Versos magnètics de Linda Flor

En el transcurs de tres llargues setmanes d’agost la ciutat pren una dimensió diferent. Els carrers s’eixamplen misteriosament, els sorolls varien de freqüència –però no d’intensitat–, els arbres es petrifiquen i l’aire esdevé insuportable. Les botigues que no tanquen per la crisi fan vacances i els amics que encara s’ho poden permetre han buscat refugi en indrets més amables. Tan sols quedem els que no tenim altre remei que continuar bregant en la nostra quotidianitat. Només durant uns instants, al capvespre o a la matinada, els ciutadans que han sobreviscut surten al carrer amb posat de cansat i es deixen acaronar per un alè d’aire menys calent. En aquelles hores ens mirem la roba d’abric, penjada mansament als armaris, amb un deix de tendresa. La tardor es dibuixa abstractament en l’horitzó com una utopia llunyana, gairebé irrealitzable i el hivern com una fantasia, un conte per explicar als néts. Sembla com si l’estiu hagués de durar per sempre.