a q u a r i

L'escenari ha quedat a les fosques. Les llargues cortines de vellut, d'un color verd “pistatxo” han caigut lentament i reposen arran del terra de caoba. El públic ha començat a aixecar-se i debat, alegrement, el lliurament de premis. Hi ha una certa divisió d'opinions. "Llàstima que ... no sortís premiada", se sent dir a uns ... "Jo hauria votat a ..." diuen uns altres. Tot d'una, i gairebé sense temps que ningú hagi sortit de la sala, diverses persones que encara romanien en els seus seients emeten un "ohhhh!" de sorpresa. Es tornen a encendre els focus. El públic, sorprès, dirigeix les seves mirades a l'escenari. Alguns, tornen a seure a les seves butaques blau cobalt, esperant una mena de “remake” de l'espectacle.

De darrere les cortines han aparegut, cadascú per una banda banda, l'encantadora MK i el patxanga del Veí de Dalt. Ella, vestida a l'estil Lara Croft. Ell és gairebé una calcomania esperpèntica d'Indiana Jones, amb una llonganissa moixa a la mà. "Veí, et vaig dir que agafessis un fuet ...". "Vas dir un fuet ..., qui havia de pensar que et referies al de donar fuetades ...?"

MK agafa el micròfon amb mà ferma:

-Ehem... ha estat una nit llarga, plena de sorpreses i de moments molt emocionants ...però no podem anar-nos-en sense donar al nostre estimat Paseante un càlid i merescut aplaudiment per l'organització d'aquesta meravellosa gala dels Òscars de Blogville.

El públic comença a aplaudir alegrement. Els aplaudiments van pujant de to. Des del fons de la sala es comença a cridar el seu nom amb crits d¡aprovació, xiulets i algun udol ronc. No obstant això, el Paseante no apareix ni passejant ni arrossegant les seves sabatilles gastades per enlloc.

MK torna a insistir, aquesta vegada amb un to de veu més emfàtic:

-Paseante, si us plau, et preguem que pugis a l'escenari amb nosaltres. Mira que ja
s'està fent tard i el Veí comença a tenir gana!

- A quin tipus de fam et refereixes, preciosa?

-A totes dues, estimat. A part de l'habitual, sé que és l'hora dels teus potets de verduretes Bledine.

El públic continua aplaudint, però no hi ha ni rastre del protagonista.

Una veu femenina en off requereix, així mateix, la presència a l'escenari del Paseante. Res de res. Ni rastre.

El Veí de dalt, per despistar l'atenció, agafa el micro i deixa anar al públic:

- Potser estigui al lavabo... Algú hi hauria d'anar a mirar...

Dos membres de seguretat van a mirar als lavabos. Al cap de cinc minuts tornen, tot fent que no amb el cap:

-Res.

- Heu mirat al lavabo de les dones? -afegeix el Veí, intentant malbaratar tot el seguici d'admiradores mentre intenta demostrar el que ell sempre havia sospitat: que el Paseante era un transvestit.

-No és ni al servei de cavallers ni al de dames.

De sobte sona un telèfon. "És el meu smartphone", diu MK. Se la sent parlar molt afectuosament amb algú que sembla poder donar alguna pista sobre el seu parador. MK agafa, discretament, de la mà al Veí de dalt i junts fan mutis darrera les cortines.

Mentrestant, el públic ja es dóna per resignat i torna, per segona vegada, a desfilar pels passadissos del teatre. De sobte apareix MK amb un nou i glamurós vestit platejat (com pot aquesta dona canviar-se de peces tan ràpidament i que, a més, totes se li cenyeixin perfectament al cos?) Que deixa a les dones sense respiració i als homes bombant sang a l'entrecuix.

En aquell mateix instant comença a sonar la Banda Sonora Original de "Missió impossible". El públic xiuxiueja, alguns amb expressió divertida, d'altres amb expressió preocupada i, alguns, impacients, però discrets. El Veí torna dirigint-se al públic els dóna la bona nova:

- Ara sí! Tenim el gust de comunicar que el Paseante ha estat localitzat a...- i sense deixar que acabi la frase, el públic l'interromp, i tothom aplaudeix a peu dret i vitorejant el seu nom "Paseante, Paseante!".

Tot seguit sorgeixen de la petxina, allà on s'amaguen els apuntadors, els dos nens que, alhora, són presentats com els nebodets del ben trobat protagonista, agafats de les mans del protagonista i darrere, en segon pla, apareix MK. Aleshores, MK i el Veí de dalt s'aparten discretament i deixen al Paseante amb els seus nebots agafats de les mans, enmig de l'escenari. El públic esclata en renovats aplaudiments. Tendríssima escena.

La veu en off es fa sentir per tot el teatre: "Shhhhhhhhh, silenci! Sembla que el nostre estimat protagonista prendrà la paraula ..."

- Ehem! Ehhhh, jo ...., err, jo ..., mmmm, err ...

-Va, nano, no et tallis, porfissss -interromp el petit Hayden, que va vestit de color vainilla i li coneix els rampells de timidesa.

El petit Faraó Nil afegeix:

- ¡Jopetas, oncle, parla jaaaaa, que vull anar-me'n a jugar...

- Tio, que això és més fàcil que besar una noia, vengaaa ...-, afegeix el petit Hayden.

El Paseante s'arma de valor, s'aclareix la veu i diu, amb veu una mica tremolosa, però molt feliç i sorprès:

-Ehem ... Moltes gràcies, ehhh, és un honor immerescut ... Errrrr, per primera vegada no tinc paraules per agraïr tant d'afecte i reconeixement, errrr, insisteixo ..., immerescut.

I mentrestant es pot veure com li rellisquen unes llàgrimes per les galtes. Està feliçment emocionat, es treu les ulleres de plexiglàs durant uns segons i s'asseca amb els seus dits índex i cor algunes de les llàgrimes vessades.

-Jo, és que sóc un tímid i romàntic empedreït... Errr... Us revelaré un secret. Encara sort que avui és diumenge i no dimarts, ni tampoc ha de córrer la sang... Ehem..., tota l'estona he estat amagat aquí sota (assenyala el lloc on es posa l'apuntador, a la closca), en un bagul ple de teles precioses de Damasc, estava molt còmode entre les bellíssimes vestimentes d'aquesta òpera prima... des d'una escletxa podia sentir com m'estaveu cercant... i em feia riure, perquè la por produeix riure, i és que ja us ho he dit..., errrr, sóc molt tímid...

Una altra ovació interromp el seu improvisat i encantador discurs...

- Fa uns quatre anys que vaig sortir al món. Bé, ehem, és evident que tinc uns quants anys més, ja ho veieu (rialles encobertes); vull dir que fa uns quatre anys vaig aparèixer a l'escena virtual, en el món dels blogs. Fins llavors només mirava el món al costat del senyor gris... (en evocar-lo, se li s'entretalla la veu), passejant amb ell pel Turó Park o pel país de la boira...; ehemm..., però el meu veritable pais sou totes vosaltres, bé, totes i tots vosaltres ... ehem .., vull dir, que em feu viure dins les històries que us explico i en els comentaris que em deixeu. Què seria El Paseante sense el vostre afecte? Un coix enmig d'un pais erm ... un cec en un pais d'ignorants ... un anacoreta en una columna del desert ... Hmmm: ... Sóc feliç. Sí Encara que us sembli el contrari o que no sàpiga expressar-ho amb paraula clares. Sabeu? Quan passejo pels racons del meu Turó Park sempre penso en algun de vosaltres ... D'alguna manera o altra, llegir-vos alimenta el meu esperit i les ganes de superar-me. Sou fantàstiques i fantàstics. No canvieu. Mai. Perquè en els meus posts sempre hi ha alguna cosa vostra, que us pertany, que trec de la vostra essència i que intento tornar-vos amb la meva major energia. Perdoneu si no us aconsegueixo. Els meus passejos solitaris o en companyia són el meu millor medicina. Tant de bo no s'acabin mai ...

El públic arrenca a aplaudir. Les noies criden. Algunes ploren. Encara que ho intenti amagar, al Veí també li cau una llàgrima que corre veloç a eixugar amb el palmell de la mà: "Aquests focus que enlluernen ...", diu a MK. Però ella ja no ho sent. Ja ningú sent res. Hi ha un fervor gairebé místic a la sala. Potser l'avinença d'un nova religió? Lentament, va caient el teló. El Paseante recull una rosa del terra. L'olora. La besa. I se l'emporta al cor amb les dues mans. L'ofereix al públic. La sala aplaudeix a rabiar. La llança al vol. La platea és un crit unànime: "Paseante, Paseante!". Tots els guanyadors d'un Oscar els mostren tot alçant-los i assenyalant-lo a ell. Com si li tornessin. Els seus nebots l'agafen de la mà i el porten cap a dins. Cau el teló. I els aplaudiments continuen durant quinze llargs minuts.

MK només aconsegueix esbossar: "Irrepetible. Inoblidable". El Veí respon: "Cert: mai oblidaré el teu escot".