Dancing with the Clown

L'edició de febrer de Mojo dedica la portada a David Bowie i ve acompanyada del recopilatori "Up the Junction". Oportuna selecció de delícies de l'era New Wave amb clàssics i rareses de gent com Billy Bragg, Madness, els Soft Boys, Wilko Johnson o Wreckless Eric. Tampoc hi falten Squeeze i Nick Lowe, els primers amb la peça que titula el disc –en la versió gravada per "Spot the Difference" (2010)– i el segon amb "Cruel to Be Kind" –la primera versió, publicada el 1978 com a cara b del senzill "Little Hitler"–. Dues de les joies més absolutes del seu temps, que fa tan sols un parell de mesos vam poder escoltar en directe a Barcelona, interpretades amb minuts de diferència pels seus respectius autors, en el marc del Festival Feroe.

Ens ha deixat Rob Hirst, bateria de Midnight Oil i coautor de pistes com la massiva "Beds Are Burning", un dels grans clàssics del rock australià de tots els temps. Alguns també el recordaran per Ghostwriters, la banda que va formar amb Richard Grossman (Divinyls, Hoodoo Gurus), i amb la qual va signar la simpàtica peça "Someone's Singing New York New York" el 2007.

Dolly Parton, en una imatge promocional recent.

Avui toca felicitar a la gran Dolly Parton, que celebra 80 anys amb algun contratemps de salut però amb la veu i la presència encara intactes. La setmana passada s'avançava a la commemoració tot publicant el senzill "Light of a Clear Blue Morning", represa d'una cançó de 1977 amb una càrrega extra d'espiritualitat, i amb el suport vocal de Queen Latifah, Reba McEntire, Miley Cyrus i una Lainey Wilson que ja és molt més que la Dolly de la seva generació, però segueix saludant els seus referents com qui encara recorda d'on ve. Disponible a Youtube.

Tot allò que pot arribar a expressar una mirada. Com la que Anna i Carla Mercader, bateria i guitarrista de Burxa –tot i compartir cognom, no són família–, es van dedicar l'una a l'altra a l'escenari de la sala Radikal, on van actuar ahir a la nit dins del festival Punk in the Park. Una mirada de complicitat, la de qui surt a donar-ho tot perquè no té res a perdre. Burxa és un duet de Granollers amb un discurs a mig camí de l'stoner més àcid i el doom metal més monolític, sempre (o gairebé sempre) en clau instrumental. Ahir jugaven a casa, i va ser la seva nit. Les poden escoltar a Bandcamp.

Determinades veus han apuntat, més com una observació que no pas com una crítica ferotge, que les portades de les revistes britàniques Uncut i Mojo, tòtems absoluts de la premsa melòmana que surt periòdicament en paper, solen estar monopolitzades per una sèrie d'artistes igualment totèmics (amb Beatles, Bowie i Dylan com a exemples més evidents).

Tot plegat és tan contrastable com el fet que una imatge dels Stones, Springsteen o Pink Floyd, contribueix a vendre més exemplars que no pas un reclam d'aquella banda de garatge que és refotudament bona, però no apel·la per igual a totes les generacions que conviuen ara mateix en l'espai-temps. De vegades, però, es trenca la norma. I en aquest sentit, m'ha sobtat (per bé) veure els Damned a la portada de gener d'Uncut.

El quartet londinenc apareix amb la formació original, la que encara no havia partit peres amb el recentment traspassat Brian James. I ho fa amb motiu de la imminent publicació d'un disc de tribut al guitarrista, també del cinquantenari de "New Rose" –el seu primer single i tret de sortida oficial del punk britànic–, que es commemorarà l'octubre vinent.

Hi va haver un temps, no gaire llunyà, en què era impensable que els Damned poguessin ocupar la portada d'Uncut. Eren els dies en què les seves obres passaven pràcticament inadvertides, el seu poder de convocatòria amb prou feines cobria part de l'aforament de la sala Mephisto, i una actuació seva en una fira discogràfica a l'Estació de França era cruelment ignorada pels mateixos que pocs anys després acudirien en massa a veure'ls en un macrofestival al parc del Fòrum.

Sí, hi va haver un temps, ara fa cosa de 15 o 20 anys, en què costava poder parlar dels Damned tal com es parlava d'uns Clash o d'uns Sex Pistols (sobretot en determinats ambients). Però poc a poc van anar caient certs tabús i prejudicis, i avui ningú dubta que Dave Vanian i companyia, més enllà d'haver inaugurat el punk britànic en termes fonogràfics, van esdevenir actors igualment essencials en òrbites com la New Wave, el post-punk o el rock gòtic i sinistre. I que, a aquestes altures, són una aposta tan segura a l'escenari com a la portada d'una revista de prestigi.