Aportació al projecte literari col·lectiu lletrAtura del blog Ad'Art d'un relat amb 100 paraules.

A quarts de sis he llegit a la premsa d'ahir, que estava en el darrer tram. A mig matí, m'ha arribat la notícia que havia mort.
Li dedico un somriure a la notícia trista; però tots acabarem per morir-nos un dia o un altre. I, malgrat aquell "mai no toca" del no voler dels que es queden, ha tingut 89 anys de camí.
"El camino", el que ens va escriure, a mi em va fer estimar la lectura. I després vaig continuar estimant-la i estimant-lo.

Gràcies, senyor Delibes!

A la vida

(Ovidi Montllor)

Quin plor més gran que duc
a dins del meu poc cos.
Quin raig de foc que sent
A dintre d'ell.

Que fort que bufa el vent
aquesta nit suau.
Quines coses més estranyes
Que passen prop de mi.

¿Què passa ací on sóc,
que tinc regust de res?
Vaig i anem passant,
anem i vaig passant.
Vaig i anem compartint
sense cap novetat,
poc a poc els minuts.

Poc a poquet l'hivern.
Tots passant un camí
Havent-te'n tants i tants,
i tantes coses més
que neixen cada instant.
Ah!, la vida...

Encara espere tant de tu,
Que esperant mor amb tu.

Mil trencaments de viure,
mils i mils d'enemics.
Tot contra tota vida.
Cops amagats.

Muntanyes de paranys.
Enganys i més enganys.
Paraules sense lletra.
Imatges sense vida.
I un arma prop la mà,
Pel que passe demà.

Espere tant i tant de tu,
que no mato el meu cos.
Segueixo amb tots.

Un pensament però,
per aquells que estaran
junts a tots i tots junts...
Per aquells que ara estan
tant lluny però tant a prop,
tant a dins de nosaltres.

Aquells que fan possible
l'esperança de viure,
morint a cada instant.

Un dia qualsevol
serà la vida i tots!
serà la vida i tots!

Per tant i tantes coses més,
seguim. Us esperem!

Cante a la vida plena,
des de la vida buida.
Tanque els ulls, baixe el cap.

La sang em puja al cap.
I el cor em diu que sí.
El cervell diu que sí.
I tot en mi és un sí.
Que mai no acabarà.

Canto la vida sí.