Em disgusten els categòrics en art, encara que les seues conviccions siguin molt documentades, fruit del coneixement d'una llarga tradició, raonables i raonades i excel·lentment exposades. Quan dic art em refereixo a tot, des de l'arquitectura a la pintura, però pensava especialment en fotografia, un -una- art que encara provoca molta suspicàcia, tant entre entesos com entre aficionats, entre creadors o entre usuaris, fins i tot entre els qui passaven. Descarto els qui consideren que la fotografia no és un art; ja poden parar de llegir, i no és que pretengui argumentar a favor de la consideració de la fotografia com un art, com ho podria fer? Després hi ha els sí, però no, o no tant. Finalment, els qui equiparen la fotografia amb l'art més proper, la pintura i, per tant, amb qualsevol art.

Crec que un dels aspectes que provoca més reticència a l'hora de catalogar la fotografia com un art és l'aparent facilitat de creació. Agafes una càmera fotogràfica, busques un subjecte o una escena, t'ho penses un moment i si convé -i la càmera o permet- ajustes uns quants paràmetres, prems el disparador... Vet aquí que ja has aconseguit plasmar la realitat que després anirà a parar al paper o no. I ja està? Bé, hi pot haver un tractament de la imatge posterior, és a dir, de manipulació, més o més llarg i complex, al laboratori o a la pantalla de l'ordinador abans de donar el resultat per bo, però no necessàriament. I res més? Doncs no. Així tothom pot ser artista fotogràfic? Bé, tothom que escriu és artista literari? I els qui pinten? I els qui esculpeixen? I d'aquesta manera arribem una altra vegada al principi, al concepte d'art, a les ortodòxies i a les heterodòxies, als qui tenen la veritat (?) i l'educació i als qui són analfabets... Però tot això ho deixo per un altre dia que és possible que no arribi.

El Passeig de Sant Joan també s'havia mort, com les àvies. Havien arrencat els plàtans, havien trossejat els bancs, i l'Hèrcules del sortidor i les tortugues, i fins la tosca, els havien traslladat més lluny perquè anessin a criar molsa al desterro dels barris nous.

Santiago Rusiñol: L'auca del Senyor Esteve.

Suposo que l'Hèrcules del sortidor a què fa referència Rusiñol és el que van deixar prop de casa meua -jo encara no hi era- al mig del passeig de Sant Joan quan es creua amb el carrer de Còrsega. El fragment de la novel·la em fa trontollar una mica, perquè el conjunt monumental fou col·locat l'any 1797 al Pla de l'Esplanada, és a dir, al que actualment seria el carrer Comerç a la vora del passeig Picasso i, segons em consta, no fou traslladat al lloc actual fins al 1928 o 1929. L'auca fou publicada al 1907, de manera que potser Rusiñol es refereix a un trasllat amb motiu de l'exposició de 1888? No ho sé. No acabo de lligar caps.

Sigui com sigui, es tracta de la font monumental més antiga que es conserva a Barcelona. Va ser dissenyada per l'escultor Salvador Gurri i hi treballà el marmolista Josep Moret. Va ser realitzada per commemorar la visita a la ciutat del rei Carles IV i la seua esposa Maria Lluïsa de Borbó Parma. Etc.

És possible que molts barcelonins desconeguin aquests detalls històrics o que els interessin gaire. La gent passem pel costat de l'Hèrcules amb el garrot en una mà i la pell del lleó de Nemea sobre l'espatlla esquerra sense cap interès especial, com passem per davant del bar Oller on de tant en tant Sagarra pren alguna cosa i llegeix el diari. Tot forma part de la rutina quotidiana, de la immutabilitat de l'entorn que de tan conegut ja no s'observa; només quan desapareix un s'adona de la seva presència, i encara.

Per cert, el cas de la font d'Hèrcules, he notat que els turistes a penes s'hi fan fotos, té molt més èxit, i s'entén, la caputxeta situada uns metres més avall.

 

Sovint, quan surto de comprar de La botifarreria, entro a Santa Maria del Mar per compensar amb un instant de contemplació i misticisme la meua golafreria. No es pot dir que l'ambient sigui el més adequat a entotsolar-se, però és una pausa que sempre em ve de gust. Entro per la porta lateral i surto per la principal; l'entremig, depèn.

Ahir, en sortir, vaig anar pujant fins arribar al Reial Cercle Artístic amb la intenció de fer una mirada a l'exposició -va començar el 13 i s'acaba el 29- sobre les tertúlies de La punyalada. És una mostra petita, modesta, aviat vista, però suggeridora, en què es troben a faltar materials sobretot de les primeres èpoques, ni que sigui un Rusiñol, i també una mica de material escrit, una mica d'història, que no siguin només retalls de premsa en una vitrina. Potser algú en un altre moment farà una cosa més completa, tot i que precisament la manca d'ortodòxia, la barreja, és la gracia de l'exposició... i també ser l'únic visitant en hora intempestiva (tanquen a les 10). Desconec el funcionament del Cercle Artístic, però he llegit que es volen modernitzar, que volen fer més socis -36 euros al mes amb múltiples drets-, que volen recuperar les parts de l'edifici que ara tenen llogades. De moment sembla que funciona força bé el bar i el restaurant; la noia del vestíbul em va assegurar que el menjar és molt bo -ens va interrompre un grupet de japonesos que s'interessen per una paella- i que, en tot cas, sempre puc fer un cafè o una cervesa amb vistes al Portal de l'Àngel, un dels carrers més cosmopolites i ja més avorrits de la ciutat.

Ja lliure d'obligacions autoimposades, vaig anar fent via cap a casa. Tota l'estona a la meua esquerra i tirant cap a l'horitzó oest, em quedava la lluna, que ara va creixent. No sé per què la lluna resulta fascinant a tanta gent; en el meu cas, crec que perquè malgrat estar tan lluny i ser inabastable, sempre és canviant i present, fins i tot quan s'amaga. I sobretot, la lluna és ecumènica: la compartim tots des del principi dels segles, només cal mirar el cel.

 

 

M'agraden els pobles petits de l'Empordanet, tranquils, silenciosos, nets, tan a la vora uns dels altres que sovint no costa gaire anar a peu al del costat, encara amb tants vestigis conservats de l'antigor, alguns restaurats i d'altres no tant, és igual. L'únic inconvenient d'aquests poblets, a vegades només agrupacions d'unes quantes cases o masos, és la carència de serveis, de botigues, que cal trobar en les poblacions properes més grans. Ara, de sobte, em venen al cap tres dels meus noms preferits: Vulpellac, a la vora de La Bisbal, Riuràs, a penes cinc o sis cases anàrquicament situades i el terrible nom de Ultramort, lleugerament enlairat i que s'enfronta, plana enmig, a Sant Iscle, ja més prop del Montgrí.

Fa pocs dies vaig anar per segona o tercera vegada a Ultramort. Era a l'entrada de la tarda i el poble estava en calma total, alguna veu dins d'una casa, dos vailets jugant a pilota en un carrer de pendent pronunciat -el de la part baixa tenia molta més feina-, i ja a les acaballes vaig veure un home passejant un gosset. Me li vaig acostar i li vaig preguntar si coneixia la casa on havia viscut Jaime Gil de Biedma. L'home em va respondre en castellà que sí, que sabia que l'escriptor havia tingut casa al poble i que ell, per curiositat, s'havia llegit el poema corresponent, però que no em sabia dir. Per mi que era el mateix Jaime. Quin altre parlaria castellà a Ultramort? La perruca, més que el gosset, em va desconcertar. Si torno la setmana que ve, aniré previngut.

Una casa desierta que yo amo,
a dos horas de aquí,
me sirve de consuelo.

En sus tejas roídas por la hierba
la luna se extenua,
se duerme el sol del tiempo.

Entre sus muros el silencio existe
que ahora yo imagino
-soñando con vivir

una segunda infancia prolongada
hasta el agotamiento
de ser carnal, feliz.

Me asomaré callado a ver el día,
contento de estar solo
con la vida bastante.

Encontrar en la cama otro cuerpo,
no más que algunas noches,
será como bañarme.