"I tu digues sempre sissenyor i nossenyor, siusplau i gràcies. Deixa passar els petits pel costat de la paret. No t'acostis a les bombetes. Vigila que menges que només les coses naturals són sanes. Sobretot no parlis ni t'acostis a desconeguts. No et refiis de ningú que el món és ple de perills. No vagis mai tan lluny que no puguis veure el teu cau. No prenguis res que ja tingui amo i no aspiris a ser el que no ets, tu ets i seràs sempre un llagardaix. Només així tindràs una vida feliç i plena."

[Mena de poesia visual per al dia d'avui amb més bona intenció que no pas encert...]

• Això que has fet, és impossible de fer. Torna-hi!
• Primer cop a la vida que em dius que s'ha de fer així.
• Et pots ocupar de coordinar-ho tu? Bon cap de setmana!
• No, no, si quan et vaig dir 24 tenia claríssim que entendries 48.
• No entenc que a tu et surti bé i a mi no. Alguna trampa fas.
• Tranqui que són cinc minuts. T'ho porto dimarts que ve?
• Ho acabes ara mateix que ho voldria firmar jo i vull plegar?
• No t'ho havia dit? Quina llàstima, oi? No és greu, només que s'ha de repetir...
• Qui diu pel 22 diu pel 30, no?
•  Sembla mentida com ENS ha costat que quedi així de bé!
• No entenc que no t'agradi, encara que no funcioni és preciós!!!!!!!!!!
• D'acord que ell teu és millor, però la norma diu...

L'argumentació del perquè de tot plegat haurà d'esperar que venci... la basarda)

La nostra societat no mereix l'angoixa amb la qual vivim. No podem assistir impassibles a la destrucció sistemàtica del nostre model de vida, disfressada de càstig a una disbauxa en la qual vam caure també nosaltres però que al cap i a la fi responia sobretot a l'ambició i la cobdícia d'altri. I a una planificació feta precisament per a maximitzar els seus beneficis. Així no podem seguir.


És cert que hem fet malament moltes coses i que hem estirat més el braç que no la màniga. És cert que vam oblidar principis bàsics que al nostre país havien estat trasmesos de generació en generació. Però no poden obligar-nos a pagar per això com si nosaltres, tu i jo, fórem els únics i grans culpables, la raó de la crisi. Així no podem seguir.
És indecent fer-nos carregar a nosaltres amb les dificultats més òbvies, mentre tot són facilitats precisament per als qui tenen la major part de la culpa. Que algú m'explique per quina raó no es pot rescatar l'escola de la Júlia, la perruqueria de Ximo o l'hospital del Biel mentre que tots els diners dels nostres impostos els aboquen a mans plenes, sense exigències socials i amb tota classe de facilitats sobre el bancs i les caixes. Així no podem seguir.


El treball és un privilegi perquè ens fa allò que som. Sense treball la gent perd una dimensió bàsica del que és i per això el treball, com a concepte social, també és un dret. Som una societat malalta quan un de cada quatre de nosaltres no té feina. Som un país podrit quan els nostres xiquets no tenen ni l'esperança de treballar. Som una misèria quan entre nosaltres creix la pobresa i les famílies, els nostres veïns concrets, es veuen obligades a retallar no en gustos i capricis sinó en alimentació o habitatge. Així no podem seguir.


El que està en joc, però, no és només el nostre benestar material, no ens enganyem. Hi ha la decència col.lectiva i sobretot la moralitat. ¿Com podem acceptar que lladres de guant blanc caminen lliures pel carrer i que els responsables de que això siga així pretenguen al mateix temps donar-nos lliçons? Així no podem seguir.


No hi ha país si no hi ha persones que hi viuen i creixen, que treballen i somnien. La pàtria no és només un horitzó sinó un refugi. I no podem acceptar que la nació es tense fins a gairebé trencar-se mentre tots sabem que hi ha responsables d'això, gent que va mirar a un altre costat mentre havia de vetllar per tots, gent torpe en algun cas però deshonrada en molts altres. Gent culpable de traició. De traïr-nos a nosaltres, als ciutadans que els vam confiar la responsabilitat de regir la cosa pública. Així no podem seguir.


Portem quatre anys vivint una crisi que cada dia és pitjor. Perquè les polítiques que ens imposen als europeus simplement no funcionen. És un error seguir insistint en l'austeritat i no en el creixement. És una estupidesa seguir sacrificant la societat en l'altar de les finances. És un crim tancar els ulls al dolor de la gent. ¿Nosaltres que vam ser capaços de construir una Europa unida deixant enrera dos-cents anys de les pitjors guerres de la història, nosaltres els qui hem abolit les fronteres, nosaltres els qui hem assentat la democràcia des de Lisboa a Tallin, nosaltres ens hem de sotmetre ara i oblidar els nostres somnis després d'haver fet possible que coses molt més difícils passaren? Així no podem seguir.


La democràcia no admet ficcions ni trampes. El parlament no pot ser sotmès a un consell d'administració ni el govern ser humiliat per una tribu de brokers. La primacia de la política sobre l'economia és una de les garanties de que ens hem dotat a base de suor i llàgrimes. I ara no podem renunciar-hi només perquè el mercat s'ha fet global i no controlem aquest o aquell mecanisme. Els nostres polítics estan obligats a imaginar un futur i fer-lo possible, o el pacte social que va fer neixer la democràcia moderna simplement es trencarà. I això no ho podem consentir.


Tenim un combat a fer, urgent, per la raó. I deixar d'estar acovardits i acomplexats és el primer pas. Imprescindible.