Versos magnètics de Linda Flor

"La veritat és que encara no som lliures, només hem aconseguit la llibertat de ser lliures, el dret a no ser oprimits." (Nelson Mandela)

En aquest dia no puc evitar recordar-me del gran Fredy.

Tanta pèrdua acumulada a l'inici de cada paraula, a la promesa de llum dels matins, a la petita mort dels vespres. No escriure per evitar el centímetre d'esquerda, per no incitar el precipici i fer caure el principi d'un final que mai no sabem pronunciar, que no sabem donar-li nom. De nou, el tacte a tocar dels dits. Un no encara de punys tancats, un lentament assuavir les arestes d'aquesta veu de marbre per encabir la tremolor en l'enganyosa fermesa de la mirada. Un enyor de nosaltres, de tots els futurs possibles que es recolzen en l'ampit de tots els passats.

Los buenos nunca mueren.

L'amor en horari laborable es limita a ajornar el desig fins que el dia abaixa les persianes. A evitar que durant les hores de sol s'incendiïn els mots que naveguen a dues veus pel mar d'una conversa escrita. Onades de text, correspondència. Que la pell vol arribar a port, a terra ferma; a la promesa del tacte, a la certesa de les mans. I així hi ha nits que cremem les naus per no haver de tornar als adéus de l'alba, perquè ens sembla que tot està per fer, que no hem tingut prou temps, que encara és massa aviat per enyorar-nos.

Edificis, carrers, asfalt, petits herois anònims i quotidians, propers o llunyans, que habiten versos sense saber-ho. Hi ha ciutats que caben en un sol poema.

Avui la flor mes preciosa de Bonmatí fa anys, això sempre representa un canvi. Canviar és passar d’una magnitud a una altra, d’un estat a un altre estat, d’una forma a una altra forma. Canviar és fluir, la vida és canvi, tot es transforma i es modifica. Però no canvia la substància, no canvia el fons, la identitat de l’objecte o del subjecte sempre es manté, d’altra manera no canviaria, simplement desapareixeria. Només podem canviar a condició de continuar essent nosaltres mateixos. El canvi és vida i l’absència de canvi és símptoma de tot el contrari. Desitjo amb tot el cor que la flor de Bonmatí no deixi de ser com es. Així es com mes m’agrada i així es com l’estimo.

En el transcurs de tres llargues setmanes d’agost la ciutat pren una dimensió diferent. Els carrers s’eixamplen misteriosament, els sorolls varien de freqüència –però no d’intensitat–, els arbres es petrifiquen i l’aire esdevé insuportable. Les botigues que no tanquen per la crisi fan vacances i els amics que encara s’ho poden permetre han buscat refugi en indrets més amables. Tan sols quedem els que no tenim altre remei que continuar bregant en la nostra quotidianitat. Només durant uns instants, al capvespre o a la matinada, els ciutadans que han sobreviscut surten al carrer amb posat de cansat i es deixen acaronar per un alè d’aire menys calent. En aquelles hores ens mirem la roba d’abric, penjada mansament als armaris, amb un deix de tendresa. La tardor es dibuixa abstractament en l’horitzó com una utopia llunyana, gairebé irrealitzable i el hivern com una fantasia, un conte per explicar als néts. Sembla com si l’estiu hagués de durar per sempre.

Amb un sol vers

Concisió, i el repte d'estimar
Amb un sol vers,
Tal vegada dos.

Dir-te amb un gest
Nat mut sobre el paper.
Un sol bes,
Tal vegada dos.
I encara em sobren paraules.

Simplement increïble, gracies Leiva per aquestes cançons, gracies per la teva sensibilitat i sobre tot per aquesta humilitat que t'apropa a ser un Deu.

Arrels, plantes, flors.
Tisanes, o com aconseguir el miracle de beure's l'essència de la terra.
Imaginar, doncs, que poguéssim fer infusió de coses intangibles.
Imaginar, doncs, el regust d'una posta de sol increïble, la flaire de la tendresa o el sabor d'una carícia.
Imaginar, doncs, que assaborim la imaginació, ben calenta, a petits glops. Amb sucre o sense.
Tu tries.

Fa ja dies que camí de la feina en trobo amb ells, gairebé cada matí.
Esperen l'autobús, són dos homes, que caminen sempre junts, agafats pel braç... amb tendresa.
Caminen lent, mentre parlen somrient.
Jo els observo mentre travesso el carrer camí de l'estació del tren.
El més gran, sembla ja un ancià, i no ho és. Sols que el seu rellotge va accelerar fa ja uns 12 o 13 anys, i ha envellit el seu cos abans d'hora.
El cabell escàs i argentat, els trets de la cara arrugats.
Es diria que es un home jove encara amb rostre de vell.
Mira al mes jove en un inequívoc gest d'amor.
Li arregla el coll de l'abric per que fa fred,i li passa la mà pels cabells per tornar al seu lloc els més rebels.
I l'altre somriu... sempre somriu, o riu obertament. Es sap estimat, i es recolza del braç de l'home gran, confiat per que el guia.
Els miro amb enveja sempre amb tendresa i amb aquell somriure de felicitat.
El pare sembla feliç quan camina amb el seu fill... sap que és tot per a ell...
A canviat la seva joventut pels ulls que el fill no té.