Any: 2011

Aquest matí al metro, una senyora explicava que no tenia televisió i que això feia que no tingués accés a un munt d’informació suposadament de segon nivell. La dona ho explicava amb orgull però a mi no m’ha convençut gaire. Tenir o no tenir televisió no ens fa automàticament més intel·lectuals ni més intel·ligents. De la mateixa manera que haver llegit Montserrat Roig no ens fa més feministes ni més primes ni més maques ni més lletges.

Avui us explicaré un conte. Quan jo era petita la meva mare comprava llibres –molts llibres- que després mai no llegia. El fet que sigui una senyora amb una llarguíssima experiència com a professora de català per a adults l’ha convertit en una mena d’autoritat  lingüística i literària entre els amics que posen en un mateix sac llengua i literatura. Tot això podria funcionar la mar de bé si no fos perquè pel que fa a literatura la meva mare més aviat és una petita estafadora.

És una d’aquelles dones que s’emocionava quan la Montserrat Roig sortia per la televisió i feia cara de llegir-la quan sortia el seu nom en qualsevol conversa.  I és que parlar de la Montserrat Roig amb admiració va ser durant anys un accessori personal com pot ser ara dir que llegeixes  Houellebecq o arrossegar el diari Ara sota el braç.

Però la meva mare no ha llegit ni un sol llibre de la Montserrat Roig i no és res personal. Més enllà de gramàtiques catalanes i  llibres d’estil, la meva mare només va ser una bona lectora durant una època de la seva vida: quan va descobrir que el meu pare s’havia enamorat d’una altra dona i es va convertir en una dona separada. Aleshores es va convertir també en una fidel, silenciosa i discretíssima lectora de llibres d’autoajuda, subgènere “món de la parella” i “règims alimentaris”, respectivament.

Durant els primers anys de viure fora de casa de la meva mare vaig agafar el vici d’aprofitar els diumenges que anava a dinar a casa  seva per endur-me algun llibre de la seva llibreria. El meu espoli es va centrar en llibres de literatura catalana i un d’aquests llibres robats va ser el “Molta roba i poc sabó” de la Montserrat Roig. Vaig llegir-lo i no em va agradar gens. Vaig arribar a pensar que hauria estat molt millor endur-me qualsevol llibre d’autoajuda americana en lloc d’aquell llibre.

Fi del conte. Tenir valor per dir allò que pensem (si és que volem dir-ho) és important però no sempre és fàcil de fer i tot sovint acabem repetint el que tothom espera de nosaltres.

Una mala lectura és millor que una no-lectura i sovint una relectura és una aventura  encara més fantàstica on un text es posa en contacte amb el nostre pensament i amb el record que tenim d’aquell text. D’aquesta manera una cosa suposadament estàtica com és un text té la capacitat de posar en contacte el nostre jo de fa un temps amb el nostre jo més actual. És divertit. I tant li fot si tenim la televisió engegada o apagada, si llegim Thomas Mann,  Martin Amis o Walter Riso. Hi ha temps per a tot i és tan important què llegim com la manera com ho llegim o rellegim.

Potser tornaré a llegir el llibre “Molta roba i poc sabó” per confirmar si mantinc la meva opinió o si decideixo canviar-la. No em fa por arriscar-me a que em torni a semblar un desastre i tampoc no em fa por pensar que potser ara m’agradarà o que li trobaré alguna cosa interessant.

La literatura permet aquest joc i molts més i ni el pitjor dels escenaris possibles no em sembla un mal escenari. Parlar malament d’un llibre de la Montserrat Roig? I per què no? Qui legitima els textos? Els lectors? Els crítics? Les llistes d’èxits? I què legitimen els legitimadors?

Un record es pot convertir en una joia inesperada. Recordo la carretera entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses quan era petita. Cada vegada que hi passàvem el meu pare m’avisava d’un fenomen absolutament increïble que només tenia lloc allà, com si es tractés d’una mena de triangle de les Bermudes particular. Em deia: “Marta, estigues molt atenta, ens acostem a un lloc molt especial on el cotxe pot volar. Ja ho veuràs”.  Jo em quedava callada o potser feia moltes preguntes, no me’n recordo, i el meu pare continuava: “Notaràs que el cotxe amaga les rodes i volarem. Estigues atenta, eh”. Aleshores notava un petit sotrac i el meu pare deia (i jo diria que cridava una miqueta): “Ara! Estem volant”.

Quina cara feia jo en aquell moment? No ho puc saber. Quina cara feia el meu pare aleshores? No me’n recordo. Però sí que recordo que els pensaments m’anaven molt de pressa. Mirava el cotxe, el paisatge, el meu pare al volant, les meves mans, els meus genolls, els meus mitjons i les meves sabates de nena petita i valorava què era allò d’estar volant i m’imaginava el cotxe surant damunt de l’aire uns centímetres o potser uns metres. Era molt emocionant. Sentia clarament que no hi havia cap més moviment més enllà de la sensació de velocitat i de l’aire que travessàvem amb força.

Estic segura que volàvem, aquell SEAT 131 de color blanc era un avió. M’atabalava una mica i pensava si era mèrit del cotxe o de la carretera, si els altres cotxes també ho feien o si el meu pare tenia poders i jo també. Més que atenta, observava com es veien els arbres, les pedres, les vaques i els vedells del costat de la carretera mentre volàvem, com si res, dins d’aquell cotxe quadrat que entre setmana circulava per Barcelona amb total discreció.

Aquests records m’han caigut del cel avui mentre estudiava Virgili i allò de “Et in Arcadia ego” i la seva lectura nostàlgica d’enyorar un temps que ja no hi és. L’Arcàdia és una mena de paradís que posa en funcionament Virgili amb Les Bucòliques tot i que la idea de paradís ve del Gènesi i de més antic, i és un lloc mític on encara no hi ha consciència de la mortalitat, i la felicitat -lligada a l’absència de coneixement- encara és possible.

Un bon record és una joia meravellosa, igual que un bon somni o un bon amor. L’atzar que fa que un arbre caigui damunt del teu cap és el mateix atzar que fa que se t’aparegui un bon record, que recordis un malson o que una tarda de vagabundeig erràtic trobis una gelateria italiana on prendre un deliciós sorbet de síndria que et recordi Itàlia.

I és el dia que tens un sopar amb l’home ideal que tot ha de passar. Estrenes sabates noves, rellisques i caus. Ell sent un soroll, es gira i et veu a terra. Toca fingir que no t’has fet mal i arrossegar-te amb un somriure fals i un turmell  i un colze adolorits.  Abans que hagis tingut temps de llegir tota la carta i de demanar, toca que t’ennueguis. L’horror és notar com se t’inflen els ulls de tant estossegar i haver de fer entendre a tot el restaurant que no t’estàs morint. Diuen que les desgràcies no vénen mai soles i avui també toca estrenar mitges i que se t’estripin quan ja no tens edat, estil, ni figura perquè tingui gràcia.

I encara més. Aquest matí t’has adormit i per no arribar tard a la feina només t’has pogut fer una dutxa ràpida i ara duus el cabell greixós, exactament dotze hores més greixós que al matí quan no has tingut temps de rentar-te’l. Sí, tot plegat és un desastre. Ho assumeixes. Podria haver estat un sopar romàntic i sensual però és un sopar d’ulleres i grans. Fins a cinc persones t’han dit avui que feies ulleres i per complementar el quadre, un gra enorme i inoportú enmig del front t’acompanya i et proporciona un poc afavoridor aire d’unicorn.

Intentes no obsessionar-t’hi i centrar-te en la conversa fins que per algun motiu estúpid la conversa es dirigeix perillosament cap a una ciutat que no recordes on és. Podria ser a Alemanya, a Itàlia o a Suïssa. O també podria ser més enllà, o més avall o més amunt. Però on? El teu gra i tu decidiu callar. És el millor que podeu fer. Optes per somriure i de tant en tant poses cara de circumstàncies. Tens el cervell buit i cal dissimular però el cap se te’n va i tornes a pensar que és un molt mal dia per dur el cabell brut i tenir un gra. El cambrer porta unes olives negres d’aperitiu. Les ignores. Avui no. No assumiràs ni un risc més. Veus l’amenaça d’un somriure ennegrit i l’evites amb elegància. Dius: “No, gràcies”.

Aconsegueixes acabar-te l’amanida i poca estona més tard arriba un altre moment delicat: estàs rient com un conill. Descobreixes que tens una urgència:  has de controlar la ingesta d’alcohol abans no sigui massa tard. No vols acabar fent una escena i, sobretot, vols intentar frenar la tendència natural de les teves galtes a convertir-se en dues immenses rodones de color fúcsia. Beus una mica d’aigua i respires. L’home ideal està tranquil assegut davant teu. L’home ideal no pateix. Com és possible??! L’home ideal va fent. L’home ideal diu que està fart de tiramisús i fondants de xocolata pretensiosos; somriu i diu que ara es menjaria una mandarina. Afortunadament ell tampoc no ha menjat olives negres.

Et relaxes de veure’l relaxat i l’observes mentre parla i els vostres genolls es toquen de tant en tant. Li mires els ulls, les celles, les pestanyes, el nas, la boca i els cabells. T’agrada el que veus. Saps que podries estimar-te un home quan te l’imagines amb sabatilles i continues desitjant-lo. O quan el veus vestit de buscador de bolets i no desitges que s’extingeixi l’espècie humana amb violència. Tornes a respirar i tornes a beure vi. L’home és tan dolç com interessant. L’única cosa positiva del dia és que portes la roba interior miraculosament conjuntada. Hauries de dir alguna cosa, potser fa massa estona que no parles.

Bé, ha estat fàcil. Un petit comentari i la vida t’ha regalat un somriure i una mirada brillant. Confirmes que tot va bé i al mateix temps t’amoïna una miqueta pensar com reconduiràs tot això cap al llit. Potser avui no podrà ser. Potser és millor que sigui un altre dia. Però quants dies més caldrà esperar? Et mors d’impaciència. Serà possible canviar aviat l’argument d’aquesta telesèrie? No estarà tot perdut, no?

I si has entrat en el laberint de l’amistat sense sexe?  Reses perquè no sigui així. Amb aquest home és just i necessari passar de l’humor a l’erotisme creixent i, finalment, salvatge.  Peti qui peti. Potser el públic demana una altra ensopegada però tu estàs la mar de tranquil·la. Que la història ha començat fatal? I què? L’ésser humà mai no ha destacat per la seva capacitat per endevinar el futur. Com sempre, tot és possible. Confiaràs en la poesia de la Clementina Arderiu i en els llibres de la Linda Goodman i et menjaràs un gelat.

Tenim una relació minimalista, tan petita tan petita que gairebé no es nota. No deixem rastre,  no tenim fotografies, ni projectes, ni regals, ni sopars, ni dinars, ni pisos, ni herències.

De tant en tant robem al temps moments que es converteixen en tresors. No sabem com ens ho fem però les coses normals es tornen millors. Una estona més tard, ens mirem estranyats, tu dissimules i jo busco paraules. Per un atzar, el meu pis minúscul torna a convertir-se en un palau i els vins barats tornen a convertir-se en elixirs. Després faig desaparèixer la nostra escena, just abans que el teu cotxe es converteixi en una carabassa i tu et converteixis en un home que ronca.

Neguem-ho tot.

El miratge de felicitat que hem sentit és una turbulència en un viatge en avió. Desmunta qualsevol altra seguretat però no dura en el temps o es torna massa perillosa. No és res (això és tranquil·litzador) i no és cap desastre (això és encara més tranquil·litzador). Potser és un error del sistema, un segon que s’escapa del control dels déus de la infelicitat, una excepció, un oblit, una petita fuita, una petita sotragada; o un atzar com un altre.

La sensació de destrucció emocional fa cua al voltant nostre per dibuixar-nos escenaris d’amors que fugen i que deixen ferides que no es poden explicar. Els que ja no s’estimen es donen confiança, es prometen canvis, esforços i millors rendiments, compren viatges i proven nous pentinats. Quan són a punt de caure, s’agafen a les hipoteques i a les criatures i es posen les sabatilles. Tu que ets tan modern trobes una explicació nova a tot i me l’expliques fascinat. Jo que sóc tan postmoderna només callo i m’empasso la il·lusió, la fe i l’esperança mirant cap a una altra banda. Ho sabríem fer millor?

*

Hora de la migdiada. Un llibre a les mans. Quatre minuts i veig en somnis una mena d’àngel de la guarda de Trieste que se’n riu de nosaltres i que m’explica que tothom diu mentides i que tothom diu veritats i que no podem agafar-nos enlloc, ni a allò racional ni a allò irracional, que estem completament sols i que només podem aprofitar els marges, aquell espai estret amb herba on pots seure, reposar i beure una mica d’aigua fresca.

Em desperto. El temps s’atura amb un petó o dos. On ets? Mesurem els quilòmetres en temps o en pensaments per arribar a la mateixa conclusió de distància. La seguretat és l’aventura i l’aventura és viure. I podries dir-ho al revés i diries una altra cosa i tampoc no diries gaire res.

Som vius? No hi ha més històries. Si m’estimes o si no m’estimes? Quina pregunta… T’espero als marges. Si no és, no ha de ser i no podrà ser, més motiu encara per aprofitar cada segon com si fos l’únic i l’últim. Ens precipitem cap al terra en caiguda lliure. No té cap importància.

Autobús nocturn. Onze de la nit. Miro per la finestra i recordo l’última conversa del dia. Que estic farta d’animar-me i de desanimar-me per tot. Em mires amb cara de lluç i em dius que tu estàs fart d’avorrir-te. Fem una bona parella. Com el prim i el gras, com Bouvard i Pécuchet o  com Snoopy i Woodstook. Tu tens un excés d’apatia i jo un excés d’emotivitat. No ens entendrem mai. Justament per això trobo que ens podríem casar. Per què? Què hi guanyaria? I jo? Ah, tens raó. Si és per fer-nos companyia, abans em compro un gos.

Al meu costat, la meva bossa. Després, el passadís. El conductor és calb i duu una barba molt estranya. Al seu costat un home que sembla tret d’un episodi de Radio Cincinnati parla amb ell. M’angoixo: els conductors no poden fugir dels passatgers que decideixen donar-los conversa. Deu ser això el matrimoni? Miro l’home Radio Cincinnati un moment. L’home em mira, desvio la mirada, torno a mirar-lo, m’aguanta la mirada, definitivament desvio la mirada. D’on ha tret la camisa que porta aquest home?

El meu amic té paciència. Aguanta estoicament les narracions dels últims fets malgrat que s’assemblin de manera sospitosa a les narracions dels últims sis anys. És paciència o és indiferència? Per si un cas, premio la seva indiferència amb algun detall escabrós absolutament innecessari per notar la seva mirada de desaprovació. Finalment em diu que m’enveja. Ho diu amb cinisme però també ho diu amb el cor. Potser pagaria perquè qualsevol merda el divertís si no fos perquè no està disposat a pagar ni un duro per cap merda, i bé que fa.

Però el cas és que s’avorreix i que jo no l’entenc. Només cal estar atent per veure que la vida és plena de detalls. Detalls interessants  (el coneixement és com un pou sense final) i  detalls que fan molt de riure. De fet, l’humor és un dels pocs motius pels quals penso que potser Déu sí que existeix. L’amiga que em truca per demanar-me consell i en veu baixa m’explica que està amagada per espiar el seu amant que evidentment no és el pare de la criatura que duu a la panxa, les mil situacions inconfessables que tots hem viscut i que no podem explicar, aquell secret que es fa evident en una escena absolutament còmica. Què us he d’explicar?

Un senyor que estimava va morir parlant de mi  i menjant caviar iraní. Quantes bestieses més optaran per ser incloses en el nostre currículum d’absurds, ridículs i pífies diverses? L’amant que es pensa que es torna invisible cada nit que visita la seva estimada i surt al balcó a fumar com si la vida li cedís un privilegi  (el do de la invisibiliat) que no té. La dona abandonada que explica grandeses del seu home i l’home abandonat que simula una gran vida sexual.

Dins de l’autobus, més enllà del passadís, un home i una dona seuen un davant de l’altre i formen un quadre interessant. Tenen en comú el pentinat: tots dos tenen el cabell brut i tots dos porten un pentinat molt poc modern. També tenen en comú l’edat: indeterminada entre els cinquanta i els seixanta anys. A més, tots dos tenen un bolígraf a la mà i tots dos estan fent crucigrames. La pàgina del crucigrama d’ell diu: “Mensaje” i la pàgina del crucigrama d’ella diu “Bondad”. La vida és divertida. No sé res més. Segurament tu tampoc.

“Baby, if you’ve ever wondered,
Wondered whatever became of me,
I’m living on the air in Cincinnati,
Cincinnati, WKRP.
Got kind of tired packing and unpacking,
Town to town and up and down the dial
Maybe you and me were never meant to be,
But baby think of me once in awhile
I’m at WKRP in Cincinnati”

Un senyor amb pèls a les orelles s’asseu davant meu a l’autobús. És vell i té un mòbil força modern. Porta una camisa de quadres en dos tons de blau i té el cabell blanc i ondulat. No és lleig. Té un nas, unes galtes i una barbeta molsudes. Mira molt el telèfon. Potser no sap com funciona, potser espera una trucada important.

M’adono que duc un telèfon massa antic. Què hi farem? Tocarà esperar alguna oferta i canviar-lo. Però quina mandra aprendre com funciona un d’aquests telèfons d’ara que té tothom. L’altre dia una amiga em va dir il·lusionada: “Ostres, què fort, tenim el mateix telèfon, no et sents com d’una altra època amb ell? A mi ja m’està bé però…”.

Una noia de la meva edat s’asseu al meu costat. Parla per un telèfon que no veig si és vell o modern. La conversa és intensa i emotiva, parla amb veu baixa però la sento perfectament. “Diu que ja no m’estima”,  sento que diu. L’altra persona suposo que li pregunta que per què o que com ha pogut passar i ella no sap què respondre, s’embarbussa una miqueta i acaba dient: “Diu que no ho sap, que no sap què li passa, que se sent deprimit i trist, molt angoixat”.

Un silenci i de sobte parla amb energia: “Exacte, i jo què? Això és el que penso però ell va a la seva i té la seva crisi i sembla que només pateix ell”. Uns minuts més tard, afegeix molt més suau: “Però jo sí que l’estimo, cada dia més. Jo sí que ho tinc clar això però no sé què farem ni si aguantarem així fins Nadal”.  La noia s’aixeca i baixa de l’autobús.

La meva atenció torna a fixar-se en l’home de la cara molsuda. No hi ha res com un trajecte llarg. Ara veig que l’home remena el mòbil amb ganes. Potser escriu un missatge. La curiositat em fa desplegar la meva mirada de dona biònica i intento veure què escriu.

No, mentida, primer intento imaginar-me què escriurà. És molt més divertit. Jo diria que és estranger i que farà un missatge tipus: “Tot bé per Barcelona” en qualsevol idioma que no entendré. També podria ser que fos d’aquí. Segur que està jubilat. Deu tenir una dona. O un home.

Potser el missatge és per comentar alguna qüestió domèstica de l’estil de: “Macarrons per sopar, vols dir que és una bona idea, Assumpcion?”. O bé: “He anat a cobrar els pisos del carrer Verdi, tot OK, Pere”. També podria ser que tingués fills i néts i que fos una persona familiar i que fes un missatge com ara: “Com es troba l’Aina?”.

Però la realitat sempre supera la ficció i el senyor dels pèls a les orelles no escriu cap missatge. Fa una cosa una mica més sofisticada. Només una mica. Està esborrant trucades fetes. Deu ser un home polit i endreçat que no vol ocupar espai inútil en el telèfon.

Deu ser una d’aquelles persones que diuen que viuen en el present. L’home esborra les empremtes del passat, fins i tot del més immediat. Potser és un home que valora molt la vida. Torno a desplegar la meva mirada de dona biònica i intento veure el destinatari de les trucades.

Esborrarà totes les trucades del mes passat, per exemple? Aconsegueixo llegir el destinatari de les trucades. L’home està esborrant trucades al “Bar Dorita”. Què deu haver passat en aquest bar perquè aquest home vulgui eliminar tot rastre de comunicació amb ell? La meva imaginació es dispara.

Ahir vaig passejar prop del mar però no tractaré de descriure-te’l aquesta vegada. Per a què? Tu també et passes els dies acumulant paisatges bells i absències meves. Potser ha de ser així. Potser és que és difícil canviar la història. Potser és que tot s’ha complicat. Potser és que ens ho fem tot massa complicat. Per què no ens veiem més?

Diria que t’acompanyo cada dia en el pensament o en els somnis. De fet, em sembla que ningú no em podrà convèncer que no sigui així. Comencem a estar barrejats, embolicats, enamorats, afamats i continuem massa lluny. Però potser és això el que aguanta aquesta història i la deixa surant en una mena de bassal de temps secret d’un bosc poc transitat que no sé si és trist o si és bonic.

El meu tresor és que quan ens veiem manen els somriures, una certa tranquil·litat i la passió, i la meva condemna és la incertesa de no saber si això és suficient, vulgar o excepcional. La nostra és una història que sembla impossible, diuen -com si això algú ho pogués saber!-, i  a vegades penso que estimar-te fa mal. Quan veig que surt el sol, que s’amaga rere un núvol, que plou, que trona o que es fa de nit m’enfado perquè no estem junts i el temps no és infinit. Un dia vaig preguntar-te si no tenies por del temps que s’escapa i em vas contestar que per això eres amb mi.

Però durant quanta estona ets amb mi? Quants minuts són suficients per a tu? Quantes vegades penses en mi durant el dia? I jo amb tu? Això compta? Podem trobar una fórmula  màgica que ens digui si això té sentit? Què vull comptar? Què vull saber? No està tot clar ja? I què passaria si ens apropéssim de debò més estona? Marxaria aquesta urgència? Apareixeria una cosa millor? Què faríem?

No hi ha receptes, ni seguretats, ni mètodes per endevinar sentiments ni equilibris, i tampoc no hi ha temps. Imagino noves unitats de mesura. Pensaments per minut, somnis per setmana, dies que em desperto pensant en tu, pensaments que ens apropen, desitjos que són com un cop de puny que deixa sense respiració, projectes de vida, vacances, comoditat, emoció, vertigen, il·lusió. Tot junt? Tot separat? Ara sí? Ara no? Ara jo què sé.

I guanya el temps que passa, els sentiments que creixen, els que canvien, els que van morint, els que queden, l’inconscient que no perdona i el no-res  que mossega. El temps passa i la teva absència i la meva absència juguen a cartes. Quants punts de dolor val cadascuna? Qui guanya? Qui perd? No vull competir. Com podem mesurar el plaer? Com podem separar l’eufòria de l’amor? I el plaer del dolor? Com és el temps? Escàs o excessiu? I la vida? Puc comptar amb tu? I tu amb mi?

Avui, en la Diada Estellés, com sempre, que cadascú celebri allò que vulgui celebrar. Jo celebro el desig, la passió, la llengua i la vida. Com si tot plegat fos poca cosa i com si mai no ens hi féssim mal.

Serà possible ser fidel a un amant, a un cos o a un poema? Jo de moment sóc fidel al poema d’Estellés “No he desitjat mai cap cos com el teu”. Rellegir poemes és un plaer misteriós d’on surten noves lectures i noves ferides, obertes i tancades, del que vivim i del que hem viscut.

No he desitjat mai cap cos com el teu.

Mai no he sentit un desig com aquest.

Mai no el podré satisfer -és ben cert.

Però no en puc desistir, oblidar-te.

És el desig de la teua nuesa.

És el desig del teu cos vora el meu.

Un fosc desig, vagament, de fer dany.

O bé el desig simplement impossible.

Torne al començ, ple de pena i de fúria:

no he desitjat mai cap cos com el teu.

L’odi també, perquè és odi també.

No vull seguir.  A mamar, tots els versos!

Vicent Andrés Estellés (1924-1993) va nèixer un 4 de setembre com avui a Burjassot. Aquest poema em va caçar al vol amb passió violenta ara fa un any. Em parla de desig, de certa violència i de les limitacions del llenguatge per expressar el que sigui. Ja no sento la passió violenta d’ara fa un any sinó una altra cosa més difícil de dir. Què tenen les paraules que enamoren, atrapen, enganxen, sedueixen? Què tenen els poemes que amaguen coses que no sabem dir-nos? Què té la vida que marxa tan de pressa?

Més informació de la Diada Estellés aquí i aquí.

Quan vaig decidir fer un viatge en tren que travessés un bon tros d’Europa i vaig optar per l’opció més luxosa, m’esperava dormir en un espai que seria com un hotel Ritz allargat i amb rodes però la primera decepció del trajecte Barcelona-Milà va ser que la cabina no semblava l’escenari de cap pel·lícula sinó el lavabo d’un avió.

A sobre, quan el tren es va posar en marxa, em vaig adonar que el meu seient estava posat al revés. Això suposava que en lloc de tenir la sensació d’avançar cap a algun lloc, a mida que el tren avançava tenia la sensació d’anar-me carregant amb el pes de les coses que anava deixant enrere; aquesta va ser per continuar la segona sensació decebedora del viatge. Tot seguit, algú va picar a la porta de la cabina. Era una dona que em demanava (amb un to de veu massa alt pel meu gust) a quina hora volia sopar: a les vuit o a les deu.

Al contrari del que m’imaginava, a les vuit i vint minuts del vespre el menjador era ple a vessar. Només hi havia una taula buida. Vaig seure morta de vergonya i em vaig amagar rere del llibre “Verd aigua” de la Marisa Madieri. Mentrestant, el “Danubi” del Claudio Magris dormia a la maleta que m’esperava a la cabina.

Em vaig animar i vaig pensar que el restaurant sí que satisfeia les meves expectatives, era bonic i tenia encant. Seients còmodes i amplis, coberts moderns i lluents, plats i estovalles impecables i uns finestrals enormes; tot podia formar part d’un somni dolç i fantàstic. De fet, tot el restaurant l’ocupaven parelles de diferents edats. Què devien celebrar? Un aniversari? Una reconciliació? Unes vacances? Vaig agafar el meu llibre i vaig amagar la meva solitud entre els meus pensaments, el paper i la tinta.

Quan van portar la carta vaig pensar que tenia molt mala sort. Un mal de panxa intens, suposo que dels nervis, de sobte em va fer dubtar de quedar-me allà ni un minut més. Tot em donava voltes i demanar qualsevol plat em semblava una tortura innecessària. Tocava respirar fons, pensar i mirar el paisatge. Encara no s’havia fet fosc del tot. Vaig esperar que em passés el mareig.

Poca estona després em van portar el primer plat. La presentació era impecable però el que havia de ser foie amb reducció de Pedro Ximénez va resultar ser una trista rodanxa de mouse d’ànec més que dubtós. Molt a poc a poc vaig aconseguir empassar-me dues torradetes untades amb aquella pasta i vaig ignorar les gotetes marrons que representaven ser (imagino) la reducció de Pedro Ximénez.

Vaig esperar el segon plat i encara va ser pitjor. Un pollastre al curri normalment és un plat agraït però aquell pollastre al curri era terrible. Ni el pollastre era pollastre ni la salsa era salsa. En els dos plats només la presentació valia la pena. De manera sorprenent, el petit detall del menjar era l’única cosa que semblava que ningú no havia tingut en compte i jo hagués preferit un sandvitx senzill, bo i sincer que tota aquella farsa. Allò era menjar d’avió molt ben presentat i no valia res.

I això que quan anava en avió, el moment que més m’agradava (a part de l’eufòria de veure sortir les maletes per la cinta d’equipatge), era quan servien els dinars i els sopars. Aquelles safates rectangulars plenes d’elements diversos presentats dins de caixes, caixetes, bosses i bossetes… Quina meravella més fascinant i estranya! Només el fet d’obrir-ho tot ja em semblava un entreteniment remarcable i un ansiolític genial.

Que després el pollastre no tingués gust de pollastre, que la sopa fos insípida o que el pastís de verdura semblés un atemptat gastronòmic era en aquell context un detall poc important, una anècdota gens remarcable. De fet, allò no era menjar i tothom ho sabia, eren temes de conversa i misteris apassionants: D’on sortia aquell menjar? Qui  l’havia preparat? Quan i a on? Què en feien del que sobrava?

El problema és que en el tren, en lloc de trobar-me aquella presentació i tenir el cap ocupat amb tots aquells misteris, em vaig trobar amb un escenari impecable i, a traïció, allò. Per sort, igual que en els avions, en el tren també hi havia l’opció salvadora: el gran, discret i mai prou valorat pa amb mantega.

Després de sopar me’n vaig anar a dormir. Les butaques s’havien convertit en un llit. És possible marejar-se al tren? Aquella nit vaig descobrir que sí. El tren era sorollós i mirar per la finestra només va tenir sentit els quatre minuts durant els quals des del llit vaig poder veure una lluna plena immensa. Després, el paisatge nocturn que oferia la finestra es va convertir en un malson de sorolls, foscor i llums inesperades i violentes. Vaig haver de tapar la finestra amb la cortina i vaig haver de posar-me taps a les orelles.

El següent record que tinc del tren és a mig camí entre el son i la vigília. Em vaig aixecar, vaig apartar la cortina i vaig descobrir un paisatge de muntanya preciós i tranquil·litzador. No sé quina hora era, els meus somnis es desplaçaven per un punt indeterminat d’algun mapa, potser inexistent.

Potser una mena de lloc on els somnis es feien realitat i les pors i els mals de cap s’havien desfet com núvols un dia de vent, feia sol i tot tornava a ser possible i, a més a més, fàcil i bell. Llàstima que el dia que començava també s’intuïa incomplet perquè em faltaven els petons de l’home que estimo. Em pregunto quantes persones se senten així cada matí. Algú sap si l’amor existeix? O si, com la literatura, és desplaçament, metàfora, ser en un lloc per desitjar ser en un altre, fugir?

El temps no s’atura. Dos amants que diuen que ho deixen, que no volen complicar-se més la vida. Que no volen ferir ningú, que no volen fer patir ningú. Que no volen fer-se mal. Un final apassionat. Per dir-nos adéu. Potser d’aquí uns anys ens tornem a trobar. No t’oblidaré mai. T’estimo. Jo també.

L’opinió de la majoria és contrària a aquesta història. L’opinió de la majoria és un pensament que no caduca i és una seguretat agradable on els nens es fan grans i feliços i els grans s’ofeguen. Casa, família, rutina, empresa, pares, sogres, amics, mareig. Caducitat. Canviar una data per una altra. Val la pena? Com es pot saber? On s’amaguen les pistes?

Aquest estiu uns quants se separen i m’ho expliquen tot amb pèls i senyals. Em descobreixen mentides i insatisfaccions resignades que arrossegaven en el temps enmig d’hipoteques, àlbums de fotos, caps de setmana i vacances familiars que jo envejava. Llàgrimes eixutes que queien mentre jo feia temps entre el primer i el segon gintònic de la nit somiant l’amor de veritat i esperant notícies.

Al final, empat de solituds i números que no quadren. Els que se separen exhibeixen amb orgull la no-presència de cap tercera persona i, mentrestant, totes les terceres persones del món mundial callen mentre escolten el relat sorprenent de sempre de l’amor que s’apaga  i  que s’engega com una bombeta.

Res a dir. Dubto de tot. Caiguda lliure. L’amor i la mala fe es barregen i és impossible culpar ni salvar ningú. Tothom explicaria la mateixa història. Que tot el que he fet ho he fet per amor. Que aquesta és l’única veritat que veig de manera clara i que la resta és allò que no s’entén. Més enllà, altres històries comencen i acaben, altres desapareixen per sempre i la mort riu d’uns i d’altres amb cinisme, o ni això.