El Peix

2012

Any de canvis. Canvis importants.


Abans no ens preocupem massa, aviso que el bloc no el tanco. Però sí que me'n vaig. Me'n vaig d'on visc. He decidit llogar una casa en un poblet del Pirineu, a gairebé 200 kilòmetres d'on visc ara. Però no marxaré a fins al juny perquè la casa a on viuré encara no té acabades les reformes i també perquè hauré de fer la transició del treball des de l'oficina al teletreball però afortunadament ja ho tinc tot lligat.

Potser aquest canvi farà que escrigui menys. De fet ja escric menys per aquesta mateixa raó. Però així que pugui tornaré a una mitjana d'una entrada i pico setmanal.

Mica en mica aniré donant noves notícies!

Edito: Tot el què hi ha aquí escrit és gairebé mentida.

Companys i companyes, davant del setge continuat que hem patit els darrers tres anys, podem afirmar que ens trobem dins d'una guerra que podria arribar portar el nostre planeta a la ruïna. No és ficció. Una guerra contra el que fins ara era l'aliat més incondicional. Ens té por, però encara té la força per enfonsar-nos i abans no ens en adonem ens haurà doblegat si no reaccionem. Potser ja estem reaccionant tard, l'atac que anem rebent des de fa tres anys ha desgastat molts fronts de la nostra costa del sud i alguna del nord, cosa que ha fet que les forces de l'interior s'haguessin de desplaçar cap a la perifèria. Ho estan aconseguint. I quan ens hagin desgastat per totes bandes atacaran el centre i no hi haurà manera de salvar-nos. A partir d'aquest punt veurem com se'ns acosta la mort, i ella passarà per damunt de les nostres vides. No serem morts de la guerra perquè aquesta guerra no crea morts.

Tenim la força, tenim el poder suficient per capgirar la situació, però mai serem prou bons, malgrat ho hem intentat, per anar junts cap a la glòria.

Doncs això seria el mateix que dir: Dues patates dividides per un tomàquet no és igual a dues mongetes, sinó dues patates/tomàquet.
Les magnituds no es poden barrejar tan fàcilment.

I ara anem al cas de l'ultra-racionalisme i el Nadal.

Fi

Albert

Des de la primera visita havia entès que el què volia en Manel era un sistema de control i tenir un registre de la feina dels seus treballadors. D'aquesta manera en podria fer un seguiment personalitzat i veure quin treballador era més o menys eficient en cada àmbit per a poder millorar la productivitat de l'empresa. Per sort el Manel al principi li va donar tota la llibertat per dissenyar el programa, però volia tantes coses que no el deixava ni respirar demanant més d'un canvi cada dia fins al punt en què a les nit no hi parava de somiar. Ara un cop entregat, per fi arribava el seu merescut descans.


Manel

Havia aconseguit tenir el què volia: un sistema de control i de registre de tots els moviments dels seus treballadors. Podia fer-ne un seguiment constant i personalitzat de manera que no se li escapava cap moviment en fals. Ara ja tenia la llibertat d'anar a on volgués perquè des de qualsevol lloc podia connectar-se i tenir controlats els seus treballadors. Per fi podia respirar tranquil davant d'un canvi tant important dins de l'empresa. Feia anys que no parava de somiar en aquest dia i ara mirava des d'una pantalla els registres de cada treballador mentre jeia en un sofà durant l'hora del seu descans.


Joana

Es pensava que sempre havia fet bé la seva feina. Gairebé quinze anys al seu servei i mai havia creat cap problema i sempre havia entregat la feina a temps. Però ara l'obligaven a utilitzar un programa que per al control, registre i seguiment de les seves feines. Un programa que va començar per augmentar la capacitat de cada treballador i per ajudar a no perdre el temps però mica en mica el programa havia anat prenent la seva llibertat. Ja no tenia temps per respirar perquè havia de complir el mínim d'hores exigides. Aquest canvi progressiu va anar minvant la seva alegria i anar a treballar ja era una rutina monòtona feixuga que angoixava tota la seva vida. Volia somiar que tot s'acabava però no hi havia temps per a un descans.



presó
1 1 f. [LC] [DR] Fet d’estar detingut, privat de llibertat. Pena de presó. Li han sortit dos anys de presó. Fer presó.
1 2 [DR] presó preventiva Privació de llibertat mentre dura la tramitació d’una causa.
2 1 f. [LC] [DR] [DE] Lloc on hom està pres o detingut. La presó de dones era als afores de la ciutat. Ficar algú a la presó.
2 2 [LC] [DE] [DR] presó cel·lular Presó en què cada pres està tancat en una cel·la o apartament separat.
Definició al DIEC 2

Ahir fent la meva sessió de piscina darrere unes ulleres sense graduar, mig rallades i plenes de gotes vaig avançar a gran velocitat i fent notar la meva superioritat com a esportista a una senyora d'una edat confusa però tirant a una xifra digna d'admiració de manera que, molt satisfet, tenia tot el carril per a mi sol durant la resta de la piscina. Però quan estava a punt d'arribar al final me la vaig tornar a trobar al meu davant. Espantat, davant de tal velocitat i amb una manera de nedar tan discreta que passant pel meu costat ni me'n havia adonat, vaig parar-me amb sec. Aixeco el cap i és ben cert, veig a la senyora com es para un moment abans no torni a fer una nova piscina. No em puc creure com s'ho ha fet però com que la meva vista és bastant borrosa, imagino que m'ha avançat i que ella sí que és una esportista de debò. I quan ja tenia la idea que per enèsima vegada jo era noi que va parant per deixar passar els que en saben, em toquen a l'espatlla i una senyora clavada, amb el mateix vestit de bany, el mateix casquet i les mateixes ulleres em demana pas i em diu que no em quedi parat al mig de la piscina. I em vaig posar a riure sentint-me igual com es deuria sentir la llebre, enganyada per dues tortugues ben espavilades.

Una nova proposta de Relats Conjunts


Una mirada a l'infinit i una gran màscara que t'amaga. I mires com les fulles s'assequen dia a dia i van caient sota una pluja fina. I en un llit de fulles lentament treuen el cap petits bolets, amb esperança, amb el desig de ser alguna cosa però també amb la por de no ser tapats per les fulles mortes que es precipiten amb un vaivé tranquil. Intentes treure el cap com els bolets però la màscara no et deixa i quedes ocult entre un paisatge humit de tardor. I de sobte una gran tempesta et sacseja i et desfà la màscara quan menys ho esperes i quedes despullat entremig de les vinyes a la vista de tothom. Corres i t'escapes dins del gran bosc de castanyers buscant el més alt. Sota el seu tronc, fora de les mirades de tothom construeixes el teu refugi. Mica en mica vas veient com la tardor avança i com una fulla et vas marcint i l'hivern et quedarà tan lluny que no podràs fer ni un sol pas per arribar-hi.

Per ordre de l'alcalde es fa saber a tothom que a partir del dimecres dia 16 de novembre l'hora d'anar a dormir no serà més tard de les 12 de la nit i l'hora de llevar-se no pot ser més tard de dos quarts de vuit del matí. Qui vulgui incomplir la norma que s'atengui a les conseqüències de salut i rendiment minvat que li pot comportar. Queden exempts de la norma els divendres i els dissabtes.

Cada dilluns, dimarts i dijous cal anar a la piscina i fer un mínim de 40 piscines que sinó és massa poc, deixant en un interval de 60 a 80 com el número òptim de piscines a fer en cada sessió fins a finals d'any. Per tal de seguir el ritme es rebaixarà el consum de tabac fins a mínims de manera que no es pot superar la marca de mig paquet en cap de setmana i queda completament prohibit el tabac de dilluns a dijous sota pena de mort prematura o un cansament excessiu en el transcurs de la natació.

Queda completament prohibit l'alcohol entre setmana i al cap de setmana se'n rebaixarà el consum de manera que la irritació permanent d'estómac no causi dolor. Només es podrà excedir el límit del consum sota la responsabilitat i el coneixement que la següent setmana el mal d'estómac serà dur i constant, amb una intensificació durant la digestió.

Vine amb mi i anem fins a la font a jugar amb les fulles que cauen pel vent. Llencem-les enlaire per veure com volen i cauen sobre nosaltres lentament. Anem, emportem-nos la disfressa i amb la capa volarem i ens farem superherois. Salvarem les fulles que s'escapen dels arbres; cadascuna que salvem serà una gran victòria i les guardarem com els trofeus més importants per sentir-nos els herois de tota la terra.

Avui m'he comprat una d'aquestes màquines que et fan feliç. Ara sóc feliç, molt feliç. I quan trec la meva màquina la gent em mira amb afecte i admiració i també amb aquella mirada d'enveja i pensen que s'ho volen comprar per ser més feliços que jo. Alguns diuen que per a ells no els cal una màquina així, i veus la seva cara trista i amargada. Alguns volen jugar-hi però no els deixo. Potser només un moment per fer-los gruar i notes la seva cara de felicitat durant un moment. I amb uns mesos tots aquests tindran la màquina però ja no seran els primers, uns perdedors, però seran feliços.

Sí, sóc un egoista convençut i seguiré vivint cada dia per passar-m'ho bé i per viure dels plaers banals que em dóna la societat.


Prou! N'estic fart!
La felicitat no és això, potser requereix temps, treball, ganes i tantes i tantes coses que poden ser tan diferents segons cada persona... No ho sé què és la felicitat, però tanta banalitat segur que no. Sempre he pensat que la felicitat la pots gaudir mirant enrere i mirant endavant el teu temps si has aconseguit una harmonia del teu entorn i de les teves actuacions. Serenitat. Estimar i ser estimat. Jo què sé; un dia si tinc sort m'aniré fent vell i podré saber si sóc feliç o no. Ara m'hi sento. I no m'he comprat res, ni ganes!
És estrany tot plegat, però el món ultra-racional i instantani que vivim no crec que hi ajudi.


Bé, prou de bajanades. Vaig a mirar quina és la última novetat tecnològica que em crearà una nova necessitat imprescindible.

Avui he sentit aquesta frase:

La tecnologia és el diable.

I llavors ho he deixat tot i he marxat caminant despullat cap al camp. Però degut a els problemes de visió que tinc no veia bé els cotxes i m'era difícil poder travessar el carrer que m'apartava del camp. I com que plovia he quedat xop de seguida i per culpa del fred he començat a tremolar.

Ara ja sóc a casa davant de l'ordinador, amb una estufa engegada i de tant en tant faig una ullada al televisor on fan un documental sobre grans construccions i com utilitzaven la roda per moure roques immenses. Sóc feliç d'aquest pacte amb el diable.

Quan es va aixecar sense donar ni un sol instant perquè els altres fessin el mateix, ja s'imaginava com canviarien les seves cares tan rialleres, tan descansades, tan innocents. I va ser així. Es va equivocar però llavors no podia pensar, i sense autocontrol els va trepitjar en un moment per desfigurar aquelles cares que ara descansaven mig tremoloses esperant que el silenci els fes oblidar per sempre. Aleshores va desaparèixer, sense deixar rastre, fos de cop, i lentament va tornar la calma.

Una nova proposta de Relats Conjunts


T'ha absorbit el sistema encara que hi volies estar a fora. Et provoca cert vertigen i alhora penses que és genial el mecanisme humà, malgrat no l'entens gairebé gens, que ha permès que ens engolís i també engolir sense adonar-te'n. Ets part del sistema.

Llavors et diu el sistema entre altres coses: Tu no estàs sol. Sempre hi ha algú que pensa com tu i jo t'ajudo a trobar-lo. Que fàcil i quina por. Però perquè por? El problema no és el sistema sinó com l'utilitzes, això és el què fa et por.

I de sobte va deixar d'expressar-se per entrar en un son profund i llarg que ni tan sols les mirades, les paraules ni els cops el despertaven. Malgrat volia obrir els ulls, no podia sortir d'un somni sorprenent; i per dins cridava i mirava amb uns ulls plorosos però la presó del somni era tan gran que ningú se'n va adonar i va quedar reclòs esperant com el temps passava lentament...

Avui és dia 20 d'un mes especial. És el dia assenyalat perquè hisenda es cobri l'IVA.

És per aquesta raó que he decidit escriure un poema sobre les emocions que provoca el sol entrant de mitja tarda. Serà una oda amb rima com puguis i mètrica no sé què és això de la mètrica però a Barcelona hi ha metro, que parla de la vida dura d'un fumador encegat:

Oh sol de mitja tarda
m'embolcalles amb la teva escalfor.

Els meus ulls s'enceguen
dels teus raigs potents,
les imatges marxen, se'm crema la retina.

I a mà un cigarret.
Sol, no em permets veure;
un incendi al llit, és pànic al veïnat!

Adéu sofà llit cadira i mobles!
Els bombers mullen una tarda assolellada,
ploro, no veig res, i un cigarret a la mà.

Oh sol de mitja tarda.



I ara una altra oda de merda al poema anterior:

Oh quina oda.
Oh quina merda
Oh para si us plau.
Oh oh oh oh.

Prou.

Ahir al matí em vaig llevar bastant tard perquè em volia saltar un dia de feina i es veu que tocava festa, però en fi, això és una altra història i us explicaré que un cop llevat em vaig posar la saleta de fer fang. Vaig avisar a tota la família i els vaig dir que estava fent figures de fang. Em van dir que ells també ho feien i ens en vam vanagloriar de valent. Llavors ells van tornar a les seves saletes i jo a la meva i em vaig fer una escultura mediocre però la família en veure'l em va felicitar amb gaubança. Estarrufat vaig dir que no en sabia gaire fent veure era molt humil amagant la meva supèrbia delirant i els vaig felicitar lloant les seves figures. Però de fet, quan felicitava els pares, els germans i els fills vaig pensar i creure que ells també eren molt bons i que junts érem un món únic, ideal, perfecte... Vaig sortir un moment a la terrassa i vaig veure els veïns que tornejaven petites figures de fusta i es felicitaven amb grans alabances i quan ens vam trobar amb la mirada ens vam mirar amb menyspreu i superioritat. Bah, no saben fer fang aquests!

Últimament sóc força dolent amb els meus personatges. Espero que no hi hagi el dia que es posin en contra meva.

Un dia vaig posar-me a escriure. Però com que era un gandul vaig preferir no pensar i deixar que la meva mà esquerra damunt d'un paper i amb un llapis agafat fes gargots. Lògicament el resultat va ser tan i tan desastrós que no hi havia cap idioma que s'assemblés a aquelles paraules noves. Però em van agradar i les vaig llegir i rellegir una vegada rera una altra. Me les sabia de memòria i les repetia constantment. I cada paraula mica en mica va anar agafant un significat nou, un significat únic. I vaig crear un nou idioma amb una nova visió del món.

No estic mort. El camí varia, no és monòton i per sort no entra en la rutina. Fa calor, són dies de festa i ja treballo prou davant de l'ordinador per escriure algun text rallant a l'absurd. Podria escriure alguna cosa més? Segurament sí, però és estiu i cal sortir al carrer per aprofitar tots i cadascun dels segons que passen.

Va, que m'animo. Molt breu diré alguna cosa:

Avui és el dia important d'una Festa Major en una ciutat que tot just la va clausurar el dilluns. Paradoxal que el dia més important caigui fora dels dies de Festa Major. Això passa. Serà per un tema comercial? Per un tema que els habitants puguin aprofitar millor les vacances deixant mig morta la ciutat? Mica en mica més persones prefereixen quedar-se i sortir de vacances uns altres dies. Segur que l'economia hi ajuda, però any rere any som més els que ens quedem per aportar el nostre granet.

Avui és el dia de Sant Bartomeu. Creguis o no creguis en Déu, va bé tenir un tòtem o una figura per donar sentit i una unitat a unes festes que venen de fa molts anys. Cantarem una missa, el qual he de dir que de mandra me'n fa, però tot sigui per aconseguir un sentiment d'identitat i sentir-se orgullós d'una ciutat i de la seva gent cantant els Goigs del Patró. I després una cercavila senzilla que s'ha volgut fer des d'uns criteris simbòlics el qual no tot hi té cabuda. És interessant la polèmica que ha creat no deixar entrar a tothom i com se les arriba a carregar una sola persona quan realment en som centenars els que hi estem posats. Però què hi farem. Ja veurem amb el temps si funciona o no funciona. D'una ciutat que renuncia a celebrar la Festa Major el dia del seu Sant pot passar qualsevol cosa.

Viure i notar l'ambient, l'emoció, el nerviosisme de les ganes de sortir a ballar o cremar foc per alguna cosa més que el sol fet del perquè toca ja que és Festa Major, em fa somriure i trobar el sentit a una festa que fins fa ben poc m'agradava només per la quantitat desmesurada d'alcohol i per alguns actes molt divertits i absurds.

Ja no és una festa més. És la Festa Major.

Vaig aixecar quatre grans parets al meu voltant per una por creixent que algun desconegut pogués entrar i em prengués les meves pertinences. Vaig penjar miralls enlloc de quadres perquè així sempre veia entre les quatre parets tot el què era meu i controlar amb facilitat que tot era al seu lloc. Vaig construir una teulada per tapar l'últim forat amb l'exterior ja que algun espavilat algun dia podria superar l'alçada de les parets i robar-me tot el què era meu. Però potser amb el temps, cavant un forat, una persona podria entrar pel terra entre les quatre parets i endur-se el què m'havia costat tant de mantenir. Vaig cobrir el terra amb lloses i ciment de manera que al final no hi havia cap possibilitat que una ànima malvada pogués entrar. Ja ho tenia acabat. I vaig dir en veu alta: ―Ja no m'he de preocupar de res més―. Vaig mirar al meu voltant i mirant pels miralls vaig notar que la casa m'observava. Va ser llavors quan em vaig adonar que amb total llibertat m'havia construït la meva pròpia presó del qual ja mai més en sortiria.

Objectius assolits (ratllats) i no assolits (no ratllats, per si no s'entengués):

• Piscina
• Fer una piscina
• Fer dues piscines
• Fer quatre piscines
• Fer deu piscines
• Fer dotze piscines
• Fer setze piscines
• Fer vint piscines
• Fer vint-i-quatre piscines
• Fer trenta piscines
• Fer trenta-sis piscines
• Fer quaranta piscines
• Fer quaranta-dues piscines
• Fer quaranta-vuit piscines
• Fer cinquanta piscines
• Fer cinquanta-sis piscines
• Fer seixanta piscines
• Fer seixanta-quatre piscines
• Fer setanta piscines
• Fer setanta-dues piscines
• Fer setanta-sis piscines
• Fer vuitanta piscines
• Fer un número imparell de piscines
• Fer piscines amb peus d'ànec
• Fer piscines amb unes pales a les mans
• Fer piscines amb un flotador
• Fer piscines amb manguitus (o braçals inflables)
• Fer una piscina amb estil papallona
• Fer una piscina amb estil pop o calamar (estil que es fa a l'estiu a la piscina pública. Poc conegut i molt estúpid)
• Fer una piscina per sota l'aigua
• Fer en una mateixa piscina els estils crol, braça i esquena
• Obrir els ulls sense les ulleres dins de l'aigua. No sóc prou valent i l'aigua clorada amb tot per persones suant sense parar de fer exercici no m'inspira confiança
• Sortir de la piscina per les escales
• Entrar a la piscina per les escales
• Sortir de la piscina traient primer els peus (hi va haver un intent gairebé amb èxit però)
• Tirar-se a la piscina pel lloc en es tiren els nedadors professionals a les competicions. Ho he vist fer per la tele. És, pels qui no ho saben, un pòdium unipersonal.
• Tirar-se a la piscina de planxa
• Tirar-se a la piscina de bomba
• Tirar a la piscina el controlador que no deixa tirar-se de bomba
• No infectar-se o agafar alguna malaltia per empassar-se litres i litres d'aigua
• Ofegar-se
• Ofegar a una iaia d'algun curset (vaig estar temptat de fer-ho diverses vegades)
• Piscines extres no contemplades en els objectius inicials (els tres últims dies)
• Fer vuitanta-quatre piscines
• Fer vuitanta-vuit piscines
• Fer noranta piscines
• Equipament
• No deixar-se cap dia el banyador
• No deixar-se cap dia el casquet de bany
• No deixar-se cap dia les ulleres de piscina
• No deixar-se cap dia les xancletes
• No deixar-se cap dia la tovallola
• No deixar-se cap dia sabó per a la dutxa
• No deixar-se cap dia desodorant
• No deixar-se cap dia el carnet
• No deixar-se cap dia una moneda de cinquanta cèntims per la taquilla
• Portar un matalàs inflable
• Portar pales i galledes
• Portar crema solar
• Portar after-sun
• Portar un parasol
• Portar tot de gent que animi a les iaies dels cursets de natació (entra com a equipament)
• Portar una medalla d'or, una de plata i una de bronze per donar a les iaies després d'animar-les
• Portar un banyador de platja. Es veu que estan prohibits i jo, com a persona que segueix les normes, l'he complert.
• Portar una ampolla de cava i unes copes i muntar una festa sota la foscor que imperava els dies d'hivern. No l'he complert perquè vulgui seguir les normes precisament.

Sí, fa dies que no escric al bloc. Ara m'hi havia posat. Estava content, tranquil i amb una idea dolenta; malgrat tot una idea. Però com una onada que t'engoleix i se't emporta fins al fons del mar, un soroll penetrant i dolorós d'una màquina succionadora que no fa bé la seva feina i ens entossudim a utilitzar-la perquè el seu soroll estrepitós ens diu amb engany que pot engolir tota la terra, m'ha tombat i m'ha deixat estabornits tots els meus sentits de tal manera que no he pogut continuar un text completament allunyat del sentit comú. Paradoxal.

Podria dir tantes coses, però només diré que va ser genial cantar en aquest concert.

Una nova proposta de Relats Conjunts


Una lluita incansable, una volta rera una altra; no podem deixar de girar i donar voltes constantment perquè és així com el món ens ha ensenyat a viure. Fem girar una mateixa idea fins que la deixem completament exprimida com fem amb una taronja suculent. Ens en bevem tota l'essència, les propietats, fins i tot la idea mateixa s'acabarà convertint en allò que algunes vegades llancem vàter avall o exhibim amb orgull a les millors galeries del món. Tot és art.

M   a
        n
   
           d


              r


                   a
   
 
                         .
                          
                                  .
                                                .

S'acosten dies de canvi? És hora de nedar riu amunt lluny de la protecció d'un llac tranquil i acollidor? Deixarem passar l'estiu per una raó econòmica. Però després, potser no hi haurà marxa enrere!

Valoració de tot plegat:
No cal posar nota. Però ha sigut fantàstic, fenomenal. Amb cagades ben grans però divertides. Amb moltes coses per fer i amb algunes que ja ha passat l'oportunitat (o les oportunitats). Però quin és el problema? Cap ni un!
Mig món, molts concerts, molta aigua i fent el peix, molts dies inoblidables i sorprenents, moltes lletres llegides i escrites, molta feina, molta música, molt de tot. Molta vida.
Gent que va, gent que torna, gent que s'aparta, gent que s'ajunta, gent que calla, gent que parla, gent que no veus però que hi són, gent amable, gent esquerpa que no ho són però la paraula em fa gràcia, gent optimista, gent interessant, gent que beu begudes comercials enganyada per una publicitat constant, gentalla (i gentaquí), gentil·lesa (veure definió més avall. Hi ha hagut casos, però no m'hi he trobat en directe jo), etcètera etcètera.

En fi, genial!



Gentil·lès -esa
1 adj. i m. i f. Dit d'un grup de persones que després d'un accident en surten amb el seu propi peu i es posen a ajudar als ferits.
2 adj. i m. i f. Dit d'un grup de persones de la noblesa que surten sans i estalvis d'un accident. En aquest cas no ajuden als altres.

          m              Vas
                     pel carrer,       o
                 mires tot d'arbres,
    s             i els cotxes van
              passant a gran velocitat.                   c
          De sobte al moment de posar el peu     
        en una passa, innocent i desprevinguda, 
         t'adones que estàs a punt d'aixafar
      una cagarada immensa probablement d'un gos      a
   de la mida proporcional a tan desagradable pastís.
  Com sempre, quan la veus, apareix una mosca que dóna 
  voltes i que marxarà quan algú la tregui o es netegi.

Vaig agafar una maleta i hi vaig posar la poca roba que tenia i tots els llibre que m'hi van cabre. Em vaig fer un entrepà amb una barra mig seca i pernil que quedava en el fons de la nevera pràcticament buida. I vaig marxar avorrit d'un món on no tenia els ànims de voler canviar; d'un món on la seva gent tenia por de la llibertat dels altres i aquesta por s'havia traduït en un règim dictatorial, corrupte i repressiu; d'un món de persones egoistes; d'un món on els silencis i les mirades d'odi eren una constant. Marxar era de covards però volia trobar un món lliure.

Vaig caminar dies i dies vivint de l'ajuda de les poques persones que encara tenien esperances d'aconseguir un món més just. Em demanaven si us plau que no marxés. Que em quedés i resistís. Però no en feia cas i continuava el meu camí. Vaig travessar països i no en vaig trobar cap que no estigués podrit i malmès com el que, malgrat tot, encara em sentia meu. Per allà on passava veia por i odi a les cares dels seus habitants. Tot era igual.

No parava mai de caminar i quan parava a descansar em posava a llegir algun llibre que tenia a la maleta. Mai ningú em deia res. Em miraven amb recel mentre llegia. Llegir era un problema per a les seves societats. Els feia pensar i si pensaven s'adonaven del seu món fosc i trist. Eren més feliços si no llegien. Preferien viure absents de tot el què passava al seu voltant i sense adonar-se'n cada any eren més pobres i més controlats.

Com que a tota societat sempre hi ha gent que despunta i pot tenir idees diferents, existien sempre mecanismes per absorbir aquests pocs. Pels que tenien ànsies de grandesa i eren vàlids, acabaven en grans alts càrrecs que els permetia tenir una falsa sensació de control. Per als que tenien ànsia de justícia, muntaven espectacles grotescs lluny d'on vivien perquè concentressin els seus esforços en mirar enllà, que lògicament calia fer-ho, i així apaivagaven els esforços interns. I així feien en tota persona que podia desviar-se del sistema. De vegades però algun mecanisme fallava i la gent s'ajuntava per reclamar els seus drets. Llavors el sistema deixava que es protestés durant cert temps fins que una notícia bèstia i amarga els canviés la idea del què feien o deixaven que la resta de la societat podrida apagués amb indiferència els ànims. Mai fallava.

Durant molt de temps vaig caminar sense trobar un lloc on la seva societat no estigués corrompuda. Canviava la llengua, canviaven els costums, les festes i les tradicions, però en el fons a tot arreu hi havia el mateix. I finalment, cansat, vaig tornar. No vaig trobar la llibertat. I estava disposat a acceptar la derrota. Però tan de temps caminant vivint al límit m'havia canviat la manera de pensar. Era més fort. I un altre cop a casa, vaig decidir que no buscaria mai més la llibertat. La construiríem.

-Això és un comentari.
-Sí capità!

Gràcies per expressar la vostra emoció davant d'un dels millors posts que s'han fet i es faran mai. No voldria caure en la fatxenderia ni molt menys en la vanitat, però certament és un post que expressa l'art més pur, l'essència de la paraula i de la lletra en sí.

Parlant de l'essència de la paraula i de la lletra en sí:

Un dia, en una situació que no era gens propícia per a les grans filosofades i elucubracions sobre la lingüística, em trobava parlant sobre la Teoria de la mitosi i mutació de la Lletra Original. La lletra que va provocar l'explosió de l'escriptura, o també anomenat el Big Bang de les paraules. No la sabeu?

Teoria de la mitosi i mutació de la Lletra Original. Versió infantil.

Fa molts i molts anys, quan encara no havien inventat els números i per això diem molts i no la xifra exacte, una persona de sexe desconegut, va fer un gargot a una paret i va dir: "Això és una lletra". La gent del seu voltant amb crits de joia van córrer a la paret i van observar la lletra.

La persona de sexe desconegut que acabava de dibuixar la lletra, la va tornar a dibuixar. Una altra persona del seu costat la va copiar, i una altra i al final tothom estava copiant la lletra original. I a mesura que dibuixaven s'anaven allunyant per un problema d'espai. Per culpa de la distància no podien veure la lletra original cosa que va provocar que copiessin la lletra que tenien més a prop cada vegada. Era la mitosi de les lletres.

Però ai las! Aquesta mitosi fallava. Com més s'allunyaven la nova còpia anava patint petits canvis. I de la lletra original havien sortit gargots que no tenien res a veure. Era la mutació de les lletres.

Va arribar un punt que hi havia tantes lletres juntes i tan atapeïdes que la situació era insostenible. Llavors una tremolor va fer trontollar a tots els que estaven dibuixant. Es van apartar de la paret i aquesta va fer un gran pet i les lletres es van escampar pel món. Algunes es van ajuntar perquè segurament se sentien soles i un grup d'aquestes va anar a parar als peus de la persona de sexe desconegut. Va alçar el grup de lletres i va dir: "Això és una paraula". La gent no es podia creure el què veia i sentia. Van començar a cridar alguns, altres ploraven d'emoció, molts demanaven un autògraf a la persona desconeguda ara que ja podien; era un moment d'emoció i excitació col·lectiva com mai llavors s'havia vist.

Més tard, les paraules s'ajuntarien formant frases. Les frases formarien històries. Les històries llibres, els llibres biblioteques...

I així és com d'una lletra, la Lletra Original, en va sortir la revolució més important de totes els temps.

I conte explicat, conte acabat.

Visca la revolució!

Per contrarestar el text anterior, trec el meu alter ego del Poeta del Mató (recordem que fa poemes dolents que més valdria no publicar. Prometo que és l'última vegada que el faig sortir). Nota: És un simple poema. No té cap més explicació.


Canto i tu cantes

Canto i tu cantes
i ens trobem amb la mirada.
Les paraules que han escrit
ara són fetes per a nosaltres.
Malgrat la diferència tan gran
que ni el temps podrà minvar,
no perdo l'esperança
i un dia, serem amants.



D'aquí poc, faré un altre poema canviant el sentit del títol. Ara bé, serà com a Peix.

Un atac de son m'ha agafat desprevingut i, malgrat els intents per defensar-me, he acabat caient per somiar que em convertia en un heroi que res podia contra mi i em passava tota la nit despert llegint sota la llum de la lluna.

 a a aa aaa aaaaa aaaaaaaa aaaaaaaaaaaaa
 
 a a aa aaa aaaaa aaaaaaaa aaaaaaaaaaaaa

 b b bb bbb bbbbb bbbbbbbb bbbbbbbbbbbbb
 b b bb bbb bbbbb bbbbbbbb bbbbbbbbbbbbb

 c c cc ccc ccccc cccccccc ccccccccccccc
 c c cc ccc ccccc cccccccc ccccccccccccc
 c c cc ccc ccccc cccccccc ccccccccccccc

 e e ee eee eeeee eeeeeeee eeeeeeeeeeeee
 e e ee eee eeeee eeeeeeee eeeeeeeeeeeee
 e e ee eee eeeee eeeeeeee eeeeeeeeeeeee
 e e ee eee eeeee eeeeeeee eeeeeeeeeeeee
 e e ee eee eeeee eeeeeeee eeeeeeeeeeeee

 h h hh hhh hhhhh hhhhhhhh hhhhhhhhhhhhh
 h h hh hhh hhhhh hhhhhhhh hhhhhhhhhhhhh
 h h hh hhh hhhhh hhhhhhhh hhhhhhhhhhhhh
 h h hh hhh hhhhh hhhhhhhh hhhhhhhhhhhhh
 h h hh hhh hhhhh hhhhhhhh hhhhhhhhhhhhh
 h h hh hhh hhhhh hhhhhhhh hhhhhhhhhhhhh
 h h hh hhh hhhhh hhhhhhhh hhhhhhhhhhhhh
 h h hh hhh hhhhh hhhhhhhh hhhhhhhhhhhhh

...

 i a la nit feien trobades radiofòniques
 i a el cau troba espelmes aromatitzades

Si amb la sèrie de Fibonacci surten elements magnífics a la natura, les frases que l'utilitzen també són magnífiques encara que no ho sembli.

Si hagués tingut ganes d'escriure un conte segurament hauria començat escrivint "hi havia una vegada" o "temps era temps" o bé "fa molts i molts anys" o potser que pari perquè aquesta no era la intenció.

Les frases condicionals, les frases futures, les frases fetes. Fem frases:

Hi hagué un vespre i un matí i fou el dia 2 per 10 elevat a un número molt gran aproximadament.
Jo vaig dir:
-Així no es pot treballar! Que algú falqui la cadira perquè no balli.
I va ser així. Vaig veure que no ballava i fent una volta de tres-cents seixanta graus vaig seure per tornar a treballar.

Finalment:
La. Una nota. Una nota que si la posem en una partitura d'una cançó en Re M fent d'anacrusa, seria com La, paraula, fent d'article en una frase amb subjecte femení començat per consonant o les vocals i i u sense que la primera síl·laba sigui tònica?

I patapam!

Companys, companyes,

veient els últims esdeveniments agafo les rendes per a conduir-vos al gran moment històric que tot just comença. Després d'anys de foscor, d'angoixa, de patiment em poso a davant per liderar la nova etapa. Potser us agafa per sorpresa però jo ja penso per vosaltres i amb el nou ordre no haureu de patir: Mirareu la televisió, llegireu revistes, us passareu el dia jugant per internet, anireu als bars a fer tertúlies insulses i altament inútils sobre política a les 4 de la matinada. Jo ja penso per vosaltres. Confieu en mi, perquè en un imperi no n'hi ha prou en governar, altres han de seguir.

La marxa no serà fàcil. Alguns no voldran aquest canvi inevitable i hi posaran traves. Potser tindrem dies durs; alguns de vosaltres potser hi deixareu quelcom més que les vostres forces perquè la mort és vida i la guerra és pau. Però guanyarem perquè és on ens porta l'ordre natural: a aquesta nova era governada per mi. No hi haurà lloc per a traïdors ni per a covards que seran considerats enemics del nou ordre. I no patiu. Perquè jo no mataré per diversió, sinó per necessitat.

PEIX

Sóc poeta.
Poeta del mató.
Dolent i previsible.
Repeteixo les meves faltes
intentant escriure, altre cop, versos estúpids.
Avui dos fragments de poemes amb idees gairebé oposades
el qual et poden fer perdre el temps mentre parlo i baixes de la muntanya.


Acosta't

Acosta't, deixa'm guiar-te
fins al cim de la muntanya.
Tocarem el cel i mirarem
enllà, on la vista es perd entre nosaltres.
[...]



El vol

[...]
Sóc la força que t'empeny
al salt final de la derrota.
Sóc la voluntat feta a bocins,
la mort que d'un cop se't emporta.
[...]

Caminant pel pati amb tranquil·litat, somriu i saluda els companys amb confiança. Copets a l'esquena, encaixades de mans... Tothom riu bastant i tot i no saber el perquè ell també s'hi apunta. Al tornar de l'escola, es treu el jersei i hi veu segurament totes les marques de fruita enganxades a l'esquena.

Una nova proposta de Relats Conjunts


Ja sé que a la imatge no plou, però...

Camino entre una multitud assedegada de sol en un dia de pluja. El llibres agafen humitat protegits sota plàstics molls de les gotes que amb intermitència no paren de caure en tot el dia. Busco un llibre però no el trobaré ni al matí ni a la tarda en cap parada de la plaça. Les roses, en un dia gris, mostren el seu millor color vermell intens i estic a punt de comprar un ram per a regalar-lo a la primera persona que passi pel meu davant. Però no ho faig. No regalaré cap rosa. Aquest any, la temptació és molt gran, però no faré res. Ja estic cansat de córrer per arribar a pocs metres d'un destí incert i fer una passa enrere per marxar, rebutjant-me a mi mateix per por a que ho facin els altres. I xop de cap a peus de camí cap a casa, les gotes em fan pessigolles a la cara mentre m'assec en un banc per gaudir de la pluja durant un instant. M'hi trobo una rosa perduda. Quan l'agafo una espina em punxa un dit i em fa mal. La llanço lluny amb totes les meves forces i és llavors quan decideixo rebutjar el dolor tornant-me fred i distant a totes les coses.

Escriure sense ganes d'escriure? Un exercici que cal fer segons em va dir el dissabte passat l'autor d'els aspersors blau monòton per treure la persona autèntica que es porta a dins. Realment funciona? Provem-ho:

De cop i volta m'aixeco malhumorat però el soroll d'un piano calma les ganes d'agafar la torreta amb el seu gerani per llançar-la fins a l'edifici del davant per enderrocar-lo i poder-ne fer un parc infantil amb tobogans de mig metre no fos cas que ferissin un pobre nen. Però la música para i em torna a entrar la ràbia. Agafo la torreta i la llanço caient a poques passes mentre l'edifici resta immòbil ignorant el projectil fallit ara completament destrossat per l'impacte amb el terra. El primer intent no ha donat els fruits esperats. Però catorze torretes més de diferents mides esperen ser llançades amb la força suficient per fer baixar l'edifici imponent que des del principi governa les vistes de la terrassa. Una rera l'altre van caient sense arribar al seu destí i fetes a bocins, els trossos de terrissa, la terra i les plantes que perden la vida han fet una muntanya de runa inservible que hauré de netejar abans ningú ho vegi i s'adoni del fet. La terrassa buida, diré, s'ha quedat sense torretes per un cop de vent inesperat que se les ha endut de viatge a veure món.

Al final les ganes d'escriure s'han apoderat de mi sense que jo ni ningú hagin provat d'evitar-ho. Aixeco el cap i per sort les torretes encara són al seu lloc.

Puta merda

Aparentment podria mostrar un estat d'ànim alterat per alguna cosa poc positiva. No.
Aparentment podria mostrar un estat d'angoixa. No.
Aparentment és una puta merda. Sí.

La paraula aparentment tal i com acabo de dir és una puta merda.
I no m'agraden gens, en definitiva, la majoria que acaben amb ment.
Algunes comencen per ment com és ara menta. Sí, és bona. Mentida, de vegades no m'agrada:
Un dia vam fer piruletes de menta a l'escola i no em van agradar.
Es pot començar i acabar amb ment? No. I acabo de respondre mentiderament. Quin fàstic acabar amb ment. Quin fàstic d'acabament. Continuo:

No m'agrada la paraula ment.

I mentre llegeixes això i et ve al cap, aparentment, quina puta merda, jo ja ho escrit i tenia el mateix pensament.

I ara ves al carrer a recitar frases sense cap mena de sentit des d'algun espai elevat el qual et pugui veure el màxim de gent. De persones. Gent té una retirada amb ment i no podia acabar el text amb aquesta idea en ment. No hi ha manera d'acabar correctament?

Piruleta de menta

Ara mateix tinc un excés d'inspiració de dubtosa qualitat, vaja, com sempre, el qual em fa escriure sense parar però jo sóc fort i ho deixo aquí fins el pròxim dia.

I no permeteu que caiguem en la temptació,
ans deslliureu-nos de qualsevol mal
i dels llibres de Dan Brown. (Ja ningú parla d'aquest senyor...?)

Oh, gran misteri del contrapunt
El contrapunt imitatiu

Oh, gran misteri del contrapunt
    Oh, gran misteri del contrapunt
        Oh, gran misteri del contrapunt
            Oh, gran misteri del contrapunt

que ens delectes amb cànons i fugues,
    que ens delectes amb cànons i fugues,
        que ens delectes amb cànons i fugues,
            que ens delectes amb cànons i fugues,

fes que deixi d'escriure estrofes imitatives
    fes que deixi d'escriure estrofes imitatives
        fes que deixi d'escriure estrofes imitatives
            fes que deixi d'escriure estrofes imitatives

per a fer feines més productives.
    per a fer feines més productives.
        per a fer feines més productives.
            per a fer feines més productives.

Per suposat tot és ficció.

Em presento: Hola, em dic Dimas i el 10 d'abril celebro el meu sant.

El món Gos quan fuig

Existeix un tipus de persona que jo anomeno Gos quan fuig. Normalment és una persona desconeguda que veus poca estona malgrat tot et deixa marca durant molt de temps. Ni ha que són coneguts, fins i tot familiars.

A la vida hi ha tres consells clau que cal tenir en compte. El primer me'l va explicar un home gran que va ser el meu primer Gos quan fuig. El vaig conèixer mentre caminava pel carrer. Aquell dia vaig començar a entendre aspectes importants de la vida. El primer consell va ser:
-Fer atletisme t'ajudarà a no perdre objectes importants per a tu.
Al cap d'un moment em va prendre la cartera i va marxar corrents. Vaig entendre la frase i l'endemà vaig decidir anar a córrer cada dia.

Si et trobes un Gos quan fuig, moltes vegades el reconeixes de seguida però altres vegades no. S'ha de saber estar atent perquè no et pots despistar. No et podria dir quants a la vida te'n arribaràs a trobar, això depèn de la sort de cadascú.

Un dia en un banc en vaig conèixer un altre Gos quan fuig. De fet en vaig conèixer dos o tres, però només a un li vaig veure la cara. I més tard una senyora que també es trobava al banc, amb un principi d'atac d'ansietat quan tot s'havia arreglat, el banc buit i sense cap gos quan fuig a la vora perquè s'havien escapat cames ajudeu-me, em va dir:
-Si no hi poses res, no perdràs res.
Des de llavors, cada mes quan cobro la nòmina vaig al banc i trec tots els diners.

Ara la pregunta que suposo que t'hauràs estat fent durant tota l'estona: Jo puc ser un Gos quan fuig? La resposta és sí que pots. Però requereix preparació i de vegades no és fàcil. La majoria de la societat no pot entendre la gent que es converteix en Gos quan fuig. N'hi ha que ho són per necessitat i no han pogut triar ser una altra cosa. N'hi ha que són perquè s'hi han trobat i ja no en saben sortir. N'hi ha que ho trien i n'hi ha que només ho són de vegades. Alerta, ja veig que diràs que un Gos quan fuig és un lladre. Bé, sí. Ho és. Però el Gos quan fuig roba ràpid i sobretot, marxa corrents. La qüestió és acabar marxant a gran velocitat.

L'últim consell me'l va donar la que havia sigut la meva novia els últims 3 mesos. De fet no és un consell, és una estrofa modificada d'una cançó.
Si et trobes un Gos quan fuig,
els béns et prendrà (sense que tinguis temps a reaccionar);
però un fals amor
et pot enterrar.

No vaig entendre la frase fins que va treure la daga de la seva bossa. Havia d'actuar ràpid i em vaig convertir en Gos quan fuig. Li vaig prendre la bossa sabent que ella no feia atletisme i que havia cobrat la nòmina aquell matí i seguia el meu segon consell, i vaig marxar corrents. Ella em va voler seguir però va entrebancar-se i es va clavar la daga a la panxa que la va deixar dues setmanes a l'hospital. I quan es va recuperar em va denunciar: "Robatori amb intent d'homicidi voluntari i amb mala consciència, apa".

Tot plegat és molt absurd.

Un dia vaig prometre que no diria mai més res. De moment, malgrat el què es pugui pensar, encara no ho he trencat la promesa.

Assegut damunt de les petites pedretes de la platja, deixo que la vista es perdi lluny a l'horitzó entremig d'algunes barques; respirant profundament i impregnant-me d'una de les millors, per a mi, olors d'estiu. Mentrestant però, tot just acaba de començar la primavera.

Una nova proposta de Relats Conjunts


Et vaig voler entendre. Fins i tot vaig intentar ser com tu imitant el què feies, el què deies i com vesties. I vaig seguir-te durant molt de temps fins que un dia vam ser iguals amb barret, plomes i vestits lluents; però no vaig poder veure més enllà de la teva màscara.

Més o menys...

Si vols ser feliç per la resta de la teva vida,
rebutja tot allò que et molesta.
És una mica com anar per lliure.
Fes el què a tu t'agrada fer.

Troba allò on sobresurts
i quan estiguis llest el món t'avisarà.
Tens només el temps que et toca viure,
així doncs decideix el que realment vols donar.

etc...


Una traducció dolenta, incompleta i la lletra lliga poc però la idea està agafada.

Try, try again.

I ara la lletra d'una cançó meva d'estil "Si us plau, dedica't a una altra cosa i faràs un bé a la humanitat.":

[L] (això és el títol. Sí... fot pena)

Em llevo malhumorat
i el mal d'esquena no ha baixat.
Em compraria un matalàs nou
però no ho he fet mai, quin xou. (aixòs és per rimar una mica...)

Surto al carrer
i pregunto a una senyora.
Perdoni (sóc educat),
on puc comprar un matalàs? (parlo de coses quotidianes, que ven més)

Ai aprenent,
ai aprenent.
Que mica en mica
la vida vas entenent. [bis]

La senyora, bona dona,
Em pega amb el seu bastó
mentre jo marxo
sense entendre res. (tu tampoc, no té ni sentit ni rima)

M'assec a la plaça
per menjar pipes
i cridar als vianants
que van a treballar caminant. (moment de crítica social posada amb calçador)

Ai aprenent,
ai aprenent.
[...]

Una noia passa pel davant,
i li dic amb passió:
"La bellesa dels meus ulls,
és perquè et reflecteixen a tu". (Moment d'amor necessari)

Ella ni s'atura
fent veure que no m'ha sentit.
I assegut se'm fa tard:
és hora de tornar al llit. (Amor no correspost que també queda bé)

Ai aprenent,
ai aprenent.
[...]

[moment musical molon amb una preparació per a la tornada que serà apoteòsica, yeah!]

Ai aprenent,
ai aprenent.
Que mica en mica
la vida vas entenent. [bis]

Ai aprenent,
ai aprenent...

(Final. Què t'esperaves amb la merda d'estil que té la lletra?)


Es pot musicar... Però ha de sortir un kazoo, campanes tubolars que triomfen sempre i sobretot instruments de corda fregada amb músics professionals que facin notes llargues doblant el teclat.

Llegeix i a la llarga et faran mal els ulls. Qui abisa no és traïdor.

Un dia ja fa molt temps, cap a la tardor, el Toni anava caminant pel passeig cap a casa on l'esperava un sopar deliciós comprat al matí en una botiga de precuinats. Caminava amb calma respirant profundament mirant com queien les fulles pensant en les seves sessions diàries de gimnàs el qual havien transformat el seu cos en una figura musculosa que rondava els límits del bon gust. De sobte, una fulla va caure sobre el seu cap, el va estabornir i en poques hores es va morir.

Després de mesos de reflexió intensa he arribat a la conclusió que la llengua el qual m'expresso millor per escriure és el Txec.

Ara només n'he d'aprendre.

   .
  .
   .
    .
   .
    .
   . 
   . 
glup

De tant en tant es dedica a mirar les estrelles per a posar-hi una persona important en alguna d'elles. A cada estrella hi va o hi anirà algú i mica en mica va omplint tot el cel. Així, a la nit quan aixeca el cap, no veu ben bé les estrelles. I elles, les estrelles, guarden com si fos el seu tresor més gran els records i les històries que ha viscut perquè no les pugui oblidar mai.

Això és una reflexió personal que pot ser que no s'ajusti del tot a la realitat:

Jo dec ser un il·lús perquè penso que les persones en el fons sempre tenen alguna cosa bona. Però mica en mica vaig veient que no sempre és així. Hi ha gent egoista, poca per sort. Que els demanes una ajuda i passa olímicament. No sé perquè m'hi esforço a trobar la part bona d'aquestes persones. I el que és més curiós: quan necessiten alguna cosa que els pots donar no dubten a demanar-t'ho. Ah, però no demanis pas res tu! Ni la paraula ànims et donaran.

Encara que per sort, hi ha molta molta més gent increïble, realment increïble, que es preocupa, que t'escolta, que et parla, que t'ajuda, que et dóna ànims quan els necessites o que et fa baixar a la terra si cal. Llavors estàs encantat d'escoltar-los, i et preocupes per ells, els ajudes, els dónes ànims i els fas baixar a la terra si cal. Alguns d'aquests, alguna vegada han passat a l'altre bàndol, però perquè jo també m'hi he passat. Però es poden recuperar i els dos tornem a ser no com abans, millors. Amb alguns els dóno les gràcies molt sovint, amb d'altres poc i alguns gairebé mai i encara hi són. Són la meva crossa quan els necessito i jo ho intento ser si em necessiten. Clar que no només són per ajudar i ser ajudats, són per tot i més: per riure, per enfadar-se, per tenir confiança, per anar de festa, d'excursió, viatjar, per dir les parides més absurdes, per cantar, per ballar, per treballar... (la llista és infinita)

Hi ha una sèrie de gent que es troba en aquest segon grup. Són els que he conegut per aquí el bloc i pel mon de la blogusfera catalana. Tot i que jo hi estic una mica bastant al marge, és realment impressionant veure aquest moviment tant interessant, viu i divertit. Si us plau, no deixeu mai d'escriure els que teniu bloc i els que no, feu-ne un i si no teniu res a dir participeu de les moltes iniciatives que corren! És molt gratificant.

I bé, només dues coses més:
1) Eps! Una persona que potser per algú és del primer grup pot ser que per la majoria estigui al segon. No és una ciència exacte. I no per sempre s'ha de quedar al primer grup, importantíssim!

2) Ballar, ballar, ballar, és treballar?

Porto massa estona quiet i només recordo part del què he fet al matí. Perquè ara deu ser la tarda. O potser no. Perquè el record és d'avui. De veritat? De quan és el record que tinc? Potser és d'ahir? De fa una setmana? No ho sé, però no ha de ser de fa molt perquè el record el noto molt recent. Aquí quiet no faré res i m'hauria de moure per buscar alguna cosa. M'he d'aixecar.

M'he d'aixecar. No em moc? Alguna cosa em passa. He oblidat aixecar-me. Com es pot oblidar això? Si aixecar-se surt sol! Em sé moure? A veure, provaré de moure els dits de les mans. Vinga dits! Ah, sí. Noto com es mouen els dits. Això és bo perquè em puc moure. Almenys els dits. Les mans? També. Els braços? I els braços també! Ara que ho penso, si no em sé aixecar, sabré caminar? Bé, m'és igual. Em vull aixecar. Mouré els peus. Són lluny però els noto i sí, es mouen. I les cames! El cap... també. Ara que sé que puc moure el cos m'he d'aixecar. Com ho faig? Provaré d'alçar el cap a veure si la resta del cos em segueix. A veure... una mica més fort... va, va! Buf! No, no puc. Així no va. Però si el cap va a dalt és el primer que s'ha d'aixecar no? Potser si intento pujar l'esquena... Alço el cap, l'esquena. Ostres es fa difícil però estic més amunt. Se'm enlairen les cames. No! Les cames han d'anar avall! Em desequilibro... vaja. Ara m'he quedat de costat. Ostres, puc utilitzar les mans per aixecar-me si la recolzo a terra i faig força amunt! N'estic aprenent. Fort amunt! I ara poso ràpid l'altre mà i ja ho tinc! Estic de quatre grapes! Ja falta poc. Si alço només el cap segur que no funciona. Si trec les mans cauré. He de posar els peus i estirar les cames. Faré com ha passat amb les mans. Primer una cama i després l'altra. Funcionarà? Poso la cama... crec que funciona. No puc posar l'altre encara que cauré. Doncs avanço el genoll. Sí! Així. Ja gairebé ho tinc! Ara poso l'altre peu més endavant. Faig força amunt, poso l'altre peu, deixo anar les mans, faig força amunt i sí! Estic dret, ho he aconseguit! No ha sigut tan difícil al final! I ara, a caminar.

Pel record que tinc sé que avançava una cama i després l'altra. Així... cauré enrere. I si poso el cap endavant no em desequilibro. Cama endavant... i ara l'altra. Ho tinc! Ara a buscar alguna cosa.

Vaig començar a escriure paraules sense sentit. Tampoc no les llegiries per molt que les posés a les portades de tots els diaris, ni dalt d'un avió amb una pancarta gegant. No podia entendre res de tan bipolarisme patètic. Un dia, pel carrer vaig rebre un bombardeig de milers de paraules que s'entrebancaven les unes amb les altres. Un altre dia, entre una paraula i una altra aprofitava per fer una capcinadeta. Ni una cosa ni l'altre. Potser la primera, sense anar més enllà. Sobretot, sense anar més enllà. Perquè no podria esperar-ne res de bo si no es demostra el contrari.

Una nova proposta de Relats Conjunts



Tenia unes ganes boges per repetir el petó que ens va retrobar però mesos de convivència continuada havien convertit la nostra relació en una rutina insulsa. Hores i hores cadascú al seu ordinador mirant fotos, parlant per xats, comentant articles, imatges, frases... I cada dia, quan es feien quarts de nou del vespre, obríem el xat i ens preguntàvem, què, què fem avui per sopar amor? Una vegada li vaig demanar un petó, un d'igual com el d'aquell dia al mig del carrer. Però em va dir: -Va, no veus que estic parlant amb els amics ara?

Les ganes del petó es van tornar en necessitat. La necessitat es va convertir en angoixa. L'angoixa en desesperació, la desesperació en odi i l'odi en ràbia! I li vaig clavar un gran ganivet com un petó que arriba al fins al fons del cor.

Em desperto i tot és fosc. No sé on sóc ni com hi he anat a parar. El terra és fred però no em molesta i m'estic una bona estona amb els ulls oberts sense veure res. Intento saber què feia abans de trobar-me en aquest espai desconegut però no ho recordo. Em sento tranquil i no tinc por. Tinc la sensació d'estar completament sol i quan em passa pel cap fer un crit per sentir alguna resposta m'adono que el silenci és absolut. No vull trencar aquest moment. Passen minuts i potser hores i m'estic estirat de panxa enlaire pensant en on era o què feia abans d'arribar aquí.

Recordo com m'he llevat al matí, amb molta son i per poc perdo l'autobús. Al baixar de l'autobús, cauen quatre gotes i vaig corrent avall a buscar el metro. M'assec dins d'un vagó pràcticament buit, amb silenci, escoltant el soroll i l'anunci de les parades. Al moment del transbord per un moment s'ha acabat la tranquil·litat. Una riuada de persones i jo a contracorrent com cada dia i acabo passant com puc amb alguna persona més en fila índia ben enganxat a la paret. Pràcticament ningú parla, només se sent la cantarella del venedor de números de loteria. Un dia he de comprar-li un número. M'espero dos minuts a l'andana que es va omplint de gent i arriba el nou metro atapeït i fent-me espai a la força puc entrar a dins i penso que algun dia sortirem tots del metro llargs i prims per culpa d'estar tan aixafats. Abans d'entrar a la universitat me'n vaig a fer el cafè tan dolent del bar petit on sempre hi ha uns paletes fent el seu cigaló de maria i una dona que es deixa el seu sou a la màquina escurabutxaques. Avui també hi ha anat un senyor que ha agafat el diari i m'ha deixat sense i he aprofitat per treure els apunts i fer alguna repassada. Quan els trec penso que no val la pena perquè segurament tampoc aprovaré, però ja els tinc sobre la taula i mira, si no aprovo almenys m'agrada.

(Fins aquí per avui, és tard i el portàtil pràcticament ja no li queda bateria)

Una passa, un gest, una paraula... de vegades necessita un petit punt de suport que pot arribar a aguantar molt de pes.

Gràcies

Puix esteu dalt de la glòria
recordant la natació,
Sigueu nostra salvació
Oh Sant Peix de la memòria.

Nedant en riu cabalós,
et pescaren una tarda.
Vas fer notar amb la mirada
ta llibertat s'havia fos.
A la galleda et posaren
amb un gest de comprensió.
Sigueu nostra salvació
Oh Sant Peix de la memòria.

T'agafaren per la cua
per treure't de la galleda.
I deixant-te a la peixera
ja vas poder nedar amb cura
donant voltes i més voltes
a la nova habitació.
Sigueu nostra salvació
...

Cada dia a mig matí
el teu àpat esperaves,
mentre els altres et miraves
amb un despreci cretí.
Els teu companys s'oblidaven
del moment de la ració.
...

De seguida et vas fer gran,
feies vessar la peixera.
Ja no et podies fer enrere:
-Al riu et tornaran.
Recordant nefasta tarda,
vas trobar la redempció.
...

Puix esteu dalt de la glòria
recordant la natació,
Sigueu nostra salvació
Oh Sant Peix de la memòria.

Continuació del post anterior.

Sempre surto a la terrassa de casa i miro al cel. Dia i nit. El sol és una estrella com una altra a l'univers. I a l'univers hi ha moltes estrelles: n'hi ha de grans, de petites, de joves, de velles, de blaves i no sé quants colors més... De vegades ens quedem enlluernats per una estrella i deixem de veure les altres. No sé si és bo o és dolent. A mi m'agrada la nit perquè el sol no em priva de veure les estrelles.


-
Vaig llegir i escoltar totes les lletres una vegada i una altra. No sé si volien dir res o eren només paraules que s'endú el vent.

El sol no ens deixa veure les estrelles.

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAGH!
FORAAAA!!!

Una veu interna comença a cridar i a insultar. La bogeria no frena.
Odi, terror i destrucció fatal.

La veu demana la fi.
-No et puc portar- em diu. -Busca un altre lloc que al meu no hi entres-.


---

Val, ho reconec: el text de sobre és una merda.

Però ara mateix escolto cançons.

Una pressió al pit.
El cor s'accelera.
L'estómac fa una, dues, tres, mil voltes.
Una gota de suor freda.
Tremolen les mans.
La sensació de mareig arriba.
Els peus no noten el terra.
Ulls vermells humits.

Córrer enllà, cridar ben fort de ràbia i aprendre volar.

Una fruita de dimensions considerables es troba caient fatalment per culpa de la sacsejada que ha fet un elefant bonic que tot just comença el seu segon àpat del dia. A terra, feliçment, una oruga lletja passeja tot buscant un tronc per enfilar-s'hi i trobar una fulla del seu gust. La fruita de dimensions considerables cau finalment i aixafa sense miraments l'oruga lletja matant-la de cop.

Quan fa fred no vols sortir de casa. Et quedaries dins del llit tapat sota els llençols. Però et toca anar a treballar i t'abrigues bé amb la bufanda i els guants i surts amb un pas decidit però pensant en l'escalfor de casa. Que bé que s'hi està a casa. El carrer és fred. Molt fred. No t'agrada.

I només has caminat quinze metres que veus un ocell molt petit, que fa mig pam com a molt. No saps quin ocell és. Blanc amb unes línies grises i negres, uns color d'hivern. El voldries agafar però s'escapa quan t'hi acostes i segueixes caminant. Més enllà veus uns arbres que han perdut totes les fulles mentre un grup de pardals que ha arribat volant es paren entre les seves branques. No pots aturar-te perquè no vols fer tard però t'agrada el què has vist. Deixes de pensar en el fred.

Una nova proposta de Relats Conjunts! L'anterior me la vaig saltar. Estava fent vacances d'escriure.

Desembarcament de Normandia



Has baixat per un camí llarg fins a la platja. Una platja immensa. Una platja molt bonica. No penses i et treus la roba llançant-la a l'aire i que caigui a on vulgui. Corres i et mulles mentre vas entrant dins d'una aigua tan freda que intenta paralitzar-te tot el cos però no ho aconesegueix. Hi ha algú més que també es treu la roba i corre cap a tu i et tira i caieu dins de l'aigua, us aixequeu i us empaiteu per la sorra. Nedeu mar endins agafats de la mà amb por a allunyar-vos massa, però us teniu l'un a l'altre i us torneu valents per anar més enllà del què hauríeu imaginat. Aneu tornant cap a una zona menys fonda per poder tocar el terra i us abraceu ben fort i us feu un petó ben llarg i jugueu i feu l'amor com podeu dins de l'aigua. I us deixeu caure sobre la sorra mentre les onades us piquen als peus en una platja immensa i bonica que intenta superar un passat on va prendre moltes vides.
- Nosaltres hem vist una platja perfecte. El soldat que va arribar des de la barca què devia veure?
- No ho sé. El què hem fet és correcte?
- No ho sé.

M'he fet una màscarà que enganya a qualsevol. I a mi. A mi tant que de vegades la màscara em pren el control i em torna afable i insegur. No me la trec. Només de tant en tant quan no puc soportar el seu pes que angoixa i desespera. Llavors surto jo: la maldat perfecte, l'avarícia i la supèrbia més pures. Em reconec. Sí, sóc jo. No m'atura res ni ningú. Aconsegueixo tot el què vull. Sóc fort i puc conquerir el món. Només el temps evita aquest destí fatal; però sóc pacient. Qui m'ha conegut sense la màscara em seguirà fins on jo vulgui. No poden marxar. Ningú pot. Sóc la vida, sóc la força, sóc el què vol ser tothom en el més profund dels seus desitjos. Sóc el teu Déu!

Et lleves al matí.
Vas a dormir a la nit.
Et lleves al matí.
.
.
.


Shhhht, silenci!

Així no vas bé company.
Busca't un altre món on et deixin posar el peu. En aquest t'hi fas mal oi?

The Meravellous Toy

Abans d'anar a dormir, de tant en tant, m'imagino pujant una muntanya de sorra fina daurada sota un sol immens que ho asseca tot, enfonsant la mà dins la sorra notant el pessigolleig i l'escalfor que em crema, agafant la sorra i deixant-la escolar pels dits veient com cau lentament i constant, mirant cap a l'horitzó i no veure res més que dunes i dunes i la línia fina que separa el cel de la terra...

De debò és així el desert? Jo l'imagino com un paisatge senzill, simple, perfecte, immens... Un dia hi vull anar per saber-ho del cert.

Porto dues hores escrivint. Curiosament tot el què he escrit era molt normal i lògicament no ho puc publicar. Posaré però una petita part. Una pregunta filosòfica que no vull resposta. No la vull saber:
Som dolents i ens esforcem a ser bons o és al revés?

Tu, que em deixo la part més important: