El procés de gravació de Donald Fagen i Walter Becker havia evolucionat des d’un grup fix de persones tocant un conjunt de cançons de principi a fi fins a un mètode fragmentat en què provaven diferents instrumentistes per a la mateixa part fins a trobar una combinació satisfactòria. I ho tornaven a fer en la següent cançó. Tot i ser un procés sofisticat, Steely Dan mai no havia sonat tan directe com a Aja, on posen de manifest l’R&B de “Josie”, l’energia de “Black Cow” o el fet que “Peg” sembla més un himne dance que no pas una dissertació sobre el gènere.
En la boira costanera del pop californià dels setanta, Fagen i Becker sempre havien tingut una aparença de bohemis lletraferits novaiorquesos criats en l’R&B i el jazz. Però Aja va ser el primer cop en què aquesta identitat es va manifestar de forma tan pronunciada en la música. I tot i que hi ha molts candidats, cap personatge capta el romanticisme tràgic de Steely Dan com el paio suburbà de “Deacon Blues”, qui fantasieja amb convertir-se en saxofonista per acabar emborratxant-se i morir en un accident de trànsit. Sí, és un inadaptat, però com a mínim creia en alguna cosa.