Versos magnètics de Linda Flor

Despertar i esclatar per dins, i no poder contenir el somriure teranyina que tiba dels llavis. Dins meu, només colors i alegria: tinc tot un cel per omplir-lo d'avions, pau i amor.

Tots, en algun moment de la nostra vida, hem estat assassins de margarides.

Parla de totes aquestes vegades que, per mirar massa lluny, per voler aconseguir la línia de l'horitzó, et perds una bella posta de sol, o oblides gaudir de les petites coses que et va donant la vida.

Ho diré baixet que tot se sap i si crido molt a ella no li agrada
Ho diré com qui no ho diu, com qui fa veure que no és cert, com a qui no li importa.
Ho diré i punt, però sense donar-li importància.
A vegades sento que tot no és perfecte, que la màgia està difuminada, que falta energia, que falten ganes.
A vegades sento que falten petons, tendresa, alguna abraçada robada i una mica de temps...
A vegades sento que no em sents...

Chris Cornell (Seattle) una veu espectacular, i Timbaland (Virgínia) un gran productor musical,fan un tema”part of me”que no em puc treure del cap ni dels peus.

La casa, en calma. La tele de fons. Ella dorm tranquila al sofá, porta tancada, dues voltes de clau. Tot allò que estimes és dins d'aquestes parets. És l'hora de llençar l'àncora, de recollir veles. Per avui ja n'hi ha prou, de navegar. És l'hora de capbussar-se en un mateix. I de respirar.

Retallo el capvespre per la línia de les muntanyes. Cel de pessebre, lluna rodanxa. El vent ha foragitat els núvols i ara desordena els estels. Estavello la certesa del fred contra la promesa suau del nòrdic, i et penso en codi de tardor, en clau de fulles seques i calfreds. Si transformem l'enyor en verb, ens ploren les paraules.

Aparcar la vida en zona blava
en doble fila o al voral de la carretera.
Càrrega i descàrrega sobre la vorera d'etcèteres,
parèntesis i interrogants.
I punts suspensius que cauen a l'asfalt
que escapen carrer avall...
Amb l'enunciat suspès a l'aire,
se separen: punt i seguit. punt i apart.
punt i final.

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
si voleu, ordenades amb aliva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles,
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.
I més d'un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d'una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva
perquè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.


Miquel Martí i Pol

M'agraden les mans. Confesso que és una de les primeres coses en què em fixo quan conec una altra persona. Els dits, les ungles, el palmell, i la forma en general. He conegut dones amb mans rudes que parlaven alhora amb carícies tendres. Dones de dits llargs, modelats i educats per la disciplina del piano. Dones de mans velles, belles i sàvies per l'efecte del temps i del treball. He conegut mans grans i petites. Suaus i aspres. Mans que ja han callat i altres amb milers d'històries per explicar a les butxaques. M'agraden les mans, us ho he dit ja? Sobretot aquelles mans petites que m'agafen fort els dies de vent, i pluja,a la tardor i que no em deixen anar.

No començar res que no puguis mantenir. Limita't, doncs, a desitjar. És una mica frustrant i intangible però, d'altra banda, és gratis. I no té efectes secundaris.

Menys mal que el seu cap de tan en quan s’ en va i somia altres coses...

La tardor ha vingut de cop, de sobte fa fred i les nits es dibuxan entre un cel ras ple de centenars d’estrelles o nuvols de pluja intensa . Arriba un moment en la vida en què també de sobte es fa necessari caminar a poc a poc, aturar-se i descansar . Cadascú té els seus propis ritmes. Ara potser em cal repassar, reflexionar , saber què he estat i que m’ha deixat fer la vida fins ara. Si bé abans no em calia pensar què vull ser, què vull dintre meu i al meu voltant, ara sí em cal saber-ho. I no és gens fàcil, gens. T’afecten molt més les coses I els resultats dels esdeveniments ja no són lleugers sinó tot el contrari. Potser em queda mitja vida o un poc menys i ara cal saber ben bé què guanyes i què perds en cada jugada, fins i tot perdre el temps té massa valor. Temps de reflexió doncs , de caminar a poc a poc i sentir les petjades,aixo si sempre a prop seu.

Davallar per aquesta rambla del migdia, fins al caire de la tarda. Arribar a la línia de mar que separa vespre i horabaixa, a una platja de rellotges de sorra, per contemplar com els vaixells tornen a port, carregats de pesca i matinada que després vendran a la llotja a preu d'alba. Temps amb brànquies, ofegat d'aire, envoltat de morralla, amb la sal dels dies a les escates. La tinta de la nit s'escampa arreu: taques, llunes i estels. Tornar cap a casa, amb el silenci sobre la pell, i un grapat d'hores fresques embolicades en paper. Demà, més.

Penjo el telèfon i la teva veu encara juga amb la meva orella. Que no se'ns acabin les nits, omplim de demàs el futur immediat de les agendes. No deixem un sol espai buit, en blanc, que no parli de nosaltres. Mentre ens quedi alè per pronunciar-nos les ganes de més, ens citarem cada dia per celebrar aquesta fam d'abraçar-nos.

La veu humida del riu entona, en tots els matisos del gris, una banda sonora de terra mullat, cargols i llum esmorteïda. Pluja de tranquilitat a la riba i plomes sobra el llit. El meu àngel despistat ha vingut aquesta nit a passar revista. Hem decidit, entre somnis i llençols, que ens reescriurem la vida al palmell de les mans. I que les lletres de les cançons ens faran protagonistes.

M'emprovo la tardor amb l'estiu encara lligat al canell. Setembre comença amb 's' de "somnis" i una expectativa que sobrevola el dia quatre a bord d'un retolador fluorescent. Setembre és llapis i goma, i tots els llibres de text. Plastificar sentiments i escriurel's amb bona lletra a les pàgines d'un blog. Fulls i fulles. Arbres i poemes. A quin calaix guardarem tot aquest bon temps, quan deixem de seguir el rastre dels insectes i abandonem la pell bruna al fons de “La Conca”? Quan arribi la pluja i, amb ella, la flaire a llar de foc, el vent juganer i la caducitat de la memòria esparsa i inconnexa, seré una mica més sàvi, una mica més dolç. I sobre tot una mica més tu.

Hi ha un silenci a la tarda quan el dia i la nit es troben, i hi ha un silenci lent i amable que només et pertany a tu mateix. És un silenci tendre i dolç, que perdura, que retorna, que dóna ganes de viure.I en aquest silenci respiraves tranquil•lament i t’havies adormit entre els meus braços. Hi ha un silenci pla, sincer i dolç. Un silenci a primera hora del matí com una gota de mel que es desfà lentament a la gola.
Un silenci sonor de cafe amb llet i suc de taronja i pastanaga

La vida s'eleva uns quants metres per sobre del nivell del mar. Ales als peus, la corda fluixa, jo no vull mirar avall. Pujar i caure de quatre potes, com els gats, i tornar a pujar. Enfilar altre cop els ànims i, camí amunt, col•leccionar les vistes desde l’autobus amb curves que porten al precipici de les flors. Ells joves baixan els carreiros, i sento la teva veu a tots els batecs. Quan el món comenci a acabar-se, busqueu-me al principi de tots els finals.

“La nostra societat no només està malalta de soroll ambiental, sinó que ha desenvolupat una por atàvica al silenci, com si aquest fos l’expressió més feridora del buit.”
(Pilar Rahola)

Una cançó genial que parla dels temps que corren.......
Val la pena llegir la lletra

Hi ha diaris que dediquen unes pàgines a les “cultures”, com si de cultura n’hi hagués més d’una. Fa temps, molts anys enrere, haurien pogut pensar que la cultura, entesa com un fet col•lectiu en un determinat país, podia manternir-se desconnectada de la resta, però actualment cap racó del món, per remot i estrany que sigui, no es pot sentir deslligat d’aquest “sentit comú” de la humanitat que anomenem “cultura”. La cultura, igual que la policia, manté en cada país el seu ministeri, però de cultures només n’hi ha una, de percepcions d’aquesta cultura moltes, i això és precisament el que ens enriqueix a tots plegats

Yo tengo el calor que tú necesitas,
tengo la flor para calmar tu dolor,
tú sabes que yo cuento los días,
viendo caer noches y lluvia sin ti.
Solo quiero despertarme contigo,
solo quiero despertarme contigo,
solo quiero despertarme contigo,
déjame pasar solo una vez más no puedo esperar.
Yo tengo el calor que tú necesitas,
guardo la flor para calmar tu dolor
Sin ninguna pretensión pero con todas,
sin ninguna condición salvo que ahora,
me digas que esta noche es solo para mí,
que ya está amaneciendo quédate conmigo,
quédate conmigo quédate a vivir.
Solo quiero despertarme contigo,

Constantment ens diuen que cal ser alegre i divertit. Sovint quan preguntem a la gent a qui els agradaria tindre de parella contesten que algú que els façi riure.
Segueixo creient que les persones som animals d’adaptació, anem fent-nos i desenvolupant eines socials i afectives que de vegades ens són alienes per naturalesa.
Això està bé. Està bé aprendre a riure i fer riure, està bé aprendre a ser positiu i animar els altres, tot això està bé. Però això no ens ha de fer oblidar quina és la nostra naturalesa. Desenvolupar i aprendre noves coses no ha d’amagar-nos. Amagar la nostra forma de ser , el nostre caràcter, la nostra naturalesa pot acabar sent contraproduent i en alguns casos perillós. Oblidar-se d’un mateix per ser allò que voldríen o pensem que volen que siguem és al meu parer totalment perniciós. Això no és res més que una moda passatgera en el temps i en les societats. Per a agradar només cal ser bell i la bellesa es troba en l’harmonia. L’harmonia és un estat flexible en què la pròpia essència de cadascú sap conjugar-se amb allò que no li és propi però que sap aprendre i fer-ho seu.
Hi ha persones tristes i malencòniques, cosa que no vol dir que no s’apiguen riure. Revindico la tristesa, revindico fins i tot l’angoxia existencial , el dubte i la malenconia com a base de l’existència plena i l’assumpció del que s’és, del principi sobre el qual construir una personalitat plena i conscient, la bellesa d’un ésser trist.

Un dia m’agradaria llevar-me i que fos ……., que el sol m’abracés amb cordialitat i que un déu m’oferís consol sense exigir compensacions absurdes a canvi. Un dia m’agradaria llevar-me i que jo fos …..

Hi va haver un temps que no calia escriure poemes. Només viure. No importaven els anells dels arbres, ni quins ulls miràvem, ni quin vent ens estremia. Només viure. No recordàvem cap tacte ni l'argument de l'últim somni. No calia escriure poemes. Estàvem enfeinats a crear els records d'ara i no ens n'adonàvem. No sospitàvem que un dia hauríem de recórrer a la memòria, al rebost devastat dels dies fets nostàlgia i llunyania.
Sempre es riu o es plora en passat, amb rialles o llàgrimes conjugades en present d'indicatiu. I la promesa agredolça del futur esperant-nos a la cantonada.

Tristesa en gaudir de la bellesa a soles. En no poder compartir aquest nus a la gola i tota l'emoció continguda al caire dels ulls. La conversa sense paraules, la mirada callada que tot ho diu. How I wish you were here.

Fotografiar els matisos de l'amor, destil•lar la sal del crit, palpar la prosa dels aromes, retòrcer el cos dels poemes fins a esprémer-ne el darrer neguit. Violinistes anònims tensen la corda del respir a trenc de matinada. Per què tibar del fil dels mots si podem caminar pels vorals del cel i tastar el so de les campanes? Quina tasca inútil, cercar-te els sinònims i oblidar els infinitius.

Arriba la promesa d'un estiu d'hores calmes i escates brillants. Em pintaré els ulls amb lectures de mitja tarda i m'abraçaré a la teva pell dolça i fina. Ara sé del cert que les il•lusions viatgen en tren, i que l'esperança no és de color verd sinó blau mar, blau cel. Blau tranquil•litat.

He oblidat tots els greuges, totes les impostures i gairebé tots els oblits. He llençat en un forat negre totes les nits d’insomni i els diumenges de tedi. En un calze d’or m’he begut tots els records amargs. Ara només em resta acabar d’escoltar els càntics d’enyorança i llegir tots els poemes d’amor que encara m’esperen pacientment en la lleixa de les raons per viure.

"Dios es el silencio del universo, y el ser humano, el grito que da sentido a ese silencio".
Sinceramente, creo que la muerte es la inventora de Dios. Si fuéramos inmortales no tendríamos ningún motivo para inventar un Dios. Para qué. Nunca lo conoceríamos".José Saramago

Hi ha poemes inofensius a la llum del sol però que, a la nit, mosseguen el coll amb les seves paraules. Poemes com miralls on buscar el reflex conegut que ens retorni la mirada, però tan sols hi trobem un vidre entelat pel baf de la solitud, l'absència i l'enyor. I esdevenim, doncs, vampirs malalts de mots que calmin aquesta set de carícies que ens resseca la gola i ens esgarrapa el cor.

La noia dels cabells daurats camina en silenci amb el cap plé, perquè l’home dels ulls verds ja ha esgotat el seu esquifit nivell de paraules. Un camí flanquejat de roselles marca contundentment la fita del que han estat les seves vides: un grapat de pols entre la inutilitat del vermell. Quina raresa: trobar música entre pètals de silenci, descobrir resquills de memòria entre els replecs de l’oblit. Quina raresa: estimar sense recances, viure sense hipoteques i morir quan et toca, després d’haver consumit la teva petita porció de vida.

Viure en el present no sempre és una empresa fàcil. A vegades és més senzill instal•lar-se permanentment en el passat, com aquells joves que no acaben mai de marxar de la casa dels pares. Sigui quin sigui aquest passat sempre és més confortable que l’inestable present en el qual, a la resta, ens toca viure. Sempre és millor habitar en una casa amortitzada, que pagar les hipoteques d’una vida encara en construcció. El passat és la seguretat de la història, el present la vulgaritat d’una realitat lineal.
Els que vivim en el present ja no ens queda temps, l’hem esgotat definitivament i hem de viure el moment, de puntetes, entre un segon que passa i el següent, les broques dels rellotges són com espases que ens fan ballar amb el seu ritme endiablat. Sabem per experiència que si volem canviar el món, hem de començar canviant-nos a nosaltres mateixos, però a la vegada som conscients també que vivim en un món inestable, que va esgarrapant-nos constantment la sola de les sabates.
Els que vivim en el present hem deixat de buscar el sentit a la vida, perquè la vida ens consumeix a cada moment, això ho deixem a uns altres que tenen la fortuna d’habitar en el futur, contemplant la llum d’estrelles que encara han de néixer i olorant flors que mai han existit.
El passat és confortable, el present vulgar i el futur lluminós, però també hi ha una quarta dimensió, un temps que algú pot arribar a pensar que només existeix entre les pàgines dels llibres, la cadència de la música i els replecs de l’art. La quarta dimensió és un espai relatiu, i no pel fet que es reguli a través de la teoria de la relativitat, sinó perquè només té sentit si corre en paral•lel als altres tres. D’aquesta dimensió teòrica, encara no demostrada del tot, abans se’n deia política.

Riure pels descosits. Parlar com una reina. Rodolins, ratolins, bocins, botons, petons, pessics a cau d'orella. Les paraules ballen i badallen: tenen son, i els sons se'n van al llit sense sentit a dormir la nit rodona com la lluna plena. Bona nit, linda flor

Auster, again. I la pluja repicant a la teulada, a la finestra. Com si demanés permís per entrar a casa, a aquest moment gairebé perfecte. El calfred que et fa sentir viu que et fa sentir bé. Everyone thought he was dead, comença. La soledat és un llit càlid on bressolar la mirada i la veu dels dijous

Les nits són per recuperar el temps perdut, per acomiadar absències i fantasmes,
i per dir-nos tot allò que ja ens hem dit tants altres cops, però amb paraules noves:
aquelles que guardem al fons de les butxaques i que només pronunciem, amb els llavis ben humits, en les petites ocasions.
Les nits som per treure de l’armari tot allo que no entenem, i tornar les coses al seu lloc.

Mantenir la paraula, la nota suspesa a l'aire per, tot seguit, deixar-la caure i precipitar-la contra el principi de tots els silencis. Rapsoda íntima i vocacional, a les nits et recites la vida i la bona sort que algú et va escriure en vers blanc al palmell de les mans.

Travessar el bosc de perquès i sentir com es claven a la pell el dubte, l'entonació, tots els accents. De vegades, cercar respostes a certes preguntes pot esdevenir un esport de risc. La veritat mossega amb paraules esmolades.

1. Anar a sopar amb els amics
2. Celebrar les victòries presents, els èxits futurs i els errors del passat amb una copeta de vi del color que sigui.
3. Fer l'amor a poc a poc
4. Fer-lo amb passió, de qualsevol manera, ràpid.
5. Anar a teatre
6. Veure somriure la persona amb qui hi vas.
7. Riure.
8. Somriure.
9. Escoltar una història de por.
10. Recordar algú estimat que ja no hi és.
11. Veure una bona pel-licula
12. Pintar cara a un globus fet amb un guà de làtex.
13. Entendre una fòrmula matemàtica que sempre havia semblat impossible.
14. Tenir una idea.
15. Que sigui bona.
16. Posar-la en marxa.
17. Lleguir una bona novel•la
18. Anar a nedar.
19. Aquell petó al mig del carrer.
20. Tocar el piano.
21. Rebre una bona notícia. Bona, bona.
22. Planificar un viatge.
23. Gaudir del solet.
24. Anar a veure el mar i fer recollida selectiva de petxines.
25. Un risotto.
26. Descarregar les fotos de la càmara i recordar què bé que ens ho vam passar.
27. Deixar la llista inacabada perquè és una llista que no acabaria mai...

La felicitat sempre ha estat renyida amb la realitat, són dos conceptes que només es troben durant uns breus instants, quan s’encreuen fugaçment en l’espai. El humans sabem que el nostre és un destí tràgic, que al final tot acaba malament. Probablement per aquesta raó ens aferrem constantment a aquestes espurnes de felicitat que durant la nostra vida van saltant aquí i allà. Els humans som estels fugaços, però ens agrada pensar que deixem al darrere un rastre de llum en un cel que sempre ens ha semblat massa fosc.

Estàs fet de carn i ossos. Múscul, ànima, pensament, sentiment, llàgrima. I ja fa temps que et mous al ritme de la banda sonora d'estrès, rellotges i horaris impossibles. Ja no ets tan jove, el cos se'n ressent cada cop més i el mirall fa la feina bruta de recordar-t'ho cada dia. Però sonen els primers acords d'una melodia i et despulles, de cop, del llast d'un bon grapat d'anys. Perquè, a part d'estar fet de carn i ossos, ets una mica Police, un xic Nirvana, un poc Red Hot Chili Peppers, un pèl Alanis a "You oughta know". En el fons, sempre seràs aquell noi de cabells llargs que, en un racó d'aquell bar, tancava els ulls i respirava la rebel•lia d'aquella adolescència barrejada entre el fum, la cervesa i les lletres de totes aquelles cançons.

Les paraules són petites flames que s'encenen als llavis, i ens agrada jugar amb foc. Però el passat ens crema als ulls i el present ha esdevingut material inflamable. Només ens queda imaginar un futur ignífug on poder tornar-nos a trobar sense consumir-nos.

Sovint un es perd entre la pressa del dia a dia, del no poder ni descansar, ni pair.
Sovint no cansa aquest fer, sinó que agrada.
Sovint però m'atura amb el més petit dels detalls i penso que parar-se, de tant en tant, també va bé, ni que sigui perquè si, per llegir, per parlar, per compartir.
Sovint me n'adono que les coses màgiques són precisament les que ballen entre l'activitat i el gaudir de la vida...

Censurar textos i textures. Mesos i mesures. Obrir les mans per omplir-les de llum. Als llavis, tast de fruita, regust de fum. L'amor és una metàfora incendiària que consumeix tots els versos.

Quin sentit té intentar entendre tot plegat. És com cercar la quadratura del cercle. Deixem-ho estar. Tot es redueix a seure en un vagó de tren, deixar-se endur fins al final del trajecte i, pel camí,viure totes les primaveres que ens queden.

Perdonar els errors involuntaris i intentar evitar els voluntaris són els senyals que indicarien, diu Sòcrates, la llarga durada d’una amistat. Com que he nascut per dormir tranquil en el meu llit, m’he hagut de redreçar. Comprendre què mou als altres i saber-ho respectar, i aprendre a refrenar els instints. Reconèixer què i qui val la pena i esforçar-me per no perdre-ho i per fer que arreli amb profunditat. Sovint desespero absurdament oblidant que no he vingut a aquest món per construir un de nou cada cop que alguna cosa se mou dins l’ànima. Patexo una falta de perspectiva, però no hi ha judici encertat fins que el procés no acaba. Per això la meva vida és un “aprendre a vivir i estimar” constant, perquè pensar-se i patir són casi sempre incompatibles.

Ens sabem paral•lels; caminem, doncs, l'un al costat de l'altre cap al punt on sempre acabem convergint .



Amb l'ombra dòcil del teu cos m'avinc
i amb tu reprenc el goig de caminar.
Cap ruta no pot dur-me més enllà
perquè de tu me'n ve tot el que tinc.

Miquel Martí i Pol, Amb l'ombra dòcil

Tinc ganes de veure el mar, de sentir el so repetitiu de les onades, de notar la sorra humida sota els peus i olorar la marinada salada de l'aigua de les nostres belles costes.
Tinc ganes de recollir petxines i pedres de formes curioses, de fixar els ulls a l'horitzo i sommiar. Tinc ganes de tocar l'aigua freda i veure les teves manetes jugar amb la sorra. Tinc ganes d'immensitat blava...

Estripar el full de calendari i que el camió de les escombraries s'endugui aquest febrer fosc però potser necessari. He brindat per aquest març o la promesa de trenta-un dies nous. Per viure'ls tots dos junts.

Em pregunto si les coses són possibles o simplement pel fet de somiar-les ja les convertim en impossibles, inabastables, intocables, no reals.

Abans i ara, sempre he tingut la sensació de conèixe't més del què et penses.I a la inversa també, ara i abans, sempre he tingut la impressió que em coneixes més del què sembla.En realitat tot són cercles que es tanquen. Però no marxis siusplau, ara que has vingut.

Tancar els ulls. O no. Potser no cal. Somio despert i els desitjos apareixen, un darrere l'altre, com en una passarel•la de moda, exhibint-se, provocadors. El moment s'espatlla per gentilesa d'una dona que parla de política des de fa vint minuts. La miro. Té prou edat per saber que no pot canviar el món, així que suposo que es conforma amb arribar a convèncer el noi que seu al costat i, indirectament, la resta del vagó. Decideixo ofegar el seu discurs amb la música de l'iPod. La política em cansa. Tanco els ulls. O no. Potser no cal. Els desitjos han esdevingut engrunes multicolors, devorats per la realitat. Miro per la finestra. El món és un lloc vulgar on aviat somiar deixarà de ser gratuït.

Cafè amb llet li porto al llit. Katie Melva i Faithless donan mùsica a la seva dolçor. La vida, que no entén de pauses ni esperes, pica a la porta i demana disfressar-se de carnestoltes. Sí, ahir ha estat un bona nit per sortir a fotografiar el món.

Passi el que passi. Sigui com sigui.
Sigui el problema del color que sigui, de la textura que sigui, del sabor que sigui.
De dia, o de nit. Nevant, plovent, a sol i a serena.
Vulguis o no vulguis.
Quan em necessitis només ho has de dir.
Estirar els dits.
Trucar-me. Buscar-me. Trobar-me.
Hi sóc.
Hi seré.
I will be there.

Sóc incapaç d'escriure res bonic. Envoltat de càlculs, xifres i quotes, indulto les meves ungles tot restant a l'espera que les finances decantin la balança cap al nostre costat. Invertir en futur. Arriscar per guanyar. Crec que l'euríbor saboteja qualsevol indici de romanticisme així que, atabalats entre riscos i inversions, què et sembla si calculem plegats la ràtio de l’amor.

Tinc tantes ganes d'explicar-te coses que, per no oblidar-me'n, les escric en un paper petit de quadres, en ordre d'importància de més a menys.
Tinc tantes ganes d'estar amb tu, tranquil•lament, sense la pressa de la vida i de les presses que m'invento un rellotge impossible que permet que les agulles s'aturin i tot sigui possible.
Tinc tantes ganes de besar-te que sommio, un a un, tots els petons que ens hem de fer, que hi ha pendents...
Tinc tantes ganes...

Aquest cop no hi ha propòsits d'any nou, sinó tot de paperets en blanc: les idees i els projectes han aconseguit fugir de la presó de pautes i quadrícules per fer-se realitat. Ara que tornaré a calçar-me sabatilles de rebaixes, reserva'm el primer ball. Tots dos sabem que, tard o d'hora, dansarem en la certesa d'un saló buit, a les fosques. Amb la promesa de tots els mobles i les claus d'un possessiu a les mans.