aquari-2- 2005-2009

Aquest matí tocaven les set al campanar quan just passava per la plaça cap a buscar el pa. La llum del forn es veu des del fons del carrer, avui la noia jove feinevaja rera el taulell mentre passaven tres o quatre figures com ombres solitàries cap a buscar el tren. La plaça de l'Ajuntament emanava un silenci feixuc. Era plena de gent a qui no veia, silents, entren i surten per les portes de les cases més antigues del poble i van al camp, cap al riu o a cavar l'hort. Sentia el motor d'un petit camió que s'allunyava. La densitat de l'aire em xiula ran d'oïda històries mai contades. Les finestres tancades, algunes de fa anys -no les he vistes mai obertes, fet i fet-, i el cel que just trenca el blau negrós que un parell de mesos enrere, per Nadal, m'acompanyava a aquesta mateixa hora i tenia un punt magnífic, deliciós. Aquell color que mai sabré descriure amb les paraules. Quan el sol es prepara per sortir a l'altra banda de la serralada de marina i avui, no sé per què, no he sentit cap ocell a dalt les branques.

Em costa, tanmateix, recordar els noms de tantes coses, tant se val. De retorn cap a casa, tothom havia acabat el seu camí. M'he aturat, com gairebé cada matí del món, a tocar de la reixa del jardí del vell Hans. És un jardí molt gran, abandonat, on conviuen immòbils algunes jardineres amb restes de rosers que no floreixen, la caseta del gos amb la cassola girada cap per avall, les males herbes i l'escala que donava al salonet de la casa, ja buit. Entre les heures que cobreixen les reixes, capritxoses, sorgeixen algunes restes de ferralla. Uns pneumàtics ressecs, apilonats, recorden anigues carreteres que no duien enlloc, com els cercles d'un circuit d'on -tanmateix ja ho sabia- no se n'escaparia. Algun vespre sentia les converses d'una dama amb el seu gos, i una veïna, i potser algun parent llunyà que estava de vacances. I no he tornat a veure el gat, i m'estranya.
El jardí del vell Hans dibuixa cada tarda sobre el terra que ningú no trepitja les ombres capritxoses de la llum a través de les reixes, on unes mans acaronen a ulls clucs les corbes de la forja sense pensar en res. Aleshores és quan canta l'ocell i escolto de nou un frasseig gairebé imperceptible sota els arbres.

Sota la llum hal.lògena el moment ha estat especialment intens, com breu. Assaboria el color dels seus ulls sense detalls i volgudament ebri, seguint un fil inexistent entre dos punts de llum que aprofiten el temps fugaç de la foscor fins assaborir-lo com la mel que es fon quan la cullereta entra en contacte amb l'aigua tenyida d'un aroma remotament exòtic.

La resta de les hores i del dia no són res. Ara només en resta el misteri rera el preuat silenci, la pluja persistent, la fosca i, desert, el carrer.