No us heu trobat mai que heu dit una paraula o expressió i que la persona a qui us dirigíeu se us ha quedat mirant d’una forma estranya? A mi m’ha passat més d’una, més de dues i més de tres vegades... I quina casualitat, sempre ha estat quan parlava amb gent de fora del Lluçanès! Un cop li vaig dir a un amic meu que és de la costa: “Vine aquí, sagal!”. I ell em va respondre: “Ara em deus haver insultat, no?”. Evidentment li vaig dir que no, que sagal era una forma de dir noi a la meva terra. Diria que el vaig convèncer... Altres paraules que em vénen ara mateix al cap i que en alguna ocasió he dit i que han fet rumiar a més d’un són cosó o escotorit. Això sí, les construccions que més comentaris s’han emportat són les que tenen com a participi la paraula set, com per exemple, qui ha set? La llista podria ser molt més llarga, i més si escoltem els nostres avis. Com m’agrada sentir l’expressió a suara...  No m’atreviria a dir que són paraules i expressions típiques del Lluçanès –no sé si tothom les diu, i segurament també s’utilitzen a d’altres zones de Catalunya–, però sí que crec que tenim tirada a pronunciar-les. I a mi cada vegada m’agraden més. Jo potser abans les evitava, no m’agradava que el meu interlocutor em mirés amb una cara d’estranyesa quan parlàvem. Però des de fa temps que no m’importa, les pronuncio, sobretot perquè penso que són un signe d’identitat.Crec que la llengua és un patrimoni molt important que hem de preservar. I més quan hi ha polítics obsessionats en canviar la nostra cultura i la nostra manera de ser. Ja sabeu perquè ho dic, resulta que ara volen espanyolitzar els nostres estudiants... La millor defensa és utilitzar la nostra llengua en la forma més genuïna. Forma part de la nostra manera de ser, i això no es canvia així com així. 

Article públicat a La Rella del 26 d'octubre del 2012

No passem per bons moments. Econòmicament parlant, vull dir. Quan llegiu aquestes línies no sé com estarà la prima de risc –de la qual fins no fa massa no n’havia sentit a parlar mai ni tampoc sabia què era– ni si l’estat espanyol serà ja un país oficialment rescatat. El que sembla clar és que els núvols no s’hauran esvaït, que continuarem enmig d’una tempesta econòmica i que seguirem preguntant-nos com és que hem arribat fins aquí i com és que no s’ha fet res per evitar-ho. 
Però més enllà d’amoïnar-nos i intentar buscar respostes, no sé si hi podem fer gran cosa més. Per això penso que, tot i que no passem per bons moments, hem de saber trobar els nostres bons moments –que existeixen– i assaborir-los plenament. Si ens hi fixem bé, n’estem plens, d’aquests moments. Per exemple, el cap de setmana passat les festes de Sant Joan i els Elois de Prats ens van tornar a fer disfrutar de valent, i aquest cap de setmana és festa major a Perafita. A més, hi ha qui participa al torneig de bitlles catalanes del Lluçanès, que cada vegada té més adeptes. I al llarg de l’estiu hi haurà altres propostes ludicoculturals, com les del cicle Solc, a més d’altres festes majors –com la d’Olost, la de Sant Boi i la de Sant Bartomeu–. El llistat podria ser molt més extens, però el deixem aquí. 
Però tampoc cal que esperem que arribin aquestes festes, per gaudir de bons moments. Podem anar a donar un tomb pels paratges del Lluçanès i oblidar-nos de tot mentre observem el paisatge. És el que em va passar fa uns dies quan vaig fer una excursió que em va portar a Sobremunt i a Santa Llúcia. Feia temps que no hi anava i la veritat és que és molt bonic, val molt la pena. Quan vaig tornar a casa i vaig veure que al telenotícies feien referència altra vegada a bancs i crisis, em va semblar que parlaven d’una altra galàxia.




Article publicat La Rella del 29 de juny del 2012. Foto extreta de la pàgina web de Sobremunt.

El Lluçanès ha tancat l'any 2011 a dalt de tot del panorama cultural català. Primer va ser pel grup Nyandú, de La Torre d'Oristà, que amb la seva música pop-folk es va imposar en l'onzena edició del concurs de maquetes Sona 9, considerat el més important de la música en català. A continuació va ser per Ramon Erra, escriptor de Santa Eulàlia de Puig-oriol, que en el marc de la Nit de Santa Llúcia va ser guardonat amb el catorzè premi Mercè Rodoreda per l'obra La vida per rail, un llibre que narra trossets de diferents vides vistes des de dalt d'un tren.

Una primera reflexió que em va al cap és que habitualment associem els grans centres de creació cultural amb les grans ciutats, en el nostre cas Barcelona i l'àrea metropolitana. És aquí on s'hi couen les últimes tendències culturals, i on es poden veure espectacles i artistes de primer nivell. Evidentment no diré que això no sigui cert, però els dos premis aconseguits per aquests lluçanesos matisen una mica aquesta realitat. Més enllà de Barcelona també s'hi fan coses interessants i potents culturalment parlant, i el Lluçanès no n'és una excepció.

A banda, també m'agradaria comentar que tant els Nyandú com Ramon Erra han fet bandera de la seva terra d'origen, el Lluçanès. Deu ser per això que, en certa manera, em sento el seu premi una mica meu. Ja em perdonaran tant els Nyandú com el Ramon Erra, evidentment el premi és ben seu, però ja m'enteneu el què vull dir, oi? Quan em vaig assabentar dels respectius premis -curiosament, en els dos casos a través de la ràdio-, el cor em va fer un salt d'alegria. I em penso que això va passar a més d'un i a més de dos del Lluçanès.

Per últim, cal tenir en compte que al Lluçanès encara tenim més escriptors, artistes i músics de primer nivell. En definitiva, com diu la dita popular, al pot petit hi ha la bona confitura.


(Article publicat a La Rella del 13 de gener del 2012. A la foto, el grup Nyandú -la foto la signa Carles Rodríguez, enderrock.cat)

Potser és que ja ho portem als gens, però diria que per bona part de la gent del Lluçanès anar en cotxe a Vic, a Manresa o a Berga -per dir alguns municipis- és una cosa més o menys habitual. La poca oferta de transport públic de què disposem fa que l'ús del vehicle privat sigui, la majoria de vegades, imprescindible. El curiós del cas és que pel que per uns ér normal, per altres és llarg. M'explico millor. En més d'una ocasió, estant a Vic, a Manresa o a Berga -també per dir alguns municipis-, hi ha hagut qui s'ha posat les mans al cap quan els he dit que sóc de Prats de Lluçanès i que, per tant, per tornar a casa havia de fer entre 30 i 40 quilòmetres. Anar de Prats a vic o de Prats a Manresa sembla inconcebible. En canvi, anar de Vic a Barcelona o de Manresa a Barcelona és més normal. Doncs la veritat, no sé què és pitjor. Bé, em sembla que sí que ho sé... És cert que no tenim unes bones carreteres, però almenys no hi ha embussos ni retards, i per mi això és un factor important. No és que vulgui defensar el vehicle privat, però davant la manca de transport públic, agafar el cotxe és moltes vegades l'única opció per continuar vivint al Lluçanès.

Pensareu que com és que ues vingui ara amb això. És que cada cop que passo per la carretera que uneix Santa Creu de Jutglar amb Prats i veig les obres que s'estan fent penso quines conseqüències tindrà la posada en funcionament de la nova carretera. Canviarà aquesta percepció de llunyania que tenen des de les comarques veïnes? Realment nosaltres hi guanyarem molt? Com repercutirà en el desenvolupament del Lluçanès? També està clar que hi ha altres carreteres que necessitarien millorar, però diria que amb l'actual situació econòmica tenim revolts per uns quants anys més. Una última cosa: les carreteres del Lluçanès no són del segle XXI i calen millores, però cada cop que veig les obres penso que no veurem mai més el paisatge tal com era fins que arribessin les màquines, i això em fa una mica de mal. És el preu que hem de pagar per tenir millors carreteres.

(Article publicat a La Rella del 25 de març del 2011; la foto es correspon a les obres de construcció de la carretera a l'alçada de la Font de les Coves)

Després de molts i molts dies -fins i tot em fa vergonya de tants dies que fa!- actualitzo el bloc. Ho faig penjant l'article que vaig escriure per La Rella, i que va sortir publicat divendres 28 de gener. La foto és de la façana de l'Ajuntament de Sant Feliu Sasserra, edifici que havia estat la seu de la sotsvegueria del Lluçanès.

L'amor engendra amor