Fins i tot en un moment en què podien triomfar bandes com ara Nirvana, The Downward Spiral semblava extrem. Trent Reznor un cop va definir el segon àlbum de Nine Inch Nails com una «celebració de l’autodestrucció en forma d’àlbum conceptual que, d’alguna manera, s’havia convertit en un èxit multiplatí arreu del món».
Inspirat per Iggy Pop, Lou Reed i la trilogia berlinesa de David Bowie, Spiral va portar el pop industrial de Pretty Hate Machine a direccions noves i inesperades, experimentant amb la cançó romàntica (“Piggy”), la música disco i el soul (“Closer”) i unes balades d’una fragilitat tan desconcertant que l’experiència d’escoltar-les tenia un punt voyeur (“Hurt”). Fins i tot cançons que mantenien certa continuïtat amb els inicis de la banda, com el hardcore quequejant de “March of the Pigs”, eren radicalment més agressives, i convertien els moments més tranquils de l’àlbum en els més exhausts.
El so de l’àlbum també està polaritzat: mescla producció digital i analògica, i samples amb interpretacions naturalistes en directe. Si haguéssim de triar el moment definitori de l’àlbum, seria el clímax de “Closer”: synthfunk mecanicista que dona pas a un piano solitari i deformat. Després de Spiral, la comunitat d’artistes ja no havia de decidir si formava part d’una banda de rock o es dedicava a la producció electrònica: Reznor havia establert un pont d’unió entre tots dos mons.