Maria
He caminat orfe de pensaments, potser de sentiments, fins desvetllar-me de cop d'un malson fet d'enfilalls d'agulles que apuntaven al cel.
He vist de nou els teus ulls brillar, encara, entelats pel plor infinit de l'absència.
I em pregunto una vegada més on rau la teva força. I cap resposta em convenç més que l'altra, però és una resposta confegida amb les gotes de pluja que has recollit amb les mans obertes, generoses.
Ressegueixo fil per randa les paraules sorgides d'uns llavis tremolosos una i altra vegada, i encara ara no sé d'on vénen, ni perquè van trencar l'aire aquell matí d'hivern, tan aprop teu.
14 de setembre 2010
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)