divendres, 11 de gener del 2019
Ed Sheeran - Thinking Out Loud
Cuando mi pelo se haya caído y me falle la memoria
Y el público no recuerde mi nombre
Cuando mis manos no toquen las cuerdas de la misma manera
Sé que tú me seguirás queriendo de la misma manera
Porque cariño, tu alma nunca podrá envejecer
Siempre estará viva
Cariño, tu sonrisa estará por siempre en mi mente
y en mi memoria
divendres, 5 de gener del 2018
Carretera
El viatge s’allarga, les muntanyes es dilueixen entre els núvols, la llum envermelleix lànguidament i el cel s’enfosqueix deixant traces d’hulla en els meus ulls. La vida queda suspesa darrere el volant de l’automòbil i la carretera ho engoleix tot. Demà oblidaré, perdut entre papers i ombres incommovibles, aquests instants de placidesa obliqua. El món no serà mai més igual i aquest present que ara m’acull anirà engroguint en la memòria com un clixé de sals de plata, seré jo i aquest record luminescent, com Pessoa per la carretera de Sintra, cada cop més a prop de la ciutat, cada cop menys a prop de mi.
dilluns, 1 de gener del 2018
Petit vals 2018
El desig balla lentament una nit sense hores
dins el cos mig adormit.
L'amor demana amor encara
a ritme d'un vals petit de dits llargs
sota un sostre de cel tibant.
divendres, 14 d’abril del 2017
Lluís Coloma Trio - Sleeping
Tinc el plaer de coneixer a Lluis Coloma he gaudit en moltes ocasions de la seva musica en la tonalitat cromatica dels aguts ho porta a la extenuacio realment genial
dissabte, 8 d’abril del 2017
Dolça companyia
Tantes nits de vidre sostenint la solitud amb unes mans sembrades de petits terratrèmols, llaurades per una ombra de por.
La matinada continua essent fràgil però a les meves mans ara hi arriben les teves, i la foscor pren un tacte càlid de fusta i de consol.
No som àngels però hem après a tenir cura del nostre bocí de cel.
dissabte, 11 de març del 2017
Causes impossibles
Un piano desaforat estavella notes contra una paret. I tu desfàs la tarda a través del finestral en fils de pluja que es resisteix a caure i manats de música desordenada. La humitat es dissipa a mil revolucions per minut mentre maldes per fer callar la impaciència amb el darrer esborrany de felicitat. El vermell de l'autocorrector et diu que no, però sempre has tingut el mal costum de guardar un seient per a l'esperança.
dissabte, 20 d’agost del 2016
Gris pedra
Et saps el mur, i saps trencar-te en tots els matisos del gris que t'habita, immòbil, mineral, per després esperar que pugi la marea perquè faci net. Aigua i sal, i una nota aguda de saxo que se't clava entre els dits que sobrevolen la idea de retenir el desig en una sola paraula.
Quan vas deixar de desfer-te en cops de mot i onada?
dissabte, 6 d’agost del 2016
Solsticis
Ara que desordenem les estacions,ara que después del estiu arriba la tardor,et penso,ens penso en estiu,en pretèrit,present i futur.
Gaudir de capvespres plàcids i llargs a peu de bosc,pero a la vora del mar,que bressolen la llum fins que el dia se’ns desfà al cel de la boca.
dissabte, 30 de juliol del 2016
Mariah Carey - My All
Lo daría todo por pasar
sólo una noche más contigo
pondría en peligro mi vida para sentir
tu cuerpo junto al mío
porque no puedo continuar
viviendo en el recuerdo de nuestra canción
lo daría todo por tu amor esta noche….
dimecres, 29 de juny del 2016
dissabte, 11 de juny del 2016
L'essencial
El temps és un delicat sistema de rodes dentades que engranen les unes amb les altres i que s’ha d’anar amb compte de no forçar. El temps passarà suaument damunt dels nostres caps i nosaltres també passarem. Tot acaba girant en la mateixa direcció, encara que a vegades la majoria de rodes ens sembli que voltin en direcció contrària. El temps ens consumeix i nosaltres també el consumim a ell.
Vivim arrapats a la terra, però la terra és, si fa no fa, com a tot arreu. Els cels no són millors ni pitjors que en altres latituds i la gent té els mateixos somnis, les mateixes pors, els mateixos dolors i uns anhels gairebé idèntics als nostres. L’essencial de tots nosaltres cabria en puny tancat i tot el coneixement de la humanitat és com el pol•len d’una petita flor en la immensitat de l’univers.
No sabem d’on venim i furguem amb un afany incansable en les entranyes de la terra, buscant el tresor ocult dels nostres avantpassats. No sabem cap on ens dirigim i mirem angoixats un horitzó que sempre ens defuig. A vegades ens creiem únics i ens mirem en els miralls que hem fabricat per a complaure’ns. Tot ho fem per durar, per transcendir, i tot acaba finalment per esmunyir-se entre els nostres dits com un grapat de pols seca.
Som esperits en trànsit, matèria ignífera de l’univers. Caminem amb el cap alt i ens arrapem el barret amb les mans, però sabem que la terra ens espera i que res ens pertany per sempre. Somiem, tremolem, patim i estimem, i després ho oblidem tot i en l’oblit, més enllà del dolor, hi trobem finalment el consol. Els temps ho és tot i no és res i l’essencial de tots nosaltres batega en el minúscul cor d’un rellotge
dimecres, 5 de febrer del 2014
La qüestió és canviar-lo
«Com a ciutadans d’una societat lliure tenim el deure de mirar críticament el món. I si pensem que sabem què és allò que no rutlla, hem d’actuar segons aquest coneixement. Fins ara, els filòsofs –com bé sap tothom– només han interpretat el món de diverses maneres; la qüestió és canviar-lo.»
(Tony Judt)
dimecres, 22 de gener del 2014
dimarts, 10 de desembre del 2013
Mandela
"La veritat és que encara no som lliures, només hem aconseguit la llibertat de ser lliures, el dret a no ser oprimits."
(Nelson Mandela)
diumenge, 1 de desembre del 2013
dimecres, 27 de novembre del 2013
De nou
Tanta pèrdua acumulada a l'inici de cada paraula, a la promesa de llum dels matins, a la petita mort dels vespres. No escriure per evitar el centímetre d'esquerda, per no incitar el precipici i fer caure el principi d'un final que mai no sabem pronunciar, que no sabem donar-li nom. De nou, el tacte a tocar dels dits. Un no encara de punys tancats, un lentament assuavir les arestes d'aquesta veu de marbre per encabir la tremolor en l'enganyosa fermesa de la mirada. Un enyor de nosaltres, de tots els futurs possibles que es recolzen en l'ampit de tots els passats.
diumenge, 27 d’octubre del 2013
divendres, 25 d’octubre del 2013
Massa aviat
L'amor en horari laborable es limita a ajornar el desig fins que el dia abaixa les persianes. A evitar que durant les hores de sol s'incendiïn els mots que naveguen a dues veus pel mar d'una conversa escrita. Onades de text, correspondència. Que la pell vol arribar a port, a terra ferma; a la promesa del tacte, a la certesa de les mans. I així hi ha nits que cremem les naus per no haver de tornar als adéus de l'alba, perquè ens sembla que tot està per fer, que no hem tingut prou temps, que encara és massa aviat per enyorar-nos.
dimecres, 9 d’octubre del 2013
dimecres, 11 de setembre del 2013
Ciutats
Edificis, carrers, asfalt, petits herois anònims i quotidians, propers o llunyans, que habiten versos sense saber-ho.
Hi ha ciutats que caben en un sol poema.
dimecres, 4 de setembre del 2013
Una flor de Bonmatí
Avui la flor mes preciosa de Bonmatí fa anys, això sempre representa un canvi.
Canviar és passar d’una magnitud a una altra, d’un estat a un altre estat, d’una forma a una altra forma. Canviar és fluir, la vida és canvi, tot es transforma i es modifica. Però no canvia la substància, no canvia el fons, la identitat de l’objecte o del subjecte sempre es manté, d’altra manera no canviaria, simplement desapareixeria. Només podem canviar a condició de continuar essent nosaltres mateixos.
El canvi és vida i l’absència de canvi és símptoma de tot el contrari.
Desitjo amb tot el cor que la flor de Bonmatí no deixi de ser com es.
Així es com mes m’agrada i així es com l’estimo.
divendres, 23 d’agost del 2013
Agost
En el transcurs de tres llargues setmanes d’agost la ciutat pren una dimensió diferent. Els carrers s’eixamplen misteriosament, els sorolls varien de freqüència –però no d’intensitat–, els arbres es petrifiquen i l’aire esdevé insuportable.
Les botigues que no tanquen per la crisi fan vacances i els amics que encara s’ho poden permetre han buscat refugi en indrets més amables.
Tan sols quedem els que no tenim altre remei que continuar bregant en la nostra quotidianitat. Només durant uns instants, al capvespre o a la matinada, els ciutadans que han sobreviscut surten al carrer amb posat de cansat i es deixen acaronar per un alè d’aire menys calent. En aquelles hores ens mirem la roba d’abric, penjada mansament als armaris, amb un deix de tendresa. La tardor es dibuixa abstractament en l’horitzó com una utopia llunyana, gairebé irrealitzable i el hivern com una fantasia, un conte per explicar als néts.
Sembla com si l’estiu hagués de durar per sempre.
dimecres, 3 de juliol del 2013
Peus petits
Agafo els teus peus, naturalment, i els col•loco damunt les meves cames.
Els acaricio suaument,i tu repetint, que no vols, que fan pudor.
Ric, repetint, que no, que no fan pudor.
Com sempre enganxada al telèfon, hiperactiva, preocupada per tot i per tots, sempre pensant en fer quelcom, sempre ufanosa,i els teus peus sempre disposats a un ball.
Et miro i veig mes enllà dels teus ulls, dels teus misteris, de les teves decepcions, i alegries i ho donaria tot per acariciar els teus peus petits.
dimecres, 26 de juny del 2013
Per tu
Amb un sol vers
Concisió, i el repte d'estimar
Amb un sol vers,
Tal vegada dos.
Dir-te amb un gest
Nat mut sobre el paper.
Un sol bes,
Tal vegada dos.
I encara em sobren paraules.
Concisió, i el repte d'estimar
Amb un sol vers,
Tal vegada dos.
Dir-te amb un gest
Nat mut sobre el paper.
Un sol bes,
Tal vegada dos.
I encara em sobren paraules.
dimecres, 29 de maig del 2013
Espriu
Els mestres mai no han d’estar al servei d’ells mateixos, sinó al dels deixebles. Els han d’ensenyar a pensar amb risc i pel seu compte, els han de posar i acompanyar en el camí de la veritat, un camí que no s’acaba mai, que sembla amb freqüència que no mena enlloc. Si un home sent, però, l’aspra duresa d’aquest camí i veu amb equànime modèstia les seves petjades en aquest camí, ja està en la veritat i en l’engruna de veritat que li correspon.
Salvador Espriu, 1980
dissabte, 11 de maig del 2013
Leiva
Simplement increïble, gracies Leiva per aquestes cançons, gracies per la teva sensibilitat i sobre tot per aquesta humilitat que t'apropa a ser un Deu.
dimecres, 10 d’abril del 2013
dijous, 4 d’abril del 2013
Infusions intangibles
Arrels, plantes, flors.
Tisanes, o com aconseguir el miracle de beure's l'essència de la terra.
Imaginar, doncs, que poguéssim fer infusió de coses intangibles.
Imaginar, doncs, el regust d'una posta de sol increïble, la flaire de la tendresa o el sabor d'una carícia.
Imaginar, doncs, que assaborim la imaginació, ben calenta, a petits glops. Amb sucre o sense.
Tu tries.
Tisanes, o com aconseguir el miracle de beure's l'essència de la terra.
Imaginar, doncs, que poguéssim fer infusió de coses intangibles.
Imaginar, doncs, el regust d'una posta de sol increïble, la flaire de la tendresa o el sabor d'una carícia.
Imaginar, doncs, que assaborim la imaginació, ben calenta, a petits glops. Amb sucre o sense.
Tu tries.
dimecres, 3 d’abril del 2013
dilluns, 1 d’abril del 2013
Abril magnètic
Efervescència. Les lletres ballen i les músiques s'escriuen, els ulls que brillen i aquest sol que s'arrapa a l'ànima i s’amaga cada dia refrescat per les pluges que esgarrapen somriures de primavera. Dies elàstics, poemes-laberint, fugir de les vides de plàstic envasades al buit. Nedar en aquesta cambra inundada de llum i versos. La brúixola, òrfena de rutina, ha decidit marcar les hores magnètiques en punt.
El nord tornarà a existir quan la ciutat dels imants i dels amants ens cridi, com tantes altres vegades, per dibuixar els seus carrers a mà alçada. I estimar-nos una mica més.
divendres, 29 de març del 2013
Ganes de perdre's
Dies que es vinclen a caprici del vent. Fressa d'aigua, i la voluntat que es deixa endur pel corrent. Estols de núvols, el bressoleig del verd. Vestir-se de braços nus i escot de botó descordat que es desborda sota la mirada d'aquest sol lleuger. Malgrat l'obligatorietat dels senyals, mapes en blanc i totes aquestes ganes de perdre's.
diumenge, 24 de març del 2013
dimecres, 20 de març del 2013
Primavera
La llum del sol tot batejant el dia que comença. Quin nom escau a aquest dimecres que batega, alegre i discret, a les butxaques del pit?. Engrunes de tu, encara, al pensament. Seguir camins de formigues, aquest desitjar que cavalca per dins. Petjades en el fang de tot allò que podem ser, si ens deixem d'obstacles i teories. Abandonem els 'però' al caire de l'abisme, i que la gravetat s'encarregui de fer-los caure, recança avall. Sentir-nos avions de paper; pistes d'aterratge a l'esquena nua del temps. Fem volar les primaveres: d'ales, ens en sobren.
diumenge, 17 de març del 2013
Pronoms
Encetem la setmana amb l'avidesa de la set que batega a la llengua. Tu, i l'emoció que crema a la gola amb el tacte vellutat del teu nom. Foguera de mots; l'amor, combustible, esperona els versos i accelera el pols d'aquesta veu de paper que aviat esdevindrà cendra. Futurs amb denominador comú, versions millorades d'aquest present que se'ns queda curt. Ara i aquí, petites revolucions: reclamem la propietat dels pronoms 'tu' i 'jo', i esbossem a l'aire projectes de verbs de moviment.
dimecres, 20 de febrer del 2013
Dos homes
Fa ja dies que camí de la feina en trobo amb ells, gairebé cada matí.
Esperen l'autobús, són dos homes, que caminen sempre junts, agafats pel braç... amb tendresa.
Caminen lent, mentre parlen somrient.
Jo els observo mentre travesso el carrer camí de l'estació del tren.
El més gran, sembla ja un ancià, i no ho és. Sols que el seu rellotge va accelerar fa ja uns 12 o 13 anys, i ha envellit el seu cos abans d'hora.
El cabell escàs i argentat, els trets de la cara arrugats.
Es diria que es un home jove encara amb rostre de vell.
Mira al mes jove en un inequívoc gest d'amor.
Li arregla el coll de l'abric per que fa fred,i li passa la mà pels cabells per tornar al seu lloc els més rebels.
I l'altre somriu... sempre somriu, o riu obertament. Es sap estimat, i es recolza del braç de l'home gran, confiat per que el guia.
Els miro amb enveja sempre amb tendresa i amb aquell somriure de felicitat.
El pare sembla feliç quan camina amb el seu fill... sap que és tot per a ell...
A canviat la seva joventut pels ulls que el fill no té.
Esperen l'autobús, són dos homes, que caminen sempre junts, agafats pel braç... amb tendresa.
Caminen lent, mentre parlen somrient.
Jo els observo mentre travesso el carrer camí de l'estació del tren.
El més gran, sembla ja un ancià, i no ho és. Sols que el seu rellotge va accelerar fa ja uns 12 o 13 anys, i ha envellit el seu cos abans d'hora.
El cabell escàs i argentat, els trets de la cara arrugats.
Es diria que es un home jove encara amb rostre de vell.
Mira al mes jove en un inequívoc gest d'amor.
Li arregla el coll de l'abric per que fa fred,i li passa la mà pels cabells per tornar al seu lloc els més rebels.
I l'altre somriu... sempre somriu, o riu obertament. Es sap estimat, i es recolza del braç de l'home gran, confiat per que el guia.
Els miro amb enveja sempre amb tendresa i amb aquell somriure de felicitat.
El pare sembla feliç quan camina amb el seu fill... sap que és tot per a ell...
A canviat la seva joventut pels ulls que el fill no té.
diumenge, 17 de febrer del 2013
Tardes de diumenge
Estols de núvols d'esquena daurada, i aquest respirar feixuc; al pit, el pes de la tarda. El ritual dels mots per invocar quelcom que ja no es deixa escriure. Incerts i estranys, els diumenges maldestres que no troben un final per a les seves hores.
diumenge, 20 de gener del 2013
Espriu/Europa
Quan arribi el dia, haurem fet el primer
i inesborrable pas vers la suprema
unió i igualtat entre tots els homes.
I potser aleshores ens serà permès de començar,
sense classes socials, ni odis religiosos,
ni diferències cruels i injustes pel color de la pell
I caminarem pels camins infinits i lliures alhora
necessaris camins veritables de la bondat.
Que no sigui decebuda la nostra esperança,
que no sigui escarnida la nostra confiança:
així molt humilment ho demanem.
Salvador Espriu
dissabte, 5 de gener del 2013
dilluns, 31 de desembre del 2012
2013
Perquè la mirada no ho abasta tot, petits plaers invisibles. Unes hores de primavera. En aquest viatge cap a 2013 a tota velocitat, mirar de tant en tant per la finestra per prendre possessió del bocí de sol que et correspon. Per nodrir la llavor de felicitat que duem a dins. Que el futur són arrels, i parades de tren patrocinades per la lucidesa que et proporcionen un parell de glops de cervesa.
dissabte, 22 de desembre del 2012
Hivern
Podria dir que avui res no importa, que la mirada s'escapi per la finestra i entri en el bosc amb la voluntat de perdre's. Podria esbossar un somriure innocent en recordar les flors que arrelen, efímeres a casa, eternament a la memòria, i que els colors desterrin el gris que s'ha instal·lat a dins sense permís ni claus, tot forçant el pany d'aquest cos que avui sembla patrimoni d'un hivern que encara ha d'arribar, amb l'estrèpit d'un fred de vidres trencats.
dimecres, 19 de desembre del 2012
Paraules Boniques
Amb la ment ocupada en naufragis,
que el cor pensi en salvar les paraules boniques.
diumenge, 16 de desembre del 2012
dissabte, 15 de desembre del 2012
Margarides pels porcs
Dies bruts, i mots que els il·luminen. Hi ha dones que no es mereixen la bellesa dels poemes que els dediquen.
diumenge, 9 de desembre del 2012
Fràgils
No recordo en quin moment vaig perdre l'ambició. O si n'he tingut algun cop. O si la vaig canviar per aquesta seguretat de fireta que dóna avui en dia qualsevol lloc de treball.
Ens van fer créixer en una realitat aliena, protegits com si fóssim de vidre, sota uns ideals que ja no es corresponen amb els de l'actualitat. Un cop adults, hem tastat la fragilitat. I ja ens hem acostumat al seu regust.
dimarts, 13 de novembre del 2012
Amics
Si em preguntessis per què, no sabria què dir-te. Perquè, malgrat les paraules i els trucs de màgia i els versos tendres i els dits àgils i els nusos a la gola, encara no sé per què ets tan a dins meu ni per què els dies d'eco fàcil m'espanto quan penso que el buit que reverbera el desig és mancança de tu. Perquè hi ha nits que són fugides i els matins, motius per retrobar-te.
Però no em preguntis per què, perquè no sabria què dir-te. Perquè, malgrat aquest temps que ja em sembla una vida i el mot 'fràgil' i els parèntesis i els refugis i les cançons preferides, encara no sé a quin indret neixen aquests sentiments que no dubten. Perquè encara hi ha perquès que no sabem desmuntar en lletres inofensives sense clavar-nos els accents que branden les es, obligatoris, com les espines són als cactus.
diumenge, 11 de novembre del 2012
Eterna joventut
He retrobat plecs i he descobert arrugues. El cos canvia sense el meu consentiment, tot és moviment: velocitats, ritmes, cadència. I jo que vull aturar-me una estona a viure on el teu coll comença, allà on guardes la pell més tendra i el teu aroma s'arremolina, rere l'orella. Avancem, però, sense remei amb pas ferm tot reciclant joventuts poc viscudes o anys de roba gastada pel frec dels dies amb botons encara lluents, com pendents d'estrena. Avancem cap a aquell lloc indeterminat on moren les vies i els trens que les resseguien, fidels. Si algun dia, entre plecs i arrugues, no m'hi trobes, busca'm a l'inici del teu coll, allà, rere l'orella.
dimecres, 7 de novembre del 2012
dimarts, 16 d’octubre del 2012
L’amor i la pluja
L'amor és com l'aigua; en ocasions una pluja fina d'estiu que et va calant i quan t'adones estàs xop fins als ossos. Altres vegades és una tempesta que descarrega tota la seva ràbia i passió en tot just uns minuts... Unes altres una suau pluja persistent de primavera que dóna de beure a la terra i alimenta l'esperit. I altres, un temporal de desproporcionades dimensions que arrasa tot al seu pas i després del qual no queda res. Sigui com sigui, l'amor, com la pluja, es filtra i deixa en nosaltres una estranya sensació d'humitat per sempre que perdura en el temps.
diumenge, 14 d’octubre del 2012
dimarts, 18 de setembre del 2012
Com si fos la primera vegada
Reprenc la lectura de El quadern gris de Josep Pla. El punt de llibre em recorda on em vaig aturar el darrer cop que vaig passejar per les seves pàgines. Assaboreixo Pla com si fos la primera vegada. Llegeixo una prosa tan suau, fràgil i dolça que aconsegueix emocionar-me. Sense poder-ho evitar, amb el pit inflamat d'un aire com de foc i seda, em ploren els adjectius mentre la tarda s'estavella contra un punt i a part.
diumenge, 16 de setembre del 2012
divendres, 14 de setembre del 2012
A la teva recerca
Idees heterogènies s'acumulen de forma compulsiva al arxiu del ordenador. Línies argumentals que es fonen amb el paper virtual prenent corbes arriscades. Aquest és un estiu irregular però quina pena que no plogui per a mullar-me les sandàlies al teu pas. Ara ho veig tot d'altra manera, totalment diferent. Em transformaré en un traç rugós i desgastat per a anar caminant entre quadres i pentagrames per a tenir una vida de literatura. Em pujaré a aquest veler i fixant l'horitzó aniré a la teva recerca.
diumenge, 9 de setembre del 2012
dissabte, 8 de setembre del 2012
Mentides a pes
Venen mentides a pes, a preu de veritats, a la plaça del mercat. Ja no ens queden monedes per comprar desitjos al fons de les fonts, i ja fa temps que la innocència va marxar amb el primer bes i el darrer amant. Sota els plecs d'aquesta pell i el solatge dels anys, trobes les petites il·lusions que un cop vas amagar per utilitzar-les en cas d'emergència. Amb la felicitat caducada, ara només són les engrunes de les llars i els refugis que no vas arribar a bastir mai. Venen mentides a pes, a preu de veritats, a la plaça del mercat. Si us plau, posi-me'n cent grams
divendres, 7 de setembre del 2012
dijous, 6 de setembre del 2012
Mentre t'esperava
Sé que m'adormiré d'una manera absurda. Potser tot intentant comptar els píxels que componen la imatge de la nit. I no hi haurà tacte al final de les paraules, ni la teva empremta al somni que s'oblida a qualsevol cantonada en despertar. Potser una cançó despistada, una frase lapidària, cap elegia desaforada. Tancaré els ulls absurdament, sense trobar a faltar res ni ningú. Perquè he desaprès a enyorar mentre t'esperava.
dimecres, 5 de setembre del 2012
Altra banda
Que tinc el cap a una altra banda, que em costa escriure aquest viure paral·lel, continuar construint aquesta casa de línies i dies i fonaments que ens recordin a nosaltres, temps enllà, quan una vegada varem ser. Tsunamis de veus llegint paràgrafs, remolins de vent i barnilles de paraigua, totes les fotografies i tants llibres com dedicatòries a l'ànima, sense bolígraf. Paraules petites per a grans significats. Mots que van bastint textos com murs per protegir els pensaments. Les pauses per obrir forats a les parets, com finestres, i tots els silencis de vidre.
dilluns, 3 de setembre del 2012
diumenge, 2 de setembre del 2012
Abraçades
Dissabte de tardor anticipada, tarda amb regust de jaqueta i màniga llarga, vespre del tacte de les seves mans.
Amb la foscor del cinema, pel•lícula tendre i romàntica, mans i dits dolços, ulls miops plens de llum i rialles moltes rialles.
Comiat curt amb peto càlid, tot convidant-nos a invocar les abraçades que tenim guardades al calaix del nostre rebost.
dissabte, 1 de setembre del 2012
Desde que no nos vemos
Desde que no nos vemos no sé ni donde vivo
salí de aquella casa llorando como un niño
ahora que no me abrazas todo parece poco
hablo con las estrellas, quizá me volví loco.
Desde que no me llamas la tristeza me espera
se asoma a las ventanas, se esconde en las aceras
ahora que no me hablas he perdido el camino
y voy de barra en barra, pregunto si te han visto.
Desde que no me hablas me siento tan vacío
tus últimas palabras no sabrán del olvido
ahora que no nos vemos he vuelto a aquellos vicios
aprendí a echar de menos y nunca seré el mismo.
Enrique Urquijo
dimecres, 29 d’agost del 2012
Pensar-te
Em debato entre la soledat creativa i el record del teu gest que em sedueix a tothora. Entre nosaltres no pot haver-hi silencis sinó fonemes afònics, converses de mímica i complicitat, monòlegs recitats amb sms. Esborranys de vides amb denominador comú, sovint se'ns escapa un somriure furtiu, compartit, dibuixat amb un traç ràpid en la urgència dels sentits. Hi ha instants que m'esclates a dins en la festa privada i íntima dels mots que ballen al ritme d'aquesta efervescència de pensar-te.
dilluns, 27 d’agost del 2012
Quan ja no hi ets
El meu silenci és rodó, rotund i satisfet. És ple de tot allò que ja no sento quan ja no em dius, quan ja no em penses, quan ja no hi ets. És l'interrogant de la pregunta que no espera ni vol resposta, el propietari de blancs de sostre i panys de paret. El meu silenci és el licor de la soledat ben destil·lada, la veu del tros de gel que no s'acaba de desfer. És l'embolcall que resta de totes les mirades, el vent a les banderes i les isòbares dels mapes del temps. El meu silenci és la saliva dels mots secrets que m'escric a la pell quan ja no em dius, quan ja no em penses, quan ja no hi ets.
diumenge, 26 d’agost del 2012
Sobreviure
Perquè ja no tenim edat per jugar a fet i amagar, obro els ulls i deixo de comptar. Deserto d'aquesta guerra abans que el dolor dibuixi amb retolador vermell la línia de foc. Perquè ja no es tracta només de no morir, sinó de sobreviure.
dissabte, 25 d’agost del 2012
Terra
Amb la mirada encara tèbia i el cos esfilagarsat, tornaré a la terra. La humitat em podrirà la veu i les arrels, i els cucs es nodriran de la meva memòria. Potser, amb el temps, algun arbre parlarà de mi en les seves fulles.
dilluns, 20 d’agost del 2012
Aire
Buit per dins, amb els calaixos de l'existència plens únicament d'aire, em limito a continuar respirant. Ja no hi haurà dies gairebé perfectes ni segones oportunitats, simplement un final conscient de tot allò que m'omplia, i paraules, moltes paraules pronunciades amb tot aquest aire dens. Ningú no m'enyora quan no hi sóc. Només és una qüestió de temps -verbals o no- que se m'endugui aquest aire enfurismat, i que el vent em cridi amb totes les paraules quan passi per les cordes vocals dels arbres, les finestres i les parets.
diumenge, 19 d’agost del 2012
Aigua
Horabaixa al desert dels sentiments. Mentre l'oratge es gronxa a les corbes de les dunes i el sol tensa la corda de l'horitzó, rehabilito un somriure amable que destil•la una tendresa amb regust a cant de sirena i alcohol. No us el cregueu: sóc un oasi miratge. L'aigua que trobareu en mi no sadolla la set i enverina els pensaments. No em beveu, doncs: no sóc potable.
dissabte, 18 d’agost del 2012
Foc
Recordo com cremava el foc que ella encenia únicament amb una mirada, amb un sol mot. D'aquelles flames, només en queda el rastre, un brasquer mig apagat amb poca esma per revifar-se. Ja no hi ha combustible. Dissuadiré, convincent, els temeraris que s'acostin a intentar llençar-hi benzina o branquillons per atiar un foc que només provocarà dolor. L'au fènix ja s'ha cansat de ressorgir de les cendres. I de tornar a cremar-se.
divendres, 17 d’agost del 2012
Pànic escènic
Matins de petits calfreds davant les certeses que s'acosten al teu pensament a fer un te i a desitjar-te un bon dia, i a recordar-te que ja són vint-i-quatre hores més a prop i així engegar la màquina del pànic escènic que lliga els nervis amb un nus mariner a la boca de l'estómac. Inaugurar aquest pensar telegràfic, aquest viure en do major. Que avui és divendres i tot sembla menys tràgic, oi?
dijous, 16 d’agost del 2012
Metamorfosi
En metamorfosi constant, ja no sé bordar a la lluna ni escriure cartes a la ràbia, i la vida ja no es deixa atrapar tan fàcilment dins el pot de vidre transparent que sovint són les paraules. Què se'ns belluga a dins, què creix i ens parla i acaba callant pels descosits de la memòria? Munts de pedres, nusos al voraviu de la boira, llacets de cordill als dits. Tot per recordar-me en un dia com avui, inquiet, rabent, preguntant-me per què ja no sé ser com era abans.
dimecres, 15 d’agost del 2012
Sóc una flor
No riguis. És veritat. Sóc una flor...Si, sóc fràgil, vulnerable i efímera, encara que dintre de mi albergui el veritable secret de la vida... Saps? Si caic, puc trencar-me en mil trossos, si m'estrenys massa fort entre les teves mans, em desfaig, i no obstant això si no em toques...em moro de fred.Veus? Sóc una flor; tan viva i tan morta al mateix temps; de colors intensos i perfum tan dolç...i al moment podrint-me en el sòl... Estic plena de llum i albergo la mort dintre de mi... Ara em creus? Sóc una flor, només una flor més .I suposo que no em puc amagar eternament de l’estiu, perquè arriba i ho arrasa tot amb la seva llum, amb els seus bonics colors, amb la seva vida, però també amb la seva insuportable calor que termina per marcir-me.
dimarts, 14 d’agost del 2012
Oblits reciclats
Potser som la deixalleria de nosaltres mateixos, i a estones ens adonem d'aquesta capacitat de contenidor d'escombraries que se'ns fa present, com un malestar petit, en el moment més inoportú. I és que potser és això el que ens sustenta per dins: un esquelet fet de tones de records morts, amb les bateries esgotades, amb la pintura vella, pàl•lida, descrostada. Tot de detalls despullats, artrítics i anònims que un cop van dur el nostre cognom i que ara vagaregen per la nostra anatomia, desnonats de la memòria.
dilluns, 13 d’agost del 2012
Esborranys
Perpetrar un esbós de dilluns, lectures solitàries d'un mateix, i escoltar el soroll d'un sol esmorteït a través de les parets blanques. En el fons som gomes d'esborrar, pols de grafit, pauses breus, frustració i desig, parèntesis i claudàtors. Al cap i a la fi, esborranys.
diumenge, 5 d’agost del 2012
Un Mundo Raro Chavela Vargas
Ojala que te vaya bonito en este ultimo trago, hacia donde como dijiste tendrás que trascender.
Descansa en paz,
Llibres d’estiu
Diuen que la vida és un cúmul d’experiències que queden atrapades entre la xarxa dels nostres records. Els llibres ens serveixen per abocar material en aquesta xarxa i, encara que només sigui d’estiu a estiu, per afegir més vida a la vida.
dimarts, 24 de juliol del 2012
Present d'indicatiu
A vegades et voldries deixar anar, però notes la tibantor de la corda amb què lligues curt les emocions, i el caire de les dents, preparades, esmolades, tot envoltant la llengua, i la nosa del nus a la gola que empresona la veu. Perquè hi ha dies que estimar és quelcom tan físic que et grataries la pell fins a les arrels, fins a esborrar el rastre de petjades antigues, d'aquell abans de tot. Ara que et sé, habitual al gest i a la sang, com un tret quotidià, qualsevol vida anterior em sembla un trànsit necessari i inevitable cap al present d'indicatiu de qualsevol verb que sigui capaç de conjugar.
dilluns, 23 de juliol del 2012
Incendis
Ser un estiu superlatiu per dins, i que el teu tacte estigui fet de fulla seca i branquillons. Dia d'incendis. Que els sentiments, altament inflamables, comencin a cremar sota la pell, amb o sense espurna que iniciï la combustió. Llavors, abans de la cendra, que sobrevingui el dubte: hores i hores de flama o maniobra d'extinció.
diumenge, 22 de juliol del 2012
Paraules que fan mal
La distància carrega els mots amb tot l'amor amb què es poden escriure. Sovint cal·ligrafies impossibles, i un enyor agredolç que s'instal·la en el traç agressiu i angulós de la impaciència. Paraules que fan mal de semàntica que absorbeix els matisos i les interpretacions. Tenir-te tan a prop m'esperona la llengua i reintenta idiomes a vegades sense tacte. Amb la distancia els dits es desvetllen, el text s'adorm: ja no calen missatges per embastar les nits amb els dies.
dissabte, 21 de juliol del 2012
Pànic
He decidit adoptar un buit existencial petitó, i allotjar-lo a la cambra de l’estomac, amb dret a cuina i a enredar-se a les costelles de tant en tant.
A canvi ell em donarà un motiu perquè se m’escapi alguna llagrimeta ocasional,i patrocinarà estones de reflexió i meditació amb conclusions anodines de geometria irregular de les quals el buit petit es nodrirà, fent-les encaixar a mode de trencaclosques dins del seu espai.
dilluns, 9 de juliol del 2012
El dia s'enlaira a l'Empordà
El paisatge és un espectacle esquitxat d'un estol immens d'orenetes que sobrevola el matí i el travessa, tot brodant el teixit d'aquest dilluns amb un fil de sol incipient i la brevetat intensa de la flaire del til·lers
diumenge, 8 de juliol del 2012
Tantes coses per fer...
Quan tot està control·lat, apamat, revisat, ordenat, acotat, aquesta sensació de vagareig, de mareig, de buit que creix a dins. Tantes coses per fer, un bon feix d'hores a l'abast i tants nusos a la corda que et lliga les mans. El dia t'escup el temps lliure al rostre. Faré callar l'agenda.
dissabte, 7 de juliol del 2012
Síndria fresca
La remor de la calor és un so blau, com de xipolleig d'aigua. Música de jazz per a persianes abaixades. El vespre és un mar de parets blanques i els cos, vençut al sofà, una platja on arriba la carícia de l'aire condicionat en forma d'onades. L'estiu parla en un idioma antic de síndria fresca, dies amples i llum infinita.
dimarts, 19 de juny del 2012
Sentiments
Els embats de sentiment tenen banda sonora, una cançó -i una altra- que els empeny a envestir les roques i estovar la pedra. O són les cançons les que tenen una banda sonora de sentiments? Sovint he d'escriure un vers un moment per culpa de les onades que em colpegen per dins.
dilluns, 18 de juny del 2012
Mondays
Obrir l'agenda per buscar un dilluns bonic en aquest passat fet de paper pautat i relligat, i trobar-lo, com una flor seca i premsada entre les pàgines d'un llibre. I que les ganes, i l'èmfasi, i el record vagin rehidratant aquell dilluns pansit fins a tornar a assaborir-lo entre els dits de la memòria.
diumenge, 27 de maig del 2012
Rellotge
Diuen que una retirada a temps és sinònim de dignitat. Em pregunto quin és el rellotge que determina l'hora de tots els finals per evitar fer el ridícul, el de la intel•ligència o el del sentit comú?
dissabte, 26 de maig del 2012
Civilización de soledades
Somos una civilización de soledades que se encuentran y desencuentran continuamente sin reconocerse. Ese es nuestro drama, un mundo organizado para el desvínculo, donde el otro es siempre una amenaza y nunca una promesa.
Eduardo Galeano
diumenge, 20 de maig del 2012
Cinquanta-tres
La calma es mesura en pàgines de llibres i en migdiades; l'amor, en petits detalls; la tristor, en tots els somriures que perdem pel camí; l'alegria, en batecs de cors que corren dins del pit, desbocats; la por, en els segons que triga a gelar-se la sang. Mentre apamo els verbs que em fan conjugar-te de nou dins d'aquest temps que vaig inaugurar amb una mirada ferma cap endavant, penso en els patrons que establim per intentar entendre aquest món que sovint no s'ajusta a cap estàndard ni a cap definició. Fugint de tots els clixés i motlles, mides, rutines i pautes, de vegades ets prou petita per aixoplugar-te dins de la meva mà. O tan gran que se'm fa difícil abraçar-te. He decidit mesurar-nos en silencis breus. Perquè he perdut el compte de totes les paraules que hi ha hagut,i que hi haurà, entre nosaltres. Quilòmetres.
dissabte, 28 d’abril del 2012
diumenge, 22 d’abril del 2012
La veu del gest
Voler dibuixar un vers i que el traç de les paraules emmudeixi, restant així el blanc en silenci. El gest de la mà esquinçant l'aire, amb veu ferma, incipient, anunciant que tot és possible, és tot allò que volia dir-te
dilluns, 2 d’abril del 2012
Una altra primavera
A dins, el silenci blanc, l'hivern de les paraules. Les metàfores han emigrat, com les orenetes, tot cercant una altra primavera.
dijous, 22 de març del 2012
dilluns, 19 de març del 2012
Companys de viatge
Persones sense subtítols ni asteriscs ni lletra petita. Dones i homes de costures visibles, de mirada neta i somriure ample. Ja sabem que la vida no és perfecta però, de vegades, et regala trajectes amb bons companys de viatge.
dilluns, 5 de març del 2012
Disbauxa
Els dilluns esdevenim éssers vulnerables després de ser superherois de cap de setmana. Ens manquen la cuirassa de dimarts, la treva de dimecres, les expectatives del dijous i les ales dels divendres.
diumenge, 4 de març del 2012
L’hora dels llençols nets
Diumenge com un cop de puny. Com una taca d'oli d'un daurat suau i untuós però lleugerament amarg. És l'hora dels llençols nets, d'espolsar els sentiments com catifes al vent, banderes d'un amor antic com una pàtria petita que sentim arrelada ben endins. Avui et diria que et quedessis amb mi per sempre, però em sembla absurd. Perquè no has marxat mai.
diumenge, 19 de febrer del 2012
Whitney Houston
Ha passat ja mes d’una setmana.
I no he tingut esma per parlar ni escriure....
Una veu única,elegant i delicada.
My Love Is Your Love
diumenge, 12 de febrer del 2012
dijous, 2 de febrer del 2012
Clavegueres
Els dimonis surten a passejar per la nit freda dels carrers, i esmolen els crits amb el caire viu de les cantonades. Amb els somnis ferits, els poemes d'aquest dijous se m'han escolat pels embornals de la matinada barrejat amb petits flocs de neu.
diumenge, 29 de gener del 2012
Massa preguntes
Em pregunto què escriuria si no fos diumenge. Si, per no sentir a través de la paret la remor somorta de la televisió que mira el veí del pis del costat, no hagués posat el cd de Lluis Coloma.
Em pregunto què escriuria si ara mateix no se'm posés la pell de gallina, si ara mateix no fos tot records i calfreds patrocinats pel vertigen del pas del temps. Em pregunto què escriuria si jo no fos aquest jo que ara es pregunta què escriuria si no t'hagués conegut. Massa preguntes, no creus? Escric i prou.
Em pregunto què escriuria si ara mateix no se'm posés la pell de gallina, si ara mateix no fos tot records i calfreds patrocinats pel vertigen del pas del temps. Em pregunto què escriuria si jo no fos aquest jo que ara es pregunta què escriuria si no t'hagués conegut. Massa preguntes, no creus? Escric i prou.
diumenge, 22 de gener del 2012
Felicitat controlada
Divuit segons d'una mena de felicitat controlada i ja assaborida t'assalten mentre intentes canviar de caos a l'autopista. Si Déu existeix, es manifesta a través de Bumbury
dilluns, 2 de gener del 2012
Els llibres
Conservo encara l’hàbit del silenci
de quan vivia temps menys sorollosos
i era feliç sense saber-ho. Algun ectoplasma de mi sovint ordena
prestatges invisibles, treu la pols,
endreça, fa dissabte. Jo me’l miro
condescendent, bonhomiós, tranquil,
i fins i tot hi parlo en veu tant
baixa que no em sent, o fa veure que no em sent.
Tardes enllà d’uns anys que no he viscut
ni tal volta viuré, si algú despenja
qualsevol llibre sentirà una lleu,
amable i molt subtil esgarrifança
que potser li desvetllarà el desig mig adormit de fer-ne la lectura.
Miquel Martí i Pol
de quan vivia temps menys sorollosos
i era feliç sense saber-ho. Algun ectoplasma de mi sovint ordena
prestatges invisibles, treu la pols,
endreça, fa dissabte. Jo me’l miro
condescendent, bonhomiós, tranquil,
i fins i tot hi parlo en veu tant
baixa que no em sent, o fa veure que no em sent.
Tardes enllà d’uns anys que no he viscut
ni tal volta viuré, si algú despenja
qualsevol llibre sentirà una lleu,
amable i molt subtil esgarrifança
que potser li desvetllarà el desig mig adormit de fer-ne la lectura.
Miquel Martí i Pol
dissabte, 31 de desembre del 2011
Secrets i desitjos
L'any que acaba, continuaré igual sense fer forats a les parets. En un moment, com qui no vol, m'han passat 365 dies a corre-cuita.Una cosa darrera l'altra, un dia darrera l'altre, afilerats i atapeïts i ja torna a ser cap d’any. Els calendaris com a llar de tots els dies que han de venir. El futur és fet de paper, com els murs de casa meva. Hi escriuré, doncs, els secrets i desitjos que no es poden dir en veu alta.
dimecres, 28 de desembre del 2011
Torno al poeta
Torno al poeta perquè m'aculli entre versos càlids i flonjos que, llegits en veu baixa, deixen un regust d'amor de vi dolç i record d'ulls clucs a la planúria humida de la llengua. Simfonies petites de mel i llimona. Tastets de ratafia. De vegades em pregunto com es pot estimar tant en l'espai mínim d'un poema.
dimarts, 27 de desembre del 2011
Felicitat d’entretemps
Si la pluja no ho espatlla, aquests dies d'entretemps sempre són una delícia. El cel dibuixa tons d'aquarel•la damunt els arbres que es desfan entre ocres i grocs. El sol llisca al voltant de les pedres i l’arena del mar com un gat mandrós que es refrega contra les cames del seu amo i la remor de la gent que feineja sona lluny, molt lluny, perquè els darrers dies de desembre i els primers de gener estan fets per a ser gaudits sense recança.
diumenge, 27 de novembre del 2011
Andrea Motis
De tant en tant neix una persona especial amb talent i molta llum,i ho fa amb màgia i magistralment tocant casi la perfecció,el altre dia la vaig veure en directe es un prodigi de 16 anys que es diu Andrea Motis. Saxofonista i trompetista de jazz amb una veu increïble que et transporta a un mon ple de ritme i sabor càlid
dissabte, 26 de novembre del 2011
Arrel i pedra
Sento com el verd de cada dia se'm clava als ulls, com aquest groc desesperat amb què s'alia em fa esclatar la llum a les pupil•les. Avui penso en tots els miracles que esperen dins d'aquest cos ceràmic, dins d'aquesta pell de vidre i vas. Segons com em miris, sóc una ampolla mig plena d'esperança, mig buida de desencant. I tu, la copa que m'acull, líquida, en essència, substància, arrel i pedra. El desig és transparent quan s'estima a glops.
divendres, 18 de novembre del 2011
diumenge, 16 d’octubre del 2011
Politica
Sota la dictadura dels llençols, somiar amb la democràcia del teu cos és un acte de fe, traïció o pur egoisme?
dimarts, 11 d’octubre del 2011
Obrir Finestres
Escriure per obrir finestres a aquest interior on rauen tots els remolins que, de vegades, no es deixen ensinistrar. Intentar desembolicar la tempesta, el garbuix de fil de llana, amb els dits, tibant suaument de les paraules. La prosa, els versos,la llum.
dijous, 6 d’octubre del 2011
Sincer
Avui he descrit el desig amb pocs adjectius, pla i sincer. Com una fotografia en blanc i negre, com una avinguda llarga i deserta d'arbres sense fulles però plens a vessar de tardor. El desig, al final de totes aquestes paraules nues. I tu, donant sentit a tot.
divendres, 2 de setembre del 2011
Confitura de pera
Què fer d'aquest excedent de sensibilitat que ens sobrecarrega el cor. Poemes de confitura de pera. I que els mots se'ns desfacin, suaus, a la llengua. I a les mans.
diumenge, 7 d’agost del 2011
Secrets de pati interior
Les converses entren i s'escapen per les finestres obertes de les cases. Estirar-se al llit i, entre mandra i mandra, jugar a compondre trencaclosques de veus, mosaics de paraules aïllades. Com ocells que s'aturen a fer una pausa a l'ampit del festiu, m'arriben frases incompletes que s'enlairen i que van perdent el sentit a mesura que s'allunyen pels carrers de la distància. Fora de context, afirmacions que esdevenen ridícules, veritats coixes, mots que esclaten entre xiscles, campanes i rialles. I així, a poc a poc, s'escolen les notes de diàlegs invisibles, de secrets a crits, per les escletxes d'una persiana.
dimarts, 2 d’agost del 2011
dijous, 28 de juliol del 2011
Pluja d’estiu
Sol i tempesta alhora, arc iris en un cel serè. Ser camí, pols, tots els colors xops i travessar matisos i tonalitats com fagedes. Fer la volta a un món inventat en vuitanta melodies. I arribar al final dels regalims d'anys i veus amb les mans cansades, però amb els dits ben tacats de nosaltres.
dilluns, 18 de juliol del 2011
Perquè escrivim..
De vegades, hi ha petits detalls que són imperceptibles fins que, subtils, decideixen fer-se evidents i decantar balances. Com quan no tens sensació de fred però t'adones, tot prenent una infusió, que abraces la tassa amb les mans, inconscientment, per absorbir la seva escalfor. I ara sóc aquí, pensant que fins fa un instant no tenia fred, intentant retenir als dits la tebior d'un record i volent que les paraules se m'enduguin ben lluny. Perquè potser és per això que escrivim: per poder vestir-nos d'un altre jo, escapar de nosaltres mateixos i caminar una estona amb unes altres sabates. Que parlin els detalls, doncs. O les paraules que faig servir de tant en tant per disfressar-me.
dimarts, 5 de juliol del 2011
L'aire del mar
A les cames, quilòmetres de cami; a la pell, l'esforç traduït en sal. A una mica més de quatre metres d'alçada el nivel del mar, la calma es respira a l'aire i deixa que te l'enduguis, de tornada, a la sang.
diumenge, 3 de juliol del 2011
Cita
«Passem per la vida sense saber qui som –i
deu ser per això que hi ha tantes sorpreses.» Josep Pla (La vida amarga)
deu ser per això que hi ha tantes sorpreses.» Josep Pla (La vida amarga)
diumenge, 12 de juny del 2011
Cloudy
Aquest voler i no voler. Allunyar-se, acostar-se. Onades de calfreds, murs de contenció, la dolçor controlada del somriure de la memòria. El present és fet tot de paraules. El futur, la veu per llegir-les.
divendres, 10 de juny del 2011
Sentiment
La quantitat d'emoció que es perd en el trajecte que hi ha entre l'impuls del cor, la parada de la ment i el batec de la paraula es mesura en metres quadrats de silenci.
dijous, 9 de juny del 2011
Espies
L'espiell de la porta sempre ha estat, per a mi, un objecte inquietant. Tant que, quan truquen al timbre -que és en comptadíssimes ocasions-, no goso fer servir aquell forat amb ànsies de finestreta, per si de cas es confirmen les meves sospites: que algú tingui la mateixa idea que jo i atansi la mirada a aquella obertura maligna que trenca l'harmonia de la fusta. Imaginar, llavors, el fet de trobar-me la imatge d'una pupil•la aliena, mirant la meva de fit a fit, és un dels meus pitjors malsons. ¿Quin sentit tindria, doncs, la fortalesa d'una porta que ha de fer de barrera ferma entre el món exterior i jo si qualsevol estrany pot arribar a veure el final dels meus pensaments? El cas és que, a casa meva, l'espiell és un forat prohibit per on es pot escapar l'ànima en el moment més inesperat, malgrat tancar la porta amb pany i clau. Coses més rares s'han vist.
diumenge, 29 de maig del 2011
Llibres
He tornat als braços dels meus amics més fidels, els llibres. Amb ells no em qüestiono res, els trobo al lloc on els he deixat el dia abans. No em pregunten res. No em demanen res. Només un intercanvi fluïd d'emocions em diu en quin estat d'ànim em trobo..."
dissabte, 14 de maig del 2011
Cada dia diferent
T'imagino travessant la setmana, els dies numerats, les hores alfabètiques a bord d'un vaixell fet de tovallons de paper. Desconec quan arribaràs a port, a l'altra banda de la taula, i si voldràs ancorar en mi durant l'estona plàcida que ens briden unes copes de vi. Llencem per la borda les paraules que caben en dues converses. Intuïm-nos el principi dels dits, el final de la pell, els poemes d'aigua dolça amb el sentiment de que cada dia sigui diferent.
divendres, 6 de maig del 2011
Entre Caldes i Sils
Dies iguals, fotocopiats, de cromo repetit que ningú te'l vol canviar,trucades sense cobertura. Dies que condueixen la vida fins a una rotonda que dóna un sentit antihorari a tot plegat. I el temps esdevé circumferència. I voltes i gires amb la ment en stand-by. Perquè saps que, tard o d'hora, trobaràs el senyal que indica la sortida cap als dies de línies rectes.
dimecres, 4 de maig del 2011
Flors de Girona
Demà, a Girona, és dia de flors i de records, la ciutat s’engalana de primavera, els patis del barri vell s’obren a la vida i els carrers s’omplen amb els colors que només poden sorgir de la imaginació de les flors i de les camises dels turistes. Girona esdevé la ciutat de les flors, una matèria fràgil i perible i que les pedres de la ciutat intenten preservar de la pluja i d’altres elements, com a mínim durant una setmana de maig.
Jo tinc la sort de tenir linda flor al mes on tot esclata.
Jo tinc la sort de tenir linda flor al mes on tot esclata.
dilluns, 25 d’abril del 2011
Portbou
Sembla com si el temps s’hagués aturat entre els arbres de la Rambla, com si cada matí sonés la mateixa cançó en els mateixos altaveus i en la mateixa cantonada.
Els rètols dels comerços exhibeixen tipografies dels anys cinquanta, de colors ennegrits i escrostonats, en els idiomes que parlaven els estrangers abans de la mundialització: “Habitaciones - Chambres - Zimmer - Rooms”.
Quan un diumenge a la tarda arribes a Portbou, t’adones que el món una vegada fou en blanc i negre, que la història generalment viatja amb bitllet de tercera i s’alimenta d’entrepans de formatge amb pernil dolç. Esperes trobar-te un Guardia Civil a cada cantonada, amb el tricorni o camí de la frontera.
Els portbouencs són fills de moltes llets i han vist passar la vida durant molts anys pel terraplè del ferrocarril, però ara la gent et mira com si arribessis d’un altre món, més enllà de la cúpula de vidre on els ha tocat viure.
Portbou descansa eternament al fons d’una badia, que impregna d’un blau tramuntanat la postal encarcarada. Les gavines sobrevolen els terrats de les cases i les orenetes fan niu sobre la gran coberta de l’estació. Les onades, al fons, espeteguen contra les roques del port.
Els rètols dels comerços exhibeixen tipografies dels anys cinquanta, de colors ennegrits i escrostonats, en els idiomes que parlaven els estrangers abans de la mundialització: “Habitaciones - Chambres - Zimmer - Rooms”.
Quan un diumenge a la tarda arribes a Portbou, t’adones que el món una vegada fou en blanc i negre, que la història generalment viatja amb bitllet de tercera i s’alimenta d’entrepans de formatge amb pernil dolç. Esperes trobar-te un Guardia Civil a cada cantonada, amb el tricorni o camí de la frontera.
Els portbouencs són fills de moltes llets i han vist passar la vida durant molts anys pel terraplè del ferrocarril, però ara la gent et mira com si arribessis d’un altre món, més enllà de la cúpula de vidre on els ha tocat viure.
Portbou descansa eternament al fons d’una badia, que impregna d’un blau tramuntanat la postal encarcarada. Les gavines sobrevolen els terrats de les cases i les orenetes fan niu sobre la gran coberta de l’estació. Les onades, al fons, espeteguen contra les roques del port.
divendres, 15 d’abril del 2011
dissabte, 2 d’abril del 2011
Ressorgir
Fer dissabte de sentiments tot aprofitant la redundància. Col•loco els punts i final al seu lloc: el cor respira, ample, dins l'espai net que torna a ser el pit, i l'ànima va omplint de nou les estances que han quedat lliures al pensament. Reconquesta de mi, de territoris ocupats per adverbis d'enlloc. Aquest ressorgir-primavera que em desvetlla el cos em convida a situar-me altre cop dins dels mapes, a poc a poc.
dijous, 31 de març del 2011
Yo no quiero un amor civilizado
Yo no quiero un amor civilizado,
con recibos y escena del sofá;
yo no quiero que viajes al pasado
y vuelvas del mercado
con ganas de llorar.
Yo no quiero vecinas con pucheros;
yo no quiero sembrar ni compartir;
yo no quiero catorce de febrero
ni cumpleaños feliz.
Yo no quiero cargar con tus maletas;
yo no quiero que elijas mi champú;
yo no quiero mudarme de planeta,
cortarme la coleta,
brindar a tu salud.
Yo no quiero domingos por la tarde;
yo no quiero columpio en el jardín;
lo que yo quiero, corazón cobarde,
es que mueras por mí.
Y morirme contigo si te matas
y matarme contigo si te mueres
porque el amor cuando no muere mata
porque amores que matan nunca mueren.
Yo no quiero juntar para mañana,
no me pidas llegar a fin de mes;
yo no quiero comerme una manzana
dos veces por semana
sin ganas de comer.
Yo no quiero calor de invernadero;
yo no quiero besar tu cicatriz;
yo no quiero París con aguacero
ni Venecia sin ti.
No me esperes a las doce en el juzgado;
no me digas "volvamos a empezar";
yo no quiero ni libre ni ocupado,
ni carne ni pecado,
ni orgullo ni piedad.
Yo no quiero saber por qué lo hiciste;
yo no quiero contigo ni sin ti;
lo que yo quiero, muchacha de ojos tristes,
es que mueras por mí.
Joaquin Sabina
dimarts, 29 de març del 2011
Cita
Ognuno sta solo sul cuor della terra
trafitto da un raggio di sole:
ed è subito sera.
Tothom està sol sobre el cor de la terra
travessat per un raig de sol:
i, de sobte, es fa de nit.
Salvatore Quasimodo
trafitto da un raggio di sole:
ed è subito sera.
Tothom està sol sobre el cor de la terra
travessat per un raig de sol:
i, de sobte, es fa de nit.
Salvatore Quasimodo
divendres, 18 de març del 2011
dimarts, 15 de març del 2011
Pluja
He agafat un bocí de pluja i l'he plantat sota la pell, perquè em neixin rius on fins ara hi havia llera seca. Inaugurar nous camins, que la fressa de l'aigua s'endugui el silenci de biblioteca. M'ompliré de paraules mullades fins que em vessi la veu pels marges. Prou emmudir. Desbordar-se. Digues que sí.
divendres, 11 de març del 2011
Divendres
Despertador, dutxa ben calenta,petó al meu Amor, coropres, vestit “Mouriño”, tren, i a volar. Revolts a ritme de Addicted de Amy Winehouse i flaire de coca de sucre i pinyons acabada de fer al seient del costat. Sol amable, ametllers florits que esclaten entre el verd. Endinsar-se lentament en aquesta rutina alegre. Retallo els divendres per la meitat mitjançant una línia de punts invisible. Els divendres, qui ho diria han esdevingut l'anècdota de la setmana laborable
dimecres, 9 de març del 2011
Sense Reina
Nit sense reina. Sols dormir, estabornir el mal del cos amb l'analgèsic adulterat d'un demà millor. Dormir per poder anar de shopping al paradís fiscal dels somnis, i comprar una estona de temp lliure d'impostos amb la moneda falsa del Monopoly.
dilluns, 7 de març del 2011
Ja es primavera…..
El noi d’ulls verds,camina tranquil amb un día ple de sol.De repent es capaç d’entendre el perque d’aquesta llum: a El Corte Inglés ja és primavera, dies abans que arribi l'estació oficial que patrocina l'astènia, les típiques al•lèrgies i el mite de l'alteració de la sang. El tret de sortida per, capturar hores de sol a la pell i mudar aquell desfavoridor color blanc. Fes la posada al punt a la fotosíntesi, renova la clorofil•la, que mai se sap. A El Corte Inglés ja és primavera mentre encara regna l'hivern a la resta de llars. Simplement és una qüestió de perspectiva: redueix la distància des d'on mires la tanca publicitària i fica't a dintre. Gaudeix del temps i de les vistes. I vigila de no trepitjar les margarides.
divendres, 4 de març del 2011
Eres
Eres pequeña
como una estrella fugaz,
como el universo
antes de estallar.
Vuelas como la risa,
como el diente de león.....
divendres, 18 de febrer del 2011
De bon matí
De bon matí, abans que tràfecs i trànsits esborren el carrer surto ala reçerca del tren a bcn. sento la fresca de aquest preludi de primavera a la pell i soc capaç d’aturar el temps en un instant i gaudir de un espai on sempre em reconec. He fet tantes vegades aquest viatge….Pero ara recordant sempre aquells ulls de bon matí.
diumenge, 13 de febrer del 2011
Efimer
Aquell instant, fugaç, en què sents que el cercle es tanca, que tot encaixa i, durant un segon, no enyores res ni ningú. Efimera felicitat.
dimarts, 1 de febrer del 2011
Febrer
Els dies caminen, lleugers, per aquest cel escombrat d'esperança de tu. Febrer és un horitzó de fulles seques que es trenquen amb el pes del pas de les dates marcades al calendari amb els dits tacats, encara, del teu regust. Recordo el teu tast, dolç i amable,dins la meva boca.
divendres, 21 de gener del 2011
Fer volar estels
He descobert que et puc fer volar per aquest cel rentat de matí: deixo anar més fil i t'enlaires, com un estel, blau amunt. Lluny de deserts i minotaures. De vegades em pregunto què hi havia abans de tu.
dijous, 20 de gener del 2011
dilluns, 3 de gener del 2011
Desig
Les boques s'engalanen amb silencis per despullar les paraules amb què vestim i bastim l'amor. Besa'm i fes callar aquest desig que et vol a crits, encastat als murs del cos.
divendres, 31 de desembre del 2010
Bons desitjos
Despertar i esclatar per dins, i no poder contenir el somriure teranyina que tiba dels llavis. Dins meu, només colors i alegria: tinc tot un cel per omplir-lo d'avions, pau i amor.
dimarts, 28 de desembre del 2010
dimarts, 21 de desembre del 2010
"Qualcosa che non c'è"
Parla de totes aquestes vegades que, per mirar massa lluny, per voler aconseguir la línia de l'horitzó, et perds una bella posta de sol, o oblides gaudir de les petites coses que et va donant la vida.
diumenge, 19 de desembre del 2010
A vegades
Ho diré baixet que tot se sap i si crido molt a ella no li agrada
Ho diré com qui no ho diu, com qui fa veure que no és cert, com a qui no li importa.
Ho diré i punt, però sense donar-li importància.
A vegades sento que tot no és perfecte, que la màgia està difuminada, que falta energia, que falten ganes.
A vegades sento que falten petons, tendresa, alguna abraçada robada i una mica de temps...
A vegades sento que no em sents...
Ho diré com qui no ho diu, com qui fa veure que no és cert, com a qui no li importa.
Ho diré i punt, però sense donar-li importància.
A vegades sento que tot no és perfecte, que la màgia està difuminada, que falta energia, que falten ganes.
A vegades sento que falten petons, tendresa, alguna abraçada robada i una mica de temps...
A vegades sento que no em sents...
divendres, 19 de novembre del 2010
No me la puc treure del cap
Chris Cornell (Seattle) una veu espectacular, i Timbaland (Virgínia) un gran productor musical,fan un tema”part of me”que no em puc treure del cap ni dels peus.
diumenge, 14 de novembre del 2010
Dia a dia
La casa, en calma. La tele de fons. Ella dorm tranquila al sofá, porta tancada, dues voltes de clau. Tot allò que estimes és dins d'aquestes parets. És l'hora de llençar l'àncora, de recollir veles. Per avui ja n'hi ha prou, de navegar. És l'hora de capbussar-se en un mateix. I de respirar.
divendres, 12 de novembre del 2010
Tardor
Retallo el capvespre per la línia de les muntanyes. Cel de pessebre, lluna rodanxa. El vent ha foragitat els núvols i ara desordena els estels. Estavello la certesa del fred contra la promesa suau del nòrdic, i et penso en codi de tardor, en clau de fulles seques i calfreds. Si transformem l'enyor en verb, ens ploren les paraules.
dijous, 4 de novembre del 2010
Espai Vital
Aparcar la vida en zona blava
en doble fila o al voral de la carretera.
Càrrega i descàrrega sobre la vorera d'etcèteres,
parèntesis i interrogants.
I punts suspensius que cauen a l'asfalt
que escapen carrer avall...
Amb l'enunciat suspès a l'aire,
se separen: punt i seguit. punt i apart.
punt i final.
en doble fila o al voral de la carretera.
Càrrega i descàrrega sobre la vorera d'etcèteres,
parèntesis i interrogants.
I punts suspensius que cauen a l'asfalt
que escapen carrer avall...
Amb l'enunciat suspès a l'aire,
se separen: punt i seguit. punt i apart.
punt i final.
dijous, 28 d’octubre del 2010
No som més que paraules...
Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
si voleu, ordenades amb aliva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles,
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.
I més d'un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d'una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva
perquè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.
Miquel Martí i Pol
si voleu, ordenades amb aliva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles,
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.
I més d'un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d'una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva
perquè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.
Miquel Martí i Pol
dimarts, 19 d’octubre del 2010
Mans
M'agraden les mans. Confesso que és una de les primeres coses en què em fixo quan conec una altra persona. Els dits, les ungles, el palmell, i la forma en general. He conegut dones amb mans rudes que parlaven alhora amb carícies tendres. Dones de dits llargs, modelats i educats per la disciplina del piano. Dones de mans velles, belles i sàvies per l'efecte del temps i del treball. He conegut mans grans i petites. Suaus i aspres. Mans que ja han callat i altres amb milers d'històries per explicar a les butxaques. M'agraden les mans, us ho he dit ja? Sobretot aquelles mans petites que m'agafen fort els dies de vent, i pluja,a la tardor i que no em deixen anar.
divendres, 15 d’octubre del 2010
Màxima
No començar res que no puguis mantenir. Limita't, doncs, a desitjar. És una mica frustrant i intangible però, d'altra banda, és gratis. I no té efectes secundaris.
dijous, 14 d’octubre del 2010
dimarts, 12 d’octubre del 2010
Sempre a prop seu
La tardor ha vingut de cop, de sobte fa fred i les nits es dibuxan entre un cel ras ple de centenars d’estrelles o nuvols de pluja intensa . Arriba un moment en la vida en què també de sobte es fa necessari caminar a poc a poc, aturar-se i descansar . Cadascú té els seus propis ritmes. Ara potser em cal repassar, reflexionar , saber què he estat i que m’ha deixat fer la vida fins ara. Si bé abans no em calia pensar què vull ser, què vull dintre meu i al meu voltant, ara sí em cal saber-ho. I no és gens fàcil, gens. T’afecten molt més les coses I els resultats dels esdeveniments ja no són lleugers sinó tot el contrari. Potser em queda mitja vida o un poc menys i ara cal saber ben bé què guanyes i què perds en cada jugada, fins i tot perdre el temps té massa valor. Temps de reflexió doncs , de caminar a poc a poc i sentir les petjades,aixo si sempre a prop seu.
divendres, 1 d’octubre del 2010
La Rambla dels díes de Tardor
Davallar per aquesta rambla del migdia, fins al caire de la tarda. Arribar a la línia de mar que separa vespre i horabaixa, a una platja de rellotges de sorra, per contemplar com els vaixells tornen a port, carregats de pesca i matinada que després vendran a la llotja a preu d'alba. Temps amb brànquies, ofegat d'aire, envoltat de morralla, amb la sal dels dies a les escates. La tinta de la nit s'escampa arreu: taques, llunes i estels. Tornar cap a casa, amb el silenci sobre la pell, i un grapat d'hores fresques embolicades en paper. Demà, més.
dimecres, 22 de setembre del 2010
El futur immediat
Penjo el telèfon i la teva veu encara juga amb la meva orella. Que no se'ns acabin les nits, omplim de demàs el futur immediat de les agendes. No deixem un sol espai buit, en blanc, que no parli de nosaltres. Mentre ens quedi alè per pronunciar-nos les ganes de més, ens citarem cada dia per celebrar aquesta fam d'abraçar-nos.
dissabte, 18 de setembre del 2010
El meu àngel
La veu humida del riu entona, en tots els matisos del gris, una banda sonora de terra mullat, cargols i llum esmorteïda. Pluja de tranquilitat a la riba i plomes sobra el llit. El meu àngel despistat ha vingut aquesta nit a passar revista. Hem decidit, entre somnis i llençols, que ens reescriurem la vida al palmell de les mans. I que les lletres de les cançons ens faran protagonistes.
dilluns, 30 d’agost del 2010
Quan arribi la pluja
M'emprovo la tardor amb l'estiu encara lligat al canell. Setembre comença amb 's' de "somnis" i una expectativa que sobrevola el dia quatre a bord d'un retolador fluorescent. Setembre és llapis i goma, i tots els llibres de text. Plastificar sentiments i escriurel's amb bona lletra a les pàgines d'un blog. Fulls i fulles. Arbres i poemes. A quin calaix guardarem tot aquest bon temps, quan deixem de seguir el rastre dels insectes i abandonem la pell bruna al fons de “La Conca”? Quan arribi la pluja i, amb ella, la flaire a llar de foc, el vent juganer i la caducitat de la memòria esparsa i inconnexa, seré una mica més sàvi, una mica més dolç. I sobre tot una mica més tu.
dimarts, 24 d’agost del 2010
Silenci Sonor
Hi ha un silenci a la tarda quan el dia i la nit es troben, i hi ha un silenci lent i amable que només et pertany a tu mateix. És un silenci tendre i dolç, que perdura, que retorna, que dóna ganes de viure.I en aquest silenci respiraves tranquil•lament i t’havies adormit entre els meus braços. Hi ha un silenci pla, sincer i dolç. Un silenci a primera hora del matí com una gota de mel que es desfà lentament a la gola.
Un silenci sonor de cafe amb llet i suc de taronja i pastanaga
Un silenci sonor de cafe amb llet i suc de taronja i pastanaga
dilluns, 16 d’agost del 2010
Madeira
La vida s'eleva uns quants metres per sobre del nivell del mar. Ales als peus, la corda fluixa, jo no vull mirar avall. Pujar i caure de quatre potes, com els gats, i tornar a pujar. Enfilar altre cop els ànims i, camí amunt, col•leccionar les vistes desde l’autobus amb curves que porten al precipici de les flors. Ells joves baixan els carreiros, i sento la teva veu a tots els batecs. Quan el món comenci a acabar-se, busqueu-me al principi de tots els finals.
dijous, 5 d’agost del 2010
Silenci
“La nostra societat no només està malalta de soroll ambiental, sinó que ha desenvolupat una por atàvica al silenci, com si aquest fos l’expressió més feridora del buit.”
(Pilar Rahola)
(Pilar Rahola)
dissabte, 24 de juliol del 2010
dilluns, 19 de juliol del 2010
"Cultures"
Hi ha diaris que dediquen unes pàgines a les “cultures”, com si de cultura n’hi hagués més d’una. Fa temps, molts anys enrere, haurien pogut pensar que la cultura, entesa com un fet col•lectiu en un determinat país, podia manternir-se desconnectada de la resta, però actualment cap racó del món, per remot i estrany que sigui, no es pot sentir deslligat d’aquest “sentit comú” de la humanitat que anomenem “cultura”. La cultura, igual que la policia, manté en cada país el seu ministeri, però de cultures només n’hi ha una, de percepcions d’aquesta cultura moltes, i això és precisament el que ens enriqueix a tots plegats
dijous, 15 de juliol del 2010
Rebeca Jimenez - Despertarme contigo
Yo tengo el calor que tú necesitas,
tengo la flor para calmar tu dolor,
tú sabes que yo cuento los días,
viendo caer noches y lluvia sin ti.
Solo quiero despertarme contigo,
solo quiero despertarme contigo,
solo quiero despertarme contigo,
déjame pasar solo una vez más no puedo esperar.
Yo tengo el calor que tú necesitas,
guardo la flor para calmar tu dolor
Sin ninguna pretensión pero con todas,
sin ninguna condición salvo que ahora,
me digas que esta noche es solo para mí,
que ya está amaneciendo quédate conmigo,
quédate conmigo quédate a vivir.
Solo quiero despertarme contigo,
dissabte, 10 de juliol del 2010
Trist
Constantment ens diuen que cal ser alegre i divertit. Sovint quan preguntem a la gent a qui els agradaria tindre de parella contesten que algú que els façi riure.
Segueixo creient que les persones som animals d’adaptació, anem fent-nos i desenvolupant eines socials i afectives que de vegades ens són alienes per naturalesa.
Això està bé. Està bé aprendre a riure i fer riure, està bé aprendre a ser positiu i animar els altres, tot això està bé. Però això no ens ha de fer oblidar quina és la nostra naturalesa. Desenvolupar i aprendre noves coses no ha d’amagar-nos. Amagar la nostra forma de ser , el nostre caràcter, la nostra naturalesa pot acabar sent contraproduent i en alguns casos perillós. Oblidar-se d’un mateix per ser allò que voldríen o pensem que volen que siguem és al meu parer totalment perniciós. Això no és res més que una moda passatgera en el temps i en les societats. Per a agradar només cal ser bell i la bellesa es troba en l’harmonia. L’harmonia és un estat flexible en què la pròpia essència de cadascú sap conjugar-se amb allò que no li és propi però que sap aprendre i fer-ho seu.
Hi ha persones tristes i malencòniques, cosa que no vol dir que no s’apiguen riure. Revindico la tristesa, revindico fins i tot l’angoxia existencial , el dubte i la malenconia com a base de l’existència plena i l’assumpció del que s’és, del principi sobre el qual construir una personalitat plena i conscient, la bellesa d’un ésser trist.
Segueixo creient que les persones som animals d’adaptació, anem fent-nos i desenvolupant eines socials i afectives que de vegades ens són alienes per naturalesa.
Això està bé. Està bé aprendre a riure i fer riure, està bé aprendre a ser positiu i animar els altres, tot això està bé. Però això no ens ha de fer oblidar quina és la nostra naturalesa. Desenvolupar i aprendre noves coses no ha d’amagar-nos. Amagar la nostra forma de ser , el nostre caràcter, la nostra naturalesa pot acabar sent contraproduent i en alguns casos perillós. Oblidar-se d’un mateix per ser allò que voldríen o pensem que volen que siguem és al meu parer totalment perniciós. Això no és res més que una moda passatgera en el temps i en les societats. Per a agradar només cal ser bell i la bellesa es troba en l’harmonia. L’harmonia és un estat flexible en què la pròpia essència de cadascú sap conjugar-se amb allò que no li és propi però que sap aprendre i fer-ho seu.
Hi ha persones tristes i malencòniques, cosa que no vol dir que no s’apiguen riure. Revindico la tristesa, revindico fins i tot l’angoxia existencial , el dubte i la malenconia com a base de l’existència plena i l’assumpció del que s’és, del principi sobre el qual construir una personalitat plena i conscient, la bellesa d’un ésser trist.
dijous, 8 de juliol del 2010
Un Dia…
Un dia m’agradaria llevar-me i que fos ……., que el sol m’abracés amb cordialitat i que un déu m’oferís consol sense exigir compensacions absurdes a canvi. Un dia m’agradaria llevar-me i que jo fos …..
dimarts, 6 de juliol del 2010
Temps de Viure
Hi va haver un temps que no calia escriure poemes. Només viure. No importaven els anells dels arbres, ni quins ulls miràvem, ni quin vent ens estremia. Només viure. No recordàvem cap tacte ni l'argument de l'últim somni. No calia escriure poemes. Estàvem enfeinats a crear els records d'ara i no ens n'adonàvem. No sospitàvem que un dia hauríem de recórrer a la memòria, al rebost devastat dels dies fets nostàlgia i llunyania.
Sempre es riu o es plora en passat, amb rialles o llàgrimes conjugades en present d'indicatiu. I la promesa agredolça del futur esperant-nos a la cantonada.
Sempre es riu o es plora en passat, amb rialles o llàgrimes conjugades en present d'indicatiu. I la promesa agredolça del futur esperant-nos a la cantonada.
diumenge, 4 de juliol del 2010
Pink Floyd
Tristesa en gaudir de la bellesa a soles. En no poder compartir aquest nus a la gola i tota l'emoció continguda al caire dels ulls. La conversa sense paraules, la mirada callada que tot ho diu. How I wish you were here.
divendres, 2 de juliol del 2010
Infinitius
Fotografiar els matisos de l'amor, destil•lar la sal del crit, palpar la prosa dels aromes, retòrcer el cos dels poemes fins a esprémer-ne el darrer neguit. Violinistes anònims tensen la corda del respir a trenc de matinada. Per què tibar del fil dels mots si podem caminar pels vorals del cel i tastar el so de les campanes? Quina tasca inútil, cercar-te els sinònims i oblidar els infinitius.
diumenge, 27 de juny del 2010
Blaus
Arriba la promesa d'un estiu d'hores calmes i escates brillants. Em pintaré els ulls amb lectures de mitja tarda i m'abraçaré a la teva pell dolça i fina. Ara sé del cert que les il•lusions viatgen en tren, i que l'esperança no és de color verd sinó blau mar, blau cel. Blau tranquil•litat.
dimarts, 22 de juny del 2010
Oblits
He oblidat tots els greuges, totes les impostures i gairebé tots els oblits. He llençat en un forat negre totes les nits d’insomni i els diumenges de tedi. En un calze d’or m’he begut tots els records amargs. Ara només em resta acabar d’escoltar els càntics d’enyorança i llegir tots els poemes d’amor que encara m’esperen pacientment en la lleixa de les raons per viure.
divendres, 18 de juny del 2010
Se ha apagado el Hombre, queda el Escritor
"Dios es el silencio del universo, y el ser humano, el grito que da sentido a ese silencio".
Sinceramente, creo que la muerte es la inventora de Dios. Si fuéramos inmortales no tendríamos ningún motivo para inventar un Dios. Para qué. Nunca lo conoceríamos".José Saramago
Sinceramente, creo que la muerte es la inventora de Dios. Si fuéramos inmortales no tendríamos ningún motivo para inventar un Dios. Para qué. Nunca lo conoceríamos".José Saramago
diumenge, 13 de juny del 2010
Dia o Nit
Hi ha poemes inofensius a la llum del sol però que, a la nit, mosseguen el coll amb les seves paraules. Poemes com miralls on buscar el reflex conegut que ens retorni la mirada, però tan sols hi trobem un vidre entelat pel baf de la solitud, l'absència i l'enyor. I esdevenim, doncs, vampirs malalts de mots que calmin aquesta set de carícies que ens resseca la gola i ens esgarrapa el cor.
dissabte, 12 de juny del 2010
Rareses
La noia dels cabells daurats camina en silenci amb el cap plé, perquè l’home dels ulls verds ja ha esgotat el seu esquifit nivell de paraules. Un camí flanquejat de roselles marca contundentment la fita del que han estat les seves vides: un grapat de pols entre la inutilitat del vermell. Quina raresa: trobar música entre pètals de silenci, descobrir resquills de memòria entre els replecs de l’oblit. Quina raresa: estimar sense recances, viure sense hipoteques i morir quan et toca, després d’haver consumit la teva petita porció de vida.
dimarts, 1 de juny del 2010
La Cuarta Dimensió
Viure en el present no sempre és una empresa fàcil. A vegades és més senzill instal•lar-se permanentment en el passat, com aquells joves que no acaben mai de marxar de la casa dels pares. Sigui quin sigui aquest passat sempre és més confortable que l’inestable present en el qual, a la resta, ens toca viure. Sempre és millor habitar en una casa amortitzada, que pagar les hipoteques d’una vida encara en construcció. El passat és la seguretat de la història, el present la vulgaritat d’una realitat lineal.
Els que vivim en el present ja no ens queda temps, l’hem esgotat definitivament i hem de viure el moment, de puntetes, entre un segon que passa i el següent, les broques dels rellotges són com espases que ens fan ballar amb el seu ritme endiablat. Sabem per experiència que si volem canviar el món, hem de començar canviant-nos a nosaltres mateixos, però a la vegada som conscients també que vivim en un món inestable, que va esgarrapant-nos constantment la sola de les sabates.
Els que vivim en el present hem deixat de buscar el sentit a la vida, perquè la vida ens consumeix a cada moment, això ho deixem a uns altres que tenen la fortuna d’habitar en el futur, contemplant la llum d’estrelles que encara han de néixer i olorant flors que mai han existit.
El passat és confortable, el present vulgar i el futur lluminós, però també hi ha una quarta dimensió, un temps que algú pot arribar a pensar que només existeix entre les pàgines dels llibres, la cadència de la música i els replecs de l’art. La quarta dimensió és un espai relatiu, i no pel fet que es reguli a través de la teoria de la relativitat, sinó perquè només té sentit si corre en paral•lel als altres tres. D’aquesta dimensió teòrica, encara no demostrada del tot, abans se’n deia política.
Els que vivim en el present ja no ens queda temps, l’hem esgotat definitivament i hem de viure el moment, de puntetes, entre un segon que passa i el següent, les broques dels rellotges són com espases que ens fan ballar amb el seu ritme endiablat. Sabem per experiència que si volem canviar el món, hem de començar canviant-nos a nosaltres mateixos, però a la vegada som conscients també que vivim en un món inestable, que va esgarrapant-nos constantment la sola de les sabates.
Els que vivim en el present hem deixat de buscar el sentit a la vida, perquè la vida ens consumeix a cada moment, això ho deixem a uns altres que tenen la fortuna d’habitar en el futur, contemplant la llum d’estrelles que encara han de néixer i olorant flors que mai han existit.
El passat és confortable, el present vulgar i el futur lluminós, però també hi ha una quarta dimensió, un temps que algú pot arribar a pensar que només existeix entre les pàgines dels llibres, la cadència de la música i els replecs de l’art. La quarta dimensió és un espai relatiu, i no pel fet que es reguli a través de la teoria de la relativitat, sinó perquè només té sentit si corre en paral•lel als altres tres. D’aquesta dimensió teòrica, encara no demostrada del tot, abans se’n deia política.
diumenge, 16 de maig del 2010
Sons
Riure pels descosits. Parlar com una reina. Rodolins, ratolins, bocins, botons, petons, pessics a cau d'orella. Les paraules ballen i badallen: tenen son, i els sons se'n van al llit sense sentit a dormir la nit rodona com la lluna plena. Bona nit, linda flor
dijous, 6 de maig del 2010
El llibre de les il-lusions
Auster, again. I la pluja repicant a la teulada, a la finestra. Com si demanés permís per entrar a casa, a aquest moment gairebé perfecte. El calfred que et fa sentir viu que et fa sentir bé. Everyone thought he was dead, comença. La soledat és un llit càlid on bressolar la mirada i la veu dels dijous
dissabte, 1 de maig del 2010
Nits
Les nits són per recuperar el temps perdut, per acomiadar absències i fantasmes,
i per dir-nos tot allò que ja ens hem dit tants altres cops, però amb paraules noves:
aquelles que guardem al fons de les butxaques i que només pronunciem, amb els llavis ben humits, en les petites ocasions.
Les nits som per treure de l’armari tot allo que no entenem, i tornar les coses al seu lloc.
i per dir-nos tot allò que ja ens hem dit tants altres cops, però amb paraules noves:
aquelles que guardem al fons de les butxaques i que només pronunciem, amb els llavis ben humits, en les petites ocasions.
Les nits som per treure de l’armari tot allo que no entenem, i tornar les coses al seu lloc.
divendres, 30 d’abril del 2010
La paraula
Mantenir la paraula, la nota suspesa a l'aire per, tot seguit, deixar-la caure i precipitar-la contra el principi de tots els silencis. Rapsoda íntima i vocacional, a les nits et recites la vida i la bona sort que algú et va escriure en vers blanc al palmell de les mans.
dimecres, 28 d’abril del 2010
Cercar Respostes
Travessar el bosc de perquès i sentir com es claven a la pell el dubte, l'entonació, tots els accents. De vegades, cercar respostes a certes preguntes pot esdevenir un esport de risc. La veritat mossega amb paraules esmolades.
diumenge, 18 d’abril del 2010
27 Coses que es poden fer un dia de bon fútbol que no ténen a veure amb fútbol
1. Anar a sopar amb els amics
2. Celebrar les victòries presents, els èxits futurs i els errors del passat amb una copeta de vi del color que sigui.
3. Fer l'amor a poc a poc
4. Fer-lo amb passió, de qualsevol manera, ràpid.
5. Anar a teatre
6. Veure somriure la persona amb qui hi vas.
7. Riure.
8. Somriure.
9. Escoltar una història de por.
10. Recordar algú estimat que ja no hi és.
11. Veure una bona pel-licula
12. Pintar cara a un globus fet amb un guà de làtex.
13. Entendre una fòrmula matemàtica que sempre havia semblat impossible.
14. Tenir una idea.
15. Que sigui bona.
16. Posar-la en marxa.
17. Lleguir una bona novel•la
18. Anar a nedar.
19. Aquell petó al mig del carrer.
20. Tocar el piano.
21. Rebre una bona notícia. Bona, bona.
22. Planificar un viatge.
23. Gaudir del solet.
24. Anar a veure el mar i fer recollida selectiva de petxines.
25. Un risotto.
26. Descarregar les fotos de la càmara i recordar què bé que ens ho vam passar.
27. Deixar la llista inacabada perquè és una llista que no acabaria mai...
2. Celebrar les victòries presents, els èxits futurs i els errors del passat amb una copeta de vi del color que sigui.
3. Fer l'amor a poc a poc
4. Fer-lo amb passió, de qualsevol manera, ràpid.
5. Anar a teatre
6. Veure somriure la persona amb qui hi vas.
7. Riure.
8. Somriure.
9. Escoltar una història de por.
10. Recordar algú estimat que ja no hi és.
11. Veure una bona pel-licula
12. Pintar cara a un globus fet amb un guà de làtex.
13. Entendre una fòrmula matemàtica que sempre havia semblat impossible.
14. Tenir una idea.
15. Que sigui bona.
16. Posar-la en marxa.
17. Lleguir una bona novel•la
18. Anar a nedar.
19. Aquell petó al mig del carrer.
20. Tocar el piano.
21. Rebre una bona notícia. Bona, bona.
22. Planificar un viatge.
23. Gaudir del solet.
24. Anar a veure el mar i fer recollida selectiva de petxines.
25. Un risotto.
26. Descarregar les fotos de la càmara i recordar què bé que ens ho vam passar.
27. Deixar la llista inacabada perquè és una llista que no acabaria mai...
dissabte, 17 d’abril del 2010
Estels Fugaços
La felicitat sempre ha estat renyida amb la realitat, són dos conceptes que només es troben durant uns breus instants, quan s’encreuen fugaçment en l’espai. El humans sabem que el nostre és un destí tràgic, que al final tot acaba malament. Probablement per aquesta raó ens aferrem constantment a aquestes espurnes de felicitat que durant la nostra vida van saltant aquí i allà. Els humans som estels fugaços, però ens agrada pensar que deixem al darrere un rastre de llum en un cel que sempre ens ha semblat massa fosc.
divendres, 9 d’abril del 2010
El pas del temps
Estàs fet de carn i ossos. Múscul, ànima, pensament, sentiment, llàgrima. I ja fa temps que et mous al ritme de la banda sonora d'estrès, rellotges i horaris impossibles. Ja no ets tan jove, el cos se'n ressent cada cop més i el mirall fa la feina bruta de recordar-t'ho cada dia. Però sonen els primers acords d'una melodia i et despulles, de cop, del llast d'un bon grapat d'anys. Perquè, a part d'estar fet de carn i ossos, ets una mica Police, un xic Nirvana, un poc Red Hot Chili Peppers, un pèl Alanis a "You oughta know". En el fons, sempre seràs aquell noi de cabells llargs que, en un racó d'aquell bar, tancava els ulls i respirava la rebel•lia d'aquella adolescència barrejada entre el fum, la cervesa i les lletres de totes aquelles cançons.
dilluns, 29 de març del 2010
Paraules
Les paraules són petites flames que s'encenen als llavis, i ens agrada jugar amb foc. Però el passat ens crema als ulls i el present ha esdevingut material inflamable. Només ens queda imaginar un futur ignífug on poder tornar-nos a trobar sense consumir-nos.
dijous, 25 de març del 2010
Sovint
Sovint un es perd entre la pressa del dia a dia, del no poder ni descansar, ni pair.
Sovint no cansa aquest fer, sinó que agrada.
Sovint però m'atura amb el més petit dels detalls i penso que parar-se, de tant en tant, també va bé, ni que sigui perquè si, per llegir, per parlar, per compartir.
Sovint me n'adono que les coses màgiques són precisament les que ballen entre l'activitat i el gaudir de la vida...
Sovint no cansa aquest fer, sinó que agrada.
Sovint però m'atura amb el més petit dels detalls i penso que parar-se, de tant en tant, també va bé, ni que sigui perquè si, per llegir, per parlar, per compartir.
Sovint me n'adono que les coses màgiques són precisament les que ballen entre l'activitat i el gaudir de la vida...
diumenge, 21 de març del 2010
Metàfora
Censurar textos i textures. Mesos i mesures. Obrir les mans per omplir-les de llum. Als llavis, tast de fruita, regust de fum. L'amor és una metàfora incendiària que consumeix tots els versos.
dimecres, 17 de març del 2010
Totes les primaveres
Quin sentit té intentar entendre tot plegat. És com cercar la quadratura del cercle. Deixem-ho estar. Tot es redueix a seure en un vagó de tren, deixar-se endur fins al final del trajecte i, pel camí,viure totes les primaveres que ens queden.
dilluns, 15 de març del 2010
Vivir i Estimar
Perdonar els errors involuntaris i intentar evitar els voluntaris són els senyals que indicarien, diu Sòcrates, la llarga durada d’una amistat. Com que he nascut per dormir tranquil en el meu llit, m’he hagut de redreçar. Comprendre què mou als altres i saber-ho respectar, i aprendre a refrenar els instints. Reconèixer què i qui val la pena i esforçar-me per no perdre-ho i per fer que arreli amb profunditat. Sovint desespero absurdament oblidant que no he vingut a aquest món per construir un de nou cada cop que alguna cosa se mou dins l’ànima. Patexo una falta de perspectiva, però no hi ha judici encertat fins que el procés no acaba. Per això la meva vida és un “aprendre a vivir i estimar” constant, perquè pensar-se i patir són casi sempre incompatibles.
dissabte, 13 de març del 2010
dijous, 4 de març del 2010
Paral-lels
Ens sabem paral•lels; caminem, doncs, l'un al costat de l'altre cap al punt on sempre acabem convergint .
Amb l'ombra dòcil del teu cos m'avinc
i amb tu reprenc el goig de caminar.
Cap ruta no pot dur-me més enllà
perquè de tu me'n ve tot el que tinc.
Miquel Martí i Pol, Amb l'ombra dòcil
Amb l'ombra dòcil del teu cos m'avinc
i amb tu reprenc el goig de caminar.
Cap ruta no pot dur-me més enllà
perquè de tu me'n ve tot el que tinc.
Miquel Martí i Pol, Amb l'ombra dòcil
dimecres, 3 de març del 2010
Mar
Tinc ganes de veure el mar, de sentir el so repetitiu de les onades, de notar la sorra humida sota els peus i olorar la marinada salada de l'aigua de les nostres belles costes.
Tinc ganes de recollir petxines i pedres de formes curioses, de fixar els ulls a l'horitzo i sommiar. Tinc ganes de tocar l'aigua freda i veure les teves manetes jugar amb la sorra. Tinc ganes d'immensitat blava...
Tinc ganes de recollir petxines i pedres de formes curioses, de fixar els ulls a l'horitzo i sommiar. Tinc ganes de tocar l'aigua freda i veure les teves manetes jugar amb la sorra. Tinc ganes d'immensitat blava...
dilluns, 1 de març del 2010
Març
Estripar el full de calendari i que el camió de les escombraries s'endugui aquest febrer fosc però potser necessari. He brindat per aquest març o la promesa de trenta-un dies nous. Per viure'ls tots dos junts.
dijous, 25 de febrer del 2010
???????
Em pregunto si les coses són possibles o simplement pel fet de somiar-les ja les convertim en impossibles, inabastables, intocables, no reals.
diumenge, 21 de febrer del 2010
Cercles
Abans i ara, sempre he tingut la sensació de conèixe't més del què et penses.I a la inversa també, ara i abans, sempre he tingut la impressió que em coneixes més del què sembla.En realitat tot són cercles que es tanquen. Però no marxis siusplau, ara que has vingut.
dimarts, 16 de febrer del 2010
Món Vulgar
Tancar els ulls. O no. Potser no cal. Somio despert i els desitjos apareixen, un darrere l'altre, com en una passarel•la de moda, exhibint-se, provocadors. El moment s'espatlla per gentilesa d'una dona que parla de política des de fa vint minuts. La miro. Té prou edat per saber que no pot canviar el món, així que suposo que es conforma amb arribar a convèncer el noi que seu al costat i, indirectament, la resta del vagó. Decideixo ofegar el seu discurs amb la música de l'iPod. La política em cansa. Tanco els ulls. O no. Potser no cal. Els desitjos han esdevingut engrunes multicolors, devorats per la realitat. Miro per la finestra. El món és un lloc vulgar on aviat somiar deixarà de ser gratuït.
diumenge, 14 de febrer del 2010
Genial
Cafè amb llet li porto al llit. Katie Melva i Faithless donan mùsica a la seva dolçor. La vida, que no entén de pauses ni esperes, pica a la porta i demana disfressar-se de carnestoltes. Sí, ahir ha estat un bona nit per sortir a fotografiar el món.
dijous, 28 de gener del 2010
I will be there
Passi el que passi. Sigui com sigui.
Sigui el problema del color que sigui, de la textura que sigui, del sabor que sigui.
De dia, o de nit. Nevant, plovent, a sol i a serena.
Vulguis o no vulguis.
Quan em necessitis només ho has de dir.
Estirar els dits.
Trucar-me. Buscar-me. Trobar-me.
Hi sóc.
Hi seré.
I will be there.
Sigui el problema del color que sigui, de la textura que sigui, del sabor que sigui.
De dia, o de nit. Nevant, plovent, a sol i a serena.
Vulguis o no vulguis.
Quan em necessitis només ho has de dir.
Estirar els dits.
Trucar-me. Buscar-me. Trobar-me.
Hi sóc.
Hi seré.
I will be there.
dimarts, 26 de gener del 2010
La ràtio de l’amor
Sóc incapaç d'escriure res bonic. Envoltat de càlculs, xifres i quotes, indulto les meves ungles tot restant a l'espera que les finances decantin la balança cap al nostre costat. Invertir en futur. Arriscar per guanyar. Crec que l'euríbor saboteja qualsevol indici de romanticisme així que, atabalats entre riscos i inversions, què et sembla si calculem plegats la ràtio de l’amor.
dissabte, 23 de gener del 2010
Tinc tantes ganes...
Tinc tantes ganes d'explicar-te coses que, per no oblidar-me'n, les escric en un paper petit de quadres, en ordre d'importància de més a menys.
Tinc tantes ganes d'estar amb tu, tranquil•lament, sense la pressa de la vida i de les presses que m'invento un rellotge impossible que permet que les agulles s'aturin i tot sigui possible.
Tinc tantes ganes de besar-te que sommio, un a un, tots els petons que ens hem de fer, que hi ha pendents...
Tinc tantes ganes...
Tinc tantes ganes d'estar amb tu, tranquil•lament, sense la pressa de la vida i de les presses que m'invento un rellotge impossible que permet que les agulles s'aturin i tot sigui possible.
Tinc tantes ganes de besar-te que sommio, un a un, tots els petons que ens hem de fer, que hi ha pendents...
Tinc tantes ganes...
divendres, 15 de gener del 2010
2010
Aquest cop no hi ha propòsits d'any nou, sinó tot de paperets en blanc: les idees i els projectes han aconseguit fugir de la presó de pautes i quadrícules per fer-se realitat. Ara que tornaré a calçar-me sabatilles de rebaixes, reserva'm el primer ball. Tots dos sabem que, tard o d'hora, dansarem en la certesa d'un saló buit, a les fosques. Amb la promesa de tots els mobles i les claus d'un possessiu a les mans.
dissabte, 12 de desembre del 2009
Paraules
Els objectes no saben el seu propi material, els gestos no saben els seus sentiments i les paraules no saben les boques que les parlen. Però per a estar segurs de la nostra existència, necessitem els objectes, els gestos i les paraules. Quantes més paraules ens permetin fer servir, més lliures esdevindrem.” (Herta Müller – Discurs a l’Acadèmia sueca)
divendres, 11 de desembre del 2009
Tu i Jo
Tu saps el nom de les flors / jo sé l’ordre dels dies / tu comprèns el sentit dels camins / nosaltres caminem entre les fulles / i el sol surt entre els núvols / per posar ordre entre les flors / i aprendre el sentit dels dies / perquè tu saps que avui és divendres / i que demà serà un altre dia / i jo se que t’estimo.
dimecres, 9 de desembre del 2009
Perdut ?
Quan em sento perdut, recorrexo a tot allò que roman invariable amb el pas del temps per intentar tornar-te a trobar, i les olors acostumen a no fallar: l'olor de net en sortir de la dutxa, la del fred del matí, la de la teva pell entre els llençols et tornen a posar a lloc. Però aquest cop hi ha quelcom que no funciona. El tren continua fent olor de tren; el fred a tristor; la teva pell, a tu; i la dutxa, a net. El que no encaixa sóc jo. Potser perquè he canviat massa i ja no em sé trobar dins de tota aquesta normalitat. O potser és perquè m'he ben perdut i ja no faig olor a res.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)