Llibres Aprofitables (o no)

La mini-sinopsi que hi ha escrita a la coberta del llibre diu que aquesta és “una història de desig entre una dona madura i un jove gitano...” i després esmenta “tres mirades”.

Personalment opino que això de que es tracta “d'una història de desig entre una dona madura i un jove gitano” es queda curt. Jo diria que va més enllà. No és només una història, són tres universos: el de la “dona madura”, el del “jove”, i el d'un altre jove que és amic de l'anterior (la “tercera mirada” esmentada a la mini-sinopsi). Tres universos no gens fàcils.

El primer jove, Lucas, el “jove gitano”, viu enmig de contradiccions entre on és i on voldria arribar. I el fet de no acabar de saber on vol arribar tampoc no l'ajuda gaire.

El segon jove, Josemi, l'amic del primer i també “jove gitano”, té una visió més senzilla, més planera, de les coses, i també té més clares les seves aspiracions, però viu en un món fallit a base d'organitzar muntatges que de tan inversemblants li poden sortir molt bé o li poden sortir fatal.

La “dona madura”, Lucía, figura que és l'adulta. I sí, cronològicament ho és, té vint anys més que els dos joves, però vitalment està tan perduda com ells. És veritat que per edat i/o experiència hauria de tenir més recursos a l'hora d'encarar les coses, però això no vol dir que sigui així. Sí que és biològicament madura... però una cosa és la biologia i una altra l'emocionalitat.

Tots tres parteixen de passats difícils, foscos, amb pares desapareguts o maltractadors, amb pèrdues personals traumàtiques, amb famílies que no poden ser ni acollidores ni idìl·liques.

Les situacions que sorgeixen al llarg de la història poden semblar extremades. Bé, de fet no és que ho semblin, ho són, però també crec que els escenaris que ens presenta la sra Gonell són perfectament compatibles amb la realitat. I és que els que vivim una vida més o menys “normaleta” (o això és el que creiem) no solem imaginar que el nostre entorn més pròxim és ple de Lucas, Josemis i Lucías que són tan reals com nosaltres mateixos i amb unes vides tan autèntiques com les nostres. Així que si vostès decideixen llegir aquesta novel·la, sàpiguen que hi trobaran una suggestiva obra de ficció, però basada en unes realitats prou difícils que no són invent de la imaginació de ningú.

Pel que fa als escenaris històrics, geogràfics i socials, “Las raíces del Jacarandá” ens transporta a la Barcelona de finals dels anys 1990's, poc després del show olímpic que va canviar la ciutat. Sí, moltes coses van canviar a Barcelona en aquells dies, però sembla que n'hi va haver que van restar immutables, com l'univers molt particular del districte del Raval. Permetin-me que els faci una recomanació: mentre llegeixen el llibre tinguin el Google Maps al costat i acompanyin als protagonistes en els seus recorreguts; cerquin fotografies (no és gens difícil) dels llocs on viuen i per on es mouen; els puc dir que és una mena d'experiència immersiva que val la pena fer; hom pot arribar a tenir la sensació de que es troba a peu de carrer (o de bar, o d'habitatge...) acompanyant els personatges, estant al seu costat sense que ells et vegin. Forma part de la màgia que ens transmet la sra Gonell.

I si mentre llegeixen experimenten unes ganes enormes d'endur-se un determinat personatge a casa, o d'estampar-ne un altre contra la paret, no es preocupin, és normal. Això també forma part de la màgia de la sra Gonell a l'hora de proveir de personalitat a les seves criatures.

Llibre certament aprofitable.

GALERIA DE LOCALITZACIONS

Aquí tenen imatges d'alguns dels llocs -tots reals i visitables- on transcorre la novel·la.

El Pastís

L'Almirall

El Mendizábal

Sala "La Paloma"

El Bar Castells

El Zurich (abans de la reforma)

Segurament aquest llibre serà especialment ben rebut per qui sigui “de Sants de tota la vida”. Amb això em refereixo a qui era “nen de Sants” a la dècada de 1960, amb una família també resident a Sants com a mínim des de començament del segle XX.

Aquesta és la història d'una família, des de 1915 (o 1916) -quan s'estableix a Sants- fins a 1940, inici de la post Guerra Civil. El seguiment de les vivències d'aquesta família fictícia introdueix el lector a tot un catàleg de referències històriques populars reals que, d'alguna manera, converteixen el llibre en una mena de font d'aprenentatge d'Història local, especialment significativa, com he dit abans, per a qui sigui “de Sants de tota la vida”.

Els carrers que s'esmenten al llibre són reals, però alguns han canviat de nom, com per exemple el carrer Sant Joaquim, on s'estableix la família, que actualment és el carrer Finlàndia; el carrer Isabel II, ara Béjar; o l'Avinguda Amèrica, ara Maria Cristina.

L'autora també ens torna a la vida entitats i llocs emblemàtics, importants en el seu moment, i ara gairebé tots desapareguts: l'Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant; El Dique Flotante (famós establiment de roba a la Barcelona del primer terç del segle XX); l'escola Lluís Vives (encara existent); el Velòdrom del Cubell (situat al costat del “Mercat Nou” de Sants); el cinema Manelic (de nom “Albéniz”, a partir de la post Guerra Civil); el cinema Liceu; el Círcol de Sants; l'edifici fundacional d'Esquerra Republicana de Catalunya (encara existent; el partit també); l'Orfeó de Sants; l'Espanya Industrial...

Evidentment, de personatges històrics també se n'esmenten un quants, com ara Joan Gamper (originalment Hans-Max Gamper), fundador del Futbol Club Barcelona (originalment Football Club Barcelona); o Don Pepe (nom complet: Josep Maria Albert i Despujol, Baró de Terrades per obra i gràcia d'Alfonso XIII) que es va casar amb una Muntadas, família propietària de l'Espanya Industrial i d'una considerable fortuna (tot i així, al Baró de Terrades no li van dir mai “Don Pepe el del braguetazo”, i és que la gent, en el fons, és bona).

Amb la família Molina, la protagonista, el lector s'aproxima a vivències com, per exemple, el que devia ser treballar en un lloc com l'Espanya Industrial; o trobar-se de cop i volta que t'havia caigut a sobre una dictadura (la de Primo de Rivera); o gaudir de la fascinació de l'Exposició de 1929; o veure com el Velòdrom del Cubell era substituït pel Cinema Manelic; o assistir a la fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya a l'edifici del carrer Cros; o aguantar com els franquistes victoriosos del cop d'estat de 1936 canviaven el nom de “Cinema Manelic” per “Cine Albéniz”...

És evident que l'autora, la sra Juste, s'ha documentat molt bé. Tot i així hi ha hagut un parell de coses (només un parell ¿eh?) que a mi m'han grinyolat:

Una d'elles es una escena en què, a l'any 1939, les protagonistes son al cinema, veient el NoDo. Això no és possible: l'any 1939 no existia el NoDo. Aquest noticiari cinematogràfic franquista no es va crear fins l'any 1943.

I l'altra cosa és una referència a una xocolatada de festa major feta al carrer Ibèria l'any 1922. Jo diria que això tampoc és possible: el carrer Ibèria fa un pendent tal que si hom prova de fer-hi una xocolatada, tant taules com cadires, xocolata i melindros se n'anirant rodolant carrer avall i no s'aturaran fins arribar a l'actual Carrer Constitució. Qui sigui “de Sants de tota la vida” sabrà de què parlo.

Pel què fa a les històries de cadascun dels personatges puc afirmar, en funció de relats que jo mateix he rebut de persones que van viure a la mateixa època i en els mateixos llocs, que certament estan basades en la realitat i són perfectament creïbles. El llenguatge, però, pot arribar a fer-se una mica carregós. Quan els personatges parlen entre ells o quan es fa referència a les seves emocions, s'utilitza una manera d'expressar-se potser més edulcorada del que caldria.

Però, en fi, tot es qüestió de gustos. Sigui com sigui això no treu que el llibre sigui perfectament aprofitable.

GALERIA ARQUEOLÒGICA

 

Modes "El Dique Flotante" (Portal de l'Àngel)

Escola Lluís Vives (Carrer Canalejas. Actualment en funcionament)

Velòdrom del Cubell (Tocant al Mercat 'Nou' de Sants)

Círcol de Sants (Passatge Serra i Arola)

 Cinema Liceu (Carrer de Sants)

 Orfeó de Sants (Carrer de Sants)

 L'Espanya Industrial (Actualment parc)

 Mercat 'Nou' de Sants

Un títol així, amb els conceptes “luxúria”, “sexe” i “Edat Mitjana” relacionats, crida l'atenció, no em diguin. Qui més qui menys ha pensat en algun moment que a l'Edat Mitjana tota aquesta cosa del sexe era bastant exòtica, regulada bàsicament per la llei del “aquí t'enxampo i aquí te la foto” i amb la supervisió obsessiva i permanentment repressora de la inevitable Església Catòlica amb tots els seus festivals de fogueres i tal. I això ho hem pensat des del convenciment de que ara tot és més civilitzat que no pas ho era entre cinc cents i mil anys enrere, on va a parar.

Doncs no, mira tu. Error. Actualment la Humanitat, en qüestions de sexe, segueix essent, així en general, tant animal i absurda com a l'Edat Mitjana. I segons com, més.

Escalfadet jacuzzi medieval en hora punta

La sra Harvey ens regala un assaig documentadíssim sobre com era això del sexe i l'erotisme a l'Europa Occidental entre els anys 1100 i 1500. Per cert, que això de “documentadíssim” caldria matisar-ho. Si bé sembla ser que en aquell període històric les accions relacionades amb el sexe eren més 'exhibicionistes' que ara, per dir-ho d'alguna manera, majoritàriament s'emmarcaven dins l'àmbit privat, i per tant no quedaven 'registrades'. La conseqüència per a la sra Harvey i la seva investigació és que per més que l'autora hagi consultat un important nombre de documents, encara és més important la quantitat de documents que no ha consultat, simplement perquè no existeixen. No existeixen perquè no es van escriure. I no es van escriure perquè va primar el principi de “la roba bruta es renta a casa”.

Temps de collita a l'Edat Mitjana

Tot i així aquests “Focs de la Luxúria” ens apropen a tot de qüestions interessants, com per exemple el fet que a l'època estudiada eren bàsicament tres les instàncies que condicionaven les pràctiques sexuals: l'Església, l'administració civil i les idees mèdiques. Com és sobradament sabut, l'Església sempre ha utilitzat la sexualitat com a eina de domini en funció dels seus interessos. Abans, durant i després de l'Edat Mitjana. Pel que fa a l'administració civil, el sexe era una font d'ingressos més que productiva gràcies a les multes imposades per “infraccions contra la moral” o bé per taxes imposades a bordells o a prostitutes, per posar un parell d'exemples. I pel que fa a la cosa mèdica, els conceptes de l'època, per 'exòtics' que fossin (i ho eren molt), dictaminaven quines pràctiques sexuals eren saludables i quines no.

Reveladora escultura romànica

En funció de tot això es podien produir conflictes molt curiosos, com per exemple que davant de determinada acció sexual d'algú, la professió mèdica digues que tal acció era bona i saludable, però l'Església dictaminés que no, que allò havia estat una guarrada que ofenia Déu i per tant tocava penitència i multa. A l'Ajuntament l'importava un rave la penitència però no renunciava a cobrar la seva multa corresponent. O que l'Església digués que no n'hi havia per tant i l'Ajuntament digués que “només faltaria!”, que sí que n´hi havia per tant ja que, si no, no cobrava la multa.

Abans he esmentat les prostitutes, però no els prostituts. No és que no n'hi hagués; n'hi havia, però comportaven una realitat molt incòmoda d'admetre que s'ocultava sempre que es podia i rarament es documentava. Amb l'homosexualitat passava el mateix: si haguéssim de fer cas només dels testimonis escrits que han arribat a l'actualitat s'hauria de dir que l'homosexualitat masculina era pràcticament residual (fals) i la femenina ni tan sol existia (encara més fals).

Ah, i els reverends membres del clergat es passaven els nens per la pedra amb la mateixa alegria amb que ho fan ara i, igual que passa ara, això s'ocultava tant com es podia i al clergue en qüestió se'l traslladava a una altra banda (els sona?). L'Església, sempre tan tradicional... i sempre tan professional a l'hora d'afanyar-se a procurar que no quedi cap rastre de documentació escrita.

Una altra reveladora escultura romànica

La sra Harvey ens parla també d'altres diversos i variats aspectes de la sexualitat a l'Edat Mitjana que a més d'interessants arriben a ser sorprenents, relacionats per exemple amb el sexe dins i fora del matrimoni; com es deia que es feien els nens... o com calia procedir per a no fer-ne; què es considerava immoral i què no; el sexe a la literatura i les arts...

També ens parla sobre la violència sexual i, saben què?, quan tracta sobre aquest tema és difícil distingir si s'està referint al segle onze o al segle vint-i-u. Les maneres d'exercir la violència sexual aleshores i ara són pràcticament les mateixes, i les respostes judicials, tant civils com eclesiàstiques també. Justament com passa amb els casos referents al clergat i les seves fixacions amb nens i adolescents.

En conclusió, “Els focs de la Luxúria” és un assaig decididament aprofitable que ens explica coses que no està gens malament que sapiguem sobre un passat llunyà... però que, segons com, s'assembla preocupantment al nostre present de cada dia.

Coberta de l'edició original

“Blackwater”, escrita per Michael McDowell és la història d'una família benestant -moolt benestant- d'Alabama (Estats Units d'Amèrica), entre 1919 i 1970.

Per exigència del seu autor, originàriament aquesta història es va publicar repartida en sis volums (“volumets”, de fet), a raó d'un per mes, durant l'any 1983:

Blackwater 1: La Riuada (de 1919 a 1921)

Blackwater 2: El Dic (de 1921 a 1927)

Blackwater 3: La Casa (de 1928 a 1936)

Blackwater 4: La Guerra (de 1938 a 1946)

Blackwater 5: La Fortuna (de 1946 a 1956)

Blackwater 6: Pluja (de 1958 a 1970)

Al començament de cadascun dels llibres hi ha una ressenya sobre l'autor en la que la primera cosa que es diu és que el sr McDowell va ser un “autèntic monstre de la literatura”, com Balzac o Dumas. Bé, diguem que qui ha escrit aquesta ressenya (més aviat “panegíric”) o bé ha estat algú d'imaginació desbocada i d'entusiasme passat de voltes, o bé es tracta d'algú emocionalment molt pròxim a l'autor (més aviat a la seva memòria; l'autor es va fondre amb el cosmos l'any 1999), o bé es tracta d'algú que ha estat molt ben pagat.

Michael McDowell

Aquest mateix ressenyador diu que la saga Blackwater és l'obra mestra del seu autor. A veure: en la meva opinió (particular, que no universal, només faltaria), si aquesta és l'obra mestra del sr McDowell, potser no cal córrer a llegir les altres, les que no ho són (cosa que dubto que es pugui aplicar a Balzac o Dumas).

Amb això no vull dir que el sr McDowell sigui un incapaç i que la saga Blackwater sigui un fiasco, de cap manera, però d'aquí al premi Nobel de Literatura n'hi va un tros.

Encara que algú tingui la temptació de qualificar la saga Blackwater com d'una història de terror gòtic, jo ho deixaria en narració truculenta. El que si diria és que és entretinguda, no gens avorrida, i fins i tot il·luminadora en alguns aspectes.

Pel que fa a això de la “il·luminació”: la saga Blackwater està ambientada a Alabama, estat que durant la major part del segle XX va batre rècords mundials de racisme. Als Estats Units les opcions polítiques es reparteixen entre la dreta (Partit Demòcrata) i l'extrema dreta (Partit Republicà); es podria dir que durant l'època mes esplendorosa de la família Caskey, la protagonista de la història, les opcions polítiques eren la dreta, l'extrema dreta i Alabama (més a la dreta encara). Malgrat que la saga Blackwater no sigui un tractat sociològic ni de lluny, sí que hi queda molt ben reflectit aquest clima ultraconservador i tremendament racista del que s'ha vingut en anomenar l'Amèrica Profunda. Aquesta és una part de l'aspecte il·luminador de la macro-novel·la del sr McDowell.

Les sis cobertes originals de 1983

Els Caskey són una família benestant que conforme va avançant el temps esdevé més i més i més rica, i exhibeix totes les característiques revoltants i mesquines pròpies de qui és tan podridament ric que ni se n'adona de que el seu estil de vida és l'excepció, no la norma. Per a ells el comú dels mortals no és més que una mena de decorat que els pot divertir, els pot ser útil o els pot desagradar, però que en cap cas no té ni dignitat ni entitat pròpia. Tot això, que també és característic de la nostra realitat actual, està molt ben retratat a la saga Blackwater.

Però sembla que no són aquestes coses les que solen atraure en primera instància al públic lector de la saga. El “ganxo” vindria a ser el seu vessant truculent. El sr McDowell ha introduït un element fantasiós, misteriós, que plana per tota la història, des de la primera pàgina fins l'última. Evidentment no explicaré de què es tracta perquè cauria en spoiler flagrant, però sí que diré que penso que seria justament això el que Netflix convertiria en nucli fonamental d'una hipotètica sèrie sí és que es decidís a fabricar-la, quan de fet hi ha altres aspectes de la història que són tant o més interessants que aquest.

Pel que fa als personatges, els membres de la família Caskey i tots els seu satèl·lits, estan molt... com ho diria?... definits. Sí, això: els dolents són molt dolents; els bons són molt bons, tirant a babaus; els mesquins són mooolt mesquins; els innocentots són mooolt innocentots; i els misteriosos són insondables. En definitiva, els que pertanyen al grup de “foscos” no tenen res d'angelical, i els que pertanyen al grup d'angelicals són pràcticament immaculats. Ah, i els 'negres' són de caricatura; bé, en realitat tots són una mica de caricatura, tant 'blancs' com 'negres'.

Però, si més no, la macro-novel·la del sr McDowell és distreta. A qui busqui entreteniment sense més pretensions, la saga Blackwater el satisfarà.

I per a acabar un últim apunt sobre les cobertes dels sis llibres: crec que s'ha de felicitar a qui les ha dissenyat. Són un esquer perfecte per a que la vista se t'hi en vagi quan, a la llibreria, passis pel davant del prestatge on estigui exposada la col·lecció. Una altra cosa és si acabes comprant o no, però em fa l'efecte de que unes quantes vendes s'han fet gràcies a l'aspecte de les cobertes.

Llibres aprofitables? Sí, pel que tenen d'entretingut. Sense anar més enllà.

Les sis cobertes de l'edició en català

De què va aquest llibre? És una bona pregunta inicial. Aquest llibre va de l'evolució que hi ha hagut des del feudalisme cap al capitalisme, i des d'aquest fins al tecnofeudalisme, que és, a més del títol del llibre, la denominació de l'etapa on som ara. Ah, me n'oblidava, segons el sr Varoufakis la paraula tecnofeudalisme se l'ha inventat ell. Felicitats.

En altres paraules, aquest llibre va de que estem fotuts. Mooolt fotuts. Tret que siguem el propietari de Tesla, o Amazon, o WhatsApp o alguna cosa d'aquestes, és clar.

Llegir “Tecnofeudalisme: el que ha matat el Capitalisme” (que és el títol original sencer) no és gens fàcil. El sr Varoufakis és economista, entre altres moltes i saberudes coses, i és segur que parteix de la creença de que tothom qui llegeix els seus llibres té una base de coneixements que li permet fer una comprensió lectora mínimament decenteta d'allò que explica.

En aquest cas això és cert si el lector té fet, com a mínim, el primer curs universitari d'economia. I l'ha entès, és clar. No és la meva situació, ja els ho dic ara, ni crec que tampoc sigui la situació de la majoria de les persones que conformen el meu entorn, allò que se sol conèixer com “el comú dels mortals” vaja.

Tot i així val la pena intentar llegir el llibre fins el final. Potser hom entengui poques coses, però les poques que pugui entendre val més saber-les que no saber-les. Si més no, el dret a tenir alguna pista sobre qui ens està fotent de la manera més salvatge i sobre com ho fa, és sagrat i irrenunciable.

El sr Varoufakis

Provaré d'explicar una mica el que jo he entès. Tranquils, no faré cap spoiler; en realitat tampoc sabria com fer-lo.

Hi havia una vegada fa mooolts mooolts anys un senyors que després vam decidir que es deien “feudals”; eren “amos” que tenien coses. Aquestes coses que tenien els amos eren “feus”; els “feus” eren terres, moooltes terres. Els senyor feudals vivien de les rendes de les seves terres; és a dir, les feien “rendir” a base de fer treballar a una pila de gent fins a l'extenuació, a canvi de “si treballes menges, i si no, no menges i et mors”. A aquesta gent extenuada se la coneixia com a “serfs”.

Passats alguns segles això de viure de rendes feudals va començar a considerar-se molt avorrit i... Tatxaaann!!... va sorgir un altre invent més entretingut: el Capitalisme. Els senyor feudals ara serien “capitalistes”. Les terres (els “feus”) serien substituïdes pel 'capital', que aniria creixent cada cop més i més (no com les terres, que sempre eren les mateixes) i les avorrides rendes serien substituïdes per unes coses que se'n dirien “beneficis”, que també anirien creixent cada cop més i més gràcies al treball extenuant d'una pila de gent que ja no es dirien serfs, sinó “proletaris”. El que no va canviar gens van ser les proporcions: els “proletaris” (la majoria), que eren els que treballaven per gairebé no res, estaven dominats pels “capitalistes” (una minoria), que ara ja no es feien dir “senyors feudals”, sinó “patrons”. Algú en un moment donat va suggerir que els proletaris de tot el món s'havien d'unir, però no sembla que aquesta idea hagi tingut mai gaire èxit.

Amb el pas del temps el capitalisme va anar evolucionant (o podrint-se, segons com es miri) i va començar a fer aigües per algunes bandes; no cal dir que les factures d'aquestes aigües les pagaven els proletaris, és clar, només faltaria.

I ara, si us plau, no se'm distreguin i prestin atenció que ve la part més complicada.

Cap a finals del segle XX es va inventar una altra cosa nova i li van dir “internet”. Prèviament s'havia inventat una andròmina anomenada “ordinador”, imprescindible per a l'existència d'internet; i l'ordinador va ser possible gràcies a una altra cosa prèvia que es deia “informàtica”, i ho deixo aquí perquè si no no acabaríem mai.

Bé, el cas és que, gràcies en part a tot això que acabo d'esmentar, ja entrat el segle XXI una colla d'espavilats van crear un concepte nou: “el núvol”.

I què és “el núvol”? Evidentment, no m'estic referint als núvols d'aigua; aquests existeixen. No, el “núvol” de què parlo no té entitat física, no existeix. És un espai informàtic (no em preguntin què vol dir això) del que s'han apropiat els capitalistes més capitalistes de tots els capitalistes de tots els temps. Això vol dir que els controladors del “núvol” són molt pocs. Se'n diuen “nuvolistes” (la parauleta és del sr Varoufakis). És característic d'aquests “nuvolistes” no tenir pràcticament cap escrúpol. Una altra característica és que ni ells mateixos acaben de saber com descriure el tal “núvol”, però el que sí saben és que els reporta diners i poder en quantitats monstruoses i indecents. Vindrien a ser com els senyors feudals de l'Edat Mitjana però infinitament més poderosos i tòxics, que tenen com a arma invencible la tecnologia més sofisticada. Ah, i també tenen una super-arma que se'n diu algoritme, que ningú sap ben bé com funciona però que és pràcticament invencible.

El “Tecnofeudalisme” és, per tant, el nou feudalisme basat en les tecnologies més complexes i els algoritmes més manipuladors... o si més no és el que jo he cregut entendre del que explica el sr Varoufakis.

Amb el Tecnofeudalisme, els capitalistes de tota la vida han passat a ser uns ninots dels nuvolistes. Cas que tu, capitalista de tota la vida, tinguis una empresa (fins i tot una gran empresa) que fabrica qualsevol cosa que potencialment té molta sortida, si el sr Amazon no et permet l'accés al seu núvol no vendràs una merda. I per a col·locar la teva mercaderia al núvol del sr Amazon t'hauràs de plegar a les seves condicions. Si la mercaderia ets tu, t'hauràs de plegar a les condicions dels srs Instagram, Google, 'X' i similars; en cas contrari pots quedar invisibilitzat, i això és bastant fotut si estàs buscant feina, per exemple, encara que la feina sigui ser president dels Estats Units.

Per tant, i en resum, els qui abans eren els senyors feudals, i després els capitalistes, ara són els “nuvolistes”; el que abans eren els 'feus' i després el 'capital', ara és el núvol; i el que abans eren les 'rendes' i després els 'beneficis' ara són uns beneficis exponencialment multiplicats i una capacitat de manipulació que aconsegueix que milers de milions de persones generin, sense ni adonar-se, més i més i més beneficis per als nuvolistes.

I els que abans eren els 'serfs' i després els 'proletaris'? O dit d'una altra manera: qui treballa ara per als nuvolistes? Doncs d'una banda hi ha els treballadors clàssics de tota la vida, a qui el sr Varoufakis continua anomenant 'proletaris', que tenen un contracte, una nòmina (o no), unes condicions laborals patètiques i uns supervisors que actualment ja no són humans; són algoritmes. I d'una altra banda hi som tots els altres, inclosos vostè i jo, que també treballem per als nuvolistes i ho fem cada dia (festius inclosos), de franc i sense saber-ho. Cada vegada que dius: “Alexa, posa música de rythm'n'blues” estàs regalant al nuvolista corresponent unes quantes informacions que ell farà servir de maneres que ni t'imagines però que li reportarà un augment de poder i capital; igualment passa cada vegada que contestes a YouTube o a Netflix la seva insistent pregunta “T'ha agradat això que has vist?” o que simplement compres el que sigui per internet. És perversament genial: tu et penses que l'algoritme (que no tens ni puta idea de què és) t'està servint a tu, quan en realitat ets tu qui l'està servint a ell (o a “allò”) i per tant als seus propietaris nuvolistes.

Doncs d'això és del que va aquest llibre del sr Varoufakis. Torno a repetir, i no em fa res ser insistent: és el que jo he entès que diu el llibre, però els meus coneixements de base m'han deixat lluny de poder entendre moltes més coses i entendre-les millor.

Així doncs, és aquest un Llibre Aprofitable? Doncs sí, crec que sí, molt aprofitable. Però si a sobre l'entens ha de ser la repera.

Coberta de l'edició original

Títol original: The Garden of the Gods
Autor: Gerald Durrell
Editorial versió en castellà: Alianza Editorial
Any primera edició original: 1978
Any primera edició per Alianza Editorial: 1982

Aquest últim llibre de la Trilogia de Corfú va ser escrit nou anys després que l'anterior i vint-i-dos anys després que l'inaugural. Igual que passava amb el segon llibre (“Birds, Beasts and Relatives”), aquest tampoc és una continuació dels anteriors sinó un nou complement. De fet tots tres llibres es podrien fondre en un de sol sense problemes.

A més, curiosament, aquest últim llibre de la trilogia no té final. El sr Durrell simplement el va donar per acabat de cop i volta, sense acomiadar-se ni res.

El primer llibre té un final, però només és “formal”. L'acabament de veritat està en el segon, i m'encantaria comentar-lo però per respecte a qui no l'hagi llegit i ho vulgui fer, no diré res.

La Trilogia de Corfú és bàsicament la història d'una infància feliç. La infància del nen Gerry en un entorn màgic, protegit dels terribles monstres de la realitat que vivien els adults d'aquells moments (1935 a 1939). Gerry vivia en una realitat paral·lela, però que per a ell era 'La Realitat'. És curiós constatar que en tota la Trilogia, ni la seva mare, ni els seus germans, ni els seus visitants ocasionals, ni els habitants de Corfú, fan pràcticament cap referència (o molt poques, i de passada) a l'horrible desastre que s'estava gestant: la Segona Guerra Mundial. La Trilogia la va escriure l'adult Gerald, però des de la visió del nen Gerry. El nen Gerry va ser extraordinàriament afortunat. L'envejo infinitament, malgrat que hagi de reconèixer que un complet insectofòbic com jo mai no hauria estat capaç de viure a Corfú com ell.

Sí, és cert, la infància fantàstica (que no 'fantasiosa') de Gerry es va acabar de cop i volta a començament de setembre de 1939, però va ser un tresor que ell va poder conservar sempre. Per això va poder escriure la Trilogia i regalar-nos a nosaltres, els seus lectors, una mica de la seva felicitat, cosa que li agraeixo infinitament.

De fet no puc comentar gaire cosa més d'aquest tercer llibre. Tot el que pugui dir sense fer spoilers ja ho he apuntat en els comentaris dels dos llibres anteriors.

En tot cas sí que faré una referència a la sèrie de televisió “The Durrells” produïda per la britànica ITV i que es va emetre per primer cop entre 2016 i 2019. La sèrie està molt ben feta, molt ben ambientada, els actors estan magnífics... i tant els personatges com les situacions són un invent. La sèrie està basada en la Trilogia de Corfú, però no és la Trilogia de Corfú. És una adaptació molt lliure i que passa molt bé però no és el que va escriure Gerald Durrell. És important tenir en compte això. Qui vulgui conèixer l'obra de Durrell l'ha d'anar a buscar als llibres, encara que també pot passar bones estones veient la sèrie de televisió; una cosa no és incompatible amb l'altra.

Llibre aprofitable. Trilogia aprofitable.

La Trilogia d'Alianza Editorial

La Trilogia original

Títol original: Birds, Beasts and Relatives
Autor: Gerald Durrell
Editorial versió en castellà: Alianza Editorial
Any primera edició original: 1969
Any primera edició per Alianza Editorial: 1981

Nota inicial per a tots aquells qui, com jo, haguessin donat per fet que aquest segon llibre de la Trilogia de Corfú és la continuació del primer (“My family and other animals”). Doncs no, no és cap continuació sinó una altra versió, complementària de la publicada l'any 1956.

Tretze anys va trigar el sr Durrell a decidir que era una llàstima que històries de la seva infància a Corfú no incloses en el seu llibre de 1956 restessin inèdites, i d'aquí aquest segon lliurament, que abasta pràcticament el mateix segment temporal que el primer (de 1935 a 1939).

El sr Durrell diu que una de les seves intencions en escriure “Birds, Beasts and Relatives” era fer-ho de tal manera que no calgués haver llegit la primera part per a seguir còmodament aquesta segona. Bé, potser no és imprescindible haver llegit la primera part però jo diria que és molt necessari, perquè és a “My family and other animals” on s'explica el context, es presenten com cal els personatges (reals) i en definitiva es crea l'univers dels Durrell a Corfú. La primera part és, de fet, l'ànima de la trilogia.

I parlant dels personatges, tots reals: al començament del llibre l'autor comenta que la seva família es va esgarrifar en saber que ell tenia la intenció de publicar un segon volum explicant històries que no havia inclòs en el primer. Segons Gerald, el seu germà Larry (Lawrence Durrell) es va posar com una moto i fins i tot va arribar a amenaçar-lo amb una demanda si esmentava segons quin 'desafortunat' episodi. Vista la postura tan ferma i unida de tota la seva família, decididíssima a aturar-lo d'escriure una segona part de “My family and other animals”, ell va veure que només podia fer una cosa: seure i començar a escriure el llibre.

Gerry i el seu gos, Roger

Bé... si hom fa l'esforç de posar-se en la pell de la mare i els germans de Gerry quan es van veure retratats a “My family and other animals”, potser sí que es pot entendre la seva postura. La mare és la que està tractada amb més benevolència, però tampoc se n'escapa de la ironia, ni de bon tros. Leslie, el segon germà, diguem-ne que tampoc és el més “perjudicat”. Però Larry és tota una altra cosa; és clar que si Larry era tal com el pinta Gerry, no deuria ser gaire fàcil d'aguantar-lo. I pel què fa a Margo, la germana, és comprensible la seva queixa quan diu, referint-se al primer llibre: “Ja només el títol era insultant. ¡La meva família i altres animals! Estic farta de que em preguntin: I tu, quin dels altres animals eres?”. Humilment opino que Margo era un dels animals més divertits... i encara més en la segona part, pobre dona. Admetem-ho: Gerry era una mica capullet.

I de moment, a l'espera de comentar el tercer llibre de la Trilogia de Corfú, ho deixo aquí. Només confirmar, això sí, que aquest és un llibre molt aprofitable, i aconsellar que, si no ho han fet, llegeixin abans “My family and other animals”, en la seva versió en anglès o en castellà o en qualsevol altre idioma que no sigui el català en la inefable traducció de Pep Julià. Es tracta de gaudir de l'obra de Gerald Durrell, no d'odiar-la.

Coberta 1ª edició original