Versos magnètics de Linda Flor

Arriba la promesa d'un estiu d'hores calmes i escates brillants. Em pintaré els ulls amb lectures de mitja tarda i m'abraçaré a la teva pell dolça i fina. Ara sé del cert que les il•lusions viatgen en tren, i que l'esperança no és de color verd sinó blau mar, blau cel. Blau tranquil•litat.

He oblidat tots els greuges, totes les impostures i gairebé tots els oblits. He llençat en un forat negre totes les nits d’insomni i els diumenges de tedi. En un calze d’or m’he begut tots els records amargs. Ara només em resta acabar d’escoltar els càntics d’enyorança i llegir tots els poemes d’amor que encara m’esperen pacientment en la lleixa de les raons per viure.

"Dios es el silencio del universo, y el ser humano, el grito que da sentido a ese silencio".
Sinceramente, creo que la muerte es la inventora de Dios. Si fuéramos inmortales no tendríamos ningún motivo para inventar un Dios. Para qué. Nunca lo conoceríamos".José Saramago

Hi ha poemes inofensius a la llum del sol però que, a la nit, mosseguen el coll amb les seves paraules. Poemes com miralls on buscar el reflex conegut que ens retorni la mirada, però tan sols hi trobem un vidre entelat pel baf de la solitud, l'absència i l'enyor. I esdevenim, doncs, vampirs malalts de mots que calmin aquesta set de carícies que ens resseca la gola i ens esgarrapa el cor.

La noia dels cabells daurats camina en silenci amb el cap plé, perquè l’home dels ulls verds ja ha esgotat el seu esquifit nivell de paraules. Un camí flanquejat de roselles marca contundentment la fita del que han estat les seves vides: un grapat de pols entre la inutilitat del vermell. Quina raresa: trobar música entre pètals de silenci, descobrir resquills de memòria entre els replecs de l’oblit. Quina raresa: estimar sense recances, viure sense hipoteques i morir quan et toca, després d’haver consumit la teva petita porció de vida.

Viure en el present no sempre és una empresa fàcil. A vegades és més senzill instal•lar-se permanentment en el passat, com aquells joves que no acaben mai de marxar de la casa dels pares. Sigui quin sigui aquest passat sempre és més confortable que l’inestable present en el qual, a la resta, ens toca viure. Sempre és millor habitar en una casa amortitzada, que pagar les hipoteques d’una vida encara en construcció. El passat és la seguretat de la història, el present la vulgaritat d’una realitat lineal.
Els que vivim en el present ja no ens queda temps, l’hem esgotat definitivament i hem de viure el moment, de puntetes, entre un segon que passa i el següent, les broques dels rellotges són com espases que ens fan ballar amb el seu ritme endiablat. Sabem per experiència que si volem canviar el món, hem de començar canviant-nos a nosaltres mateixos, però a la vegada som conscients també que vivim en un món inestable, que va esgarrapant-nos constantment la sola de les sabates.
Els que vivim en el present hem deixat de buscar el sentit a la vida, perquè la vida ens consumeix a cada moment, això ho deixem a uns altres que tenen la fortuna d’habitar en el futur, contemplant la llum d’estrelles que encara han de néixer i olorant flors que mai han existit.
El passat és confortable, el present vulgar i el futur lluminós, però també hi ha una quarta dimensió, un temps que algú pot arribar a pensar que només existeix entre les pàgines dels llibres, la cadència de la música i els replecs de l’art. La quarta dimensió és un espai relatiu, i no pel fet que es reguli a través de la teoria de la relativitat, sinó perquè només té sentit si corre en paral•lel als altres tres. D’aquesta dimensió teòrica, encara no demostrada del tot, abans se’n deia política.