Com ens canvia la percepció de la vida i de les persones amb els anys, oi?

Si hagués escrit aquesta entrada desbordada per les emocions fa una setmana, segurament seria molt diferent, per això he deixat passar dies i digerir tot el viscut, perquè ha sigut un popurri variat de tot.

Per començar, no entenc la maleïda mania què té molta gent de jugar amb els altres, i no parlo d'amor, no, la vida és molt més gran, amplia i interessant què el món parella.

Parlo d'aquest tipus de gent que ven malalties, penes, desgràcies...per aprofitar-se dels altres. 

Mitges merdes què fan desgraciats a tots els qué tenen al costat, autèntics càncers de la societat.

Però bé, una vegada digerit, m'adono què el meu sisè sentit no mereix ser ignorat mai més, perquè no són poques les vegades que m'ha donat senyals i he preferit no fer-li cas. 

Però li he promès què mai més.

Per altra part, diumenge passat, com tantes i tantes vegades vaig estar parlant amb la meva gent a Egipte, estem preparant coses plegats i sovint fem vídeo trucades.

A la nit vaig dormir malament, em vaig despertar moltes vegades i amb angúnia.

Al matí em van avisar de la mort d'un dels meus imprescindibles, de fet, va ser qui em va presentar a la Reme, el meu puntal de vida des de què vaig arribar al Cairo.

Era jove encara, 60 anys, ple de vida, de fet havíem parlat dos dies abans i sempre què ho fèiem recordàvem aquells temps tant bojos de llibertat sense conceptes de futur i sense malícia, al menys conscients.

No sé, em van passar per damunt tots i cadascún dels moments viscuts amb ell i tots els altres, de fet, em van fer una trucada grupal perquè pogués seguir la cerimònia a la Mezquita de Nasr el Samman, just davant de les Piràmides, va ser molt emotiu.

He estat dos dies molt tocada, per una part, allà on sigui hi haurà una festa perquè és retrobarà amb la Reme, Medhat i amb els meus pares, què com quan el van conèixer, segurament l'acribillaran a preguntes.

És la sensació què tinc quan algú què estimo marxa, i sóc capaç de gestionar les emocions, què allà on sigui estarà millor i és retrobarà amb qui estima.

El després, ha sigut una immersió intensa en els meus sentiments, la sensació de buit, de què la plenitud dels sentits d'abans, no tornaran mai més, perquè nosaltres tampoc som els mateixos.

Malgrat tot, em rebusco entre la meva essència, o les meves cendres, què també, i em trobo perquè em reconec en tot el què abans era, i em sorprenc perquè en l'adequat del moment res ha canviat.

No cal encaixar per viure en aquesta societat, aprofundint en els sentiments, sense exhibir-los en tenim prou, només cal blindar el cor als indesitjables.

Perquè la veritat, no necessita cap clau. 

Montseny 11-Maig- 2024

La vida no ens espera enlloc, només passa, aquí i ara, en l'instant immediat, avui, i si et poses a buscar respostes, raons o per quès? te la perdràs.

Hi ha una frase què em van dir quan era molt joveneta que deia, "Mai aturis el temps, mai pateixis per ell, perquè un dia, potser demà, tot el què vas estimar, fins i tot tú mateixa, s'allunyarà amb ell".

Em ve molt de gust compartir una desagradable experiència què acabo de viure, i què m'ha fet recapacitar encara més sobre la degradació de l'esser humà. 

L' any passat una noia què coneixia de haver coincidit dues o tres vegades en àmbits comuns, em va demanar feina, casualment a l'empresa necessitàvem algú amb experiència, i ella al menys tenia 1 any en el mateix sector.

Li van fer la entrevista i tot semblava correcte, experiència, honestadat, capacitat per prosperar laboralment,  etc.

En el primer més ja va tenir una cagada important, vàrem perdre un client de 10 anys i 800€ que no van apareixer mai.

Lluny de tenir una mica de modèstia i demanar disculpes, i donar explicacions, la prepotència va resurgir per damunt de totes les seves carències ... perquè plorant com una madalena ens va parlar de les seves cardiopaties, brots de fibromiàlgia i poca memòria acusada presumptament a un Ictus qué va patir feia 5 anys.

La empresa es va fer càrrec de tot,  i perquè treurem mèrits, la meva insistència en què jo parlaria amb el client i ho intentaria solucionar tot, i ella mereixia una segona oportunitat perquè havia patit molt i no calia obrir-li cap expedient disciplinari, via gestoria.

El després ha sigut devastador, ho  resumiré en què no només no ha complert els mínims, què segons ella feia a l'antiga empresa, sinó que prepotent, mentidera i mala persona, problema darrera problema i pèrdues de diners.

Ha parlat de tots nosaltres, de mi què sóc una prepotent, què tinc el càrrec què tinc perquè estic liada amb els meus jefes (2), que la tracto malament i què només vaig a treballar per estar tirada al sofa de la oficina, mentre ella ho gestiona tot...

Ni cal dir què jo em podria embolicar amb qui volgués, sóc lliure i no haig de donar explicacions a ningú, però no és el cas, tinc una experiència què em precedeix de més de 20 anys en aquest sector, i ni ho he necessitat mai, ni és la meva manera de funcionar.

Tot això em va arribar a mi el primer mes de treballar ella allà, i jo com sóc molt directa li vaig preguntar si era veritat, i m'ho va negar sempre, i per què no l'havia de creure?.

Però al final, ja no eren ni una, ni tres, ni cinc ... les persones què em deien el mateix.

I no tot acaba aqui, però no cal explicar més despropòsits d'aquesta miserable.

No sé, fa temps que em vaig adonar què aquesta societat actual em ve massa gran, no encaixo en aquest món superficial de vanitats, on ens hem deshumanitzat en nom de totes les divinitats i de la nostra propia ambició i egoisme, però aquesta situació apart de fer-me patir, i enfonsat anímicament durant uns dies, m'ha fet arribar a la certesa què hi ha gent què juga amb els sentiments dels altres de forma miserable, gent buida i sense valors, que malgrat les mancances intel-lectuals, les omplen amb la seva indigència moral. 

Després em pregunten què perquè m'he posat tantes cuirasses....

 Cuideu-vos molt dels venedors de penes...

No cal donar una ullada a res per adonar-nos en quina debacle social estem immersos.

És d'aquells moments on poques coses tenen sentit, i on sovint em pregunto, què cony està passant?, perquè encara què prenc distancia de tot el què no m'agrada, sempre acabo esquitxada.

Tinc clar el meu futur, és qüestió de temps només, i d'economia també, clar està, perquè amb un bon coixí, no em caldria esperar res. 

Una caseta petita amb jardí, on tenir plantes i més plantes, i un raconet on restaurar mobles antics, i fer els meus col-loidals i les meves barreges de salut, lluny del socialment orquestrat a tots nivells, i viatjar, viatjar, viatjar...

Amb els anys m'he tornat molt selectiva, no sé si a tothom li passa el mateix, les poques vegades què miro enrere, m'adono què potser tenia situacions, llocs i persones, molt magnificaves, perquè al final no és tracta tant de poguer, com de voler, i evitar ser complerts desastres, plens de temors.

M'ha canviat la percepció de totes les coses, fins i tot de mi mateixa, res d'empoderada ni hòsties, no va per aqui, ni entenc d'aquesta mena de lluites socials de poder en vers als homes, què no són més què els nostres companys de vida.

Realment no sé si hi han altres vides, malauradament ningú ha tornat per explicar-nos si hi ha alguna de millor, però tot el que no passa, o deixem què no passi, senzillament deixen de passar, sense necessitat de cap mena de senyal paranormal, o de per algun estrany sistema de conjugació planetaria... no ens enganyem.

La vida és molt més senzilla què aquests manuals d'autoajuda direccionals, per menja cervellets sense autoestima, però amb egos infinits.

Com diu la cançó, allunyat d'aquest circ què és ple de miratges dins d'un desert de superficialitats..., i enfonsa't en tot allò què esgarrifa la pell... Be, això ho afegeixo jo.

M'he tornat a retrobar amb els què formen part del meu equip de vida, els que des d'aquell gener de fa molts anys, són els meus imprescindibles.

Les sobretaules sempre són el descobriment d'un mateix, i tambe dels altres, clar està.

És com si les emocions tinguéssin permís per no avergonyir-se quan les vomitem sense mesurar conseqüències, sense complexes ni vergonyes, i sense el dolor ni el patiment dels perquè finals.

Són bocins nostres, viscuts i desviscuts, atemporals entre la pell i la memoria, sense preguntes, dotats amb un amor infinit, i amb una memòria selectiva, on només el bo queda viu, i ni el temps pot esborrar, aquesta sensació de plenitud viscuda mentre va durar.

I ahir, un amic de sempre, de tota la vida, molt tancat sempre en les seves coses, em preguntava, què per què no em deixava estimar? i quin havia estat l'amor de la meva vida?...

Em va sorprendre perquè ja és la segona persona que m'ho pregunta en poc temps.

Masses preguntes per un sobretaula de Nadal, amb cava i vi corren per les venes, deshinibidor total de complexes, secrets i emocions.

El meu fill molt atent a les respostes, jo sempre li he explicat quasi tot, pero les meves etapas de mala copia de "Mata Hari", en les que ell ni tant sols era un projecte, no.

No sé si no em deixo estimar, sí que m'he adonat que no vull creuar barreres què impliquin el cor, sóc feliç, tinc plans de vida, un fill criat, què és el meu orgull perquè ho he fet tota sola i sense cap més ajut què la meva capacitat de supervivència, amics pocs, però lleials i atemporals.

He anat esborrant succedanis, compliments, no concibeixo aquests conceptes moderns, què després de haver sigut tot, ja no siguem res, perquè diu molt del que en el fons vàrem ser.

Clar què em manca gent, em manquen els pares, i la meva Reme, amiga i germana insubstituïble, la resta, sí no hi són, no m'aturaré pas a buscar motius, perquè segurament ells i jo, els trobaríem tots o ens els faríem a mida...

Però si alguna cosa tenen els anys, és la perspectiva que et donen referent al passat viscut, com magnificaves realitats què no ho eren tant i com al final, l'única certesa és què és queda qui vol, i marxa qui mai s'ha volgut quedar.

Potser si, què ara no em deixo estimar, o qué deixo què m'estimin com vull, sense promeses ni futurs, sense condicions i vivint el moment.

I què quin ha sigut l'amor de la meva vida? 

Sempre apostaré per l'últim, sense treure cap mèrit a cap dels altres, em costa tant enamorar-me com desenamorar-me, i no sóc de molts amors, sóc d'amors passionals i intensos, però he après ha assaborir moments sense posar l'ànima, perquè és l'única manera de sortir ilesa i no haver de tornar a reconstruir els bocins d'un cor trencat.