Menysteniment institucional, del departament de salut del govern de la Generalitat de Catalunya
Escolto el relat veraç a @rac1 de l’Òscar, amb molta enteresa, sobre la Maria, la seva dona i m’encén.
El despropòsit de la ICAM pel patiment afegit pel tribunal mèdic d’avaluació amb mentides i falsos informes amb l’abandonament de les persones a la seva sort.
Si pots escolta l’entrevista d’aquest matí dia quinze de gener al programa “el contenidor” de @rac1, te’n adones, veus que l’ICAM , el tribunal d’evaluacions mèdiques de @salutcat , demora expressament els casos.
Es tracta una noia la María, dona de l’Òscar que viuen a Palautordera, ella amb covid persistent, és una malalta crònica, no té mobilitat ni possibilitats de cura ni possibilitats de ser autònoma, i amb una criatura de cinc anys amb qui no pot interactuar. No pot parlar-li ni jugar amb ell.
El tribunal mèdic li ha donat un 48% de incapacitat i per tant li treu qualsevol ajuda econòmica, no té cuidadora, només unes hores al dia, per tant el marit s’ha de cuidar d’ella i òbviament de la criatura de cinc anys. Es veu obligat a treballar mitja jornada per poder atendre les necessitats de la Maria, que els matins es queda pràcticament sola.
A la María li han donat l’alta mèdic quan no es pot moure del llit, ha d’anar amb cadira de rodes, que algú l’ha de ficar i l’ha d’empènyer.
Aquest tribunal s’ha fet famós per les seves males pràctiques en les avaluacions, donant llargues al procesos i en detriment dels usuaris de sanitat.
Els usuaris han de denunciar i s’ha de recórrer als tribunals, però com que l’administració pràctica el silenci administratiu, fins al cap de tres mesos no es pot recórrer i després tenen dos anys d’espera en obtenir sentència.
Qui dóna les ordres de desestimar els casos no és metge. És un càrrec administratiu polític
El problema, com sempre, és la manca de recursos, de pressupostos insuficients, que els dirigents tant s’ omplen amb discursos que són equilibrats i justos.
S’ha de fer molta neteja de tants malparits a cap davant del @govern
el perquè de què som
-Per què som com som ?
Els nostres avis i pares varen ser vençuts, molts d’ells executats contra murs, afusellats d’altres morts en combat, d’altres exiliats que no varen retornar, els que restaven empresonats i obligats a treballs forçats i els demés segrestats pels falangistes i militars colpistes que necessitaven per la industria mà d’obra per aixecar-se de la misèria implementada pel levantamiento beneit per catòlics de la mà alçada.
-Per què estem en contra d’imperis -siguin d’on siguin- autoritarismes i ideologies ultres i capitalisme salvatge ?
-Perquè volem ser lliures i sentir-nos lliure de qualsevol mena d’adoctrinament i imposició.
-Perquè tenim memòria !
Perquè sempre ens quedarà en la memòria, perdura i perdurarà, les batalles perdudes, les guerres pels drets, allò que resta en els murs assolellats també és en la memòria, l’herència del que som, que ha sigut, que és en nosaltres, allò que somniaven els pares, avis i avantpassats, des d’Almansa a la caiguda de Barcelona, fins avui. Ser. Perquè si no lluitem pel que som, ja hem perdut. Un poble, una nació, una cultura. Lliures de la submissió clerical, inquisitiva, les lleis imposades i el domini dels rics..
seqüencia de pensaments
Escrit al quadern diari, seqüència de pensaments:
Tot és Mental.
Descontrol. Control Mental.
Mostrem el què volem mostrar. Ocultem el què volem ocultar.
Ens fem visibles o invisibles. Ho fem amb segons qui i amb qui.
Ho aprenem a fer.
Manipulem. Ens deixem manipular.
Claredat mental.
3 de gener del 2026 – dissabte
L’imperi
L’imperi per Nadal no fa vacances:
Deixa els ucranians a la seva sort, el pare Noel no portarà joguines, potser un taüt pel darrer habitant del Donbàs.
Passa comptes, recull benefici amb el sionista, l’aliat, per les tones de bombes i armament que han exterminant la vida de Gaza.
La darrera incursió de la legió robar al Carib, continuar mostrant al món que mai han deixat de matar per petroli com a Iraq. Criminals.
M’agradaria explicar-vos un conte, però no en tinc cap amb un llacet vermell com embolcall.
desolació
Desolador i sí, et trenca el cor, compassiu i empàtic amb els teus, els que no coneixes et queda més lluny però no menys descoratjador.
Em venen ganes de rebentar, ja no les esglésies i temples perquè tinc un cert nivell de civilització, com amant de l’art, pagat pel poble, però els palaus, ajuntament, institucions i comissaries les veig cremant com fa noranta anys i, a dins tots els buròcrates i gentussa que hi viu molt bé…
despres de llegir l’article de l’amic David Castillo: El sagrat del efectes del cor
reflexions…
Accepta que els altres amb qui sents estima també decideixen per ells.
Acceptar les pròpies responsabilitats.
Accepta les frustracions, no t’hi enganxis. Deixar anar.
Agraeix la generositat dels altres, encara que a vegades sentis que ha sigut una inversió, el que t’han aportant i t’han donat, t’ha fet créixer i ser més persona.
No et perds mai, l’únic que pots perdre és la consciència.
Trobar-se un mateix és introversió és exercici de reflexió interna, de lligam, equilibri de centralitat, on ets, on vius i amb qui convius.
Si vols un terme més espiritual, ets tu entre el cel i la terra.
Tot plegat amb el rerefons d’en Ian, que no sé on para, que no sé res d’ell i em neguiteja aquesta situació perquè percebo que està sobrevivint en una nebulosa en la que no puc fer res per ell.
No és responsabilitat de ningú i ho és de tots.
Bloqueig. Hi penso i et penso.
Mercy Mercy Me